01.11.2020 - 21:50
|
Actualització: 02.11.2020 - 02:22
La setmana passada, vaig cridar l’atenció sobre el debat obert a Itàlia després dels incidents en la protesta per les mesures anti-covid que hi va haver a Nàpols. Ho feia remarcant com els intel·lectuals italians hi entraven a fons i vaig destacar l’article ‘El laboratori napolità‘ de Roberto Saviano.
El dissabte 24, Saviano va escriure, premonitòriament, que els incidents que havien esclatat a la seua ciutat s’escamparien per tot Itàlia i per tot Europa i hi explicava que era evident que la màfia i l’extrema dreta treien profit de la situació. Però, al mateix temps, avisava que la gravetat de la situació obligava a una reflexió més àmplia, que no podia passar per alt que els nostres governs només apel·len a les prohibicions –’fan com aquell avi esquerp que et pega un carxot si treus el nas de la màscara, com aquell director d’escola que et clava una puntada de peu si crees una multitud…’– i, d’aquesta manera, proven de fer-nos oblidar que ells mateixos han desmantellat la sanitat pública i que és una evidència que amb la covid ‘sectors ben precisos del capitalisme contemporani es van fent megarics’ mentre la majoria de la població entra en una espiral de pobresa. Així, les mesures d’emergència també servirien per a impedir la protesta del carrer contra un sistema en què ‘quan ets al govern pots posar un ministre sense cap competència a dirigir l’educació [o la salut], fins i tot, pots posar qualsevol de president’.
Al març, ens vàrem trobar tots en una situació en què no hi havia cap més remei que serrar les dents. Tots ho vam entendre així. Vam criticar, evidentment, les reaccions més absurdes i fora de lloc, però molt poca gent va dubtar que el marge de maniobra que teníem com a societat era molt estret.
Però ara la cosa és ben diferent. Han passat vuit mesos, en els quals es podien haver preparat moltes coses. Vuit mesos en què es podia haver evitat que salvar la salut impliqués, novament, enfonsar l’economia de la gent normal i corrent, deixant-la sense ni tan sols el dret del treball. I per això ara no és acceptable que l’única resposta dels governs torne a ser l’autoritarisme. L’absurditat d’aquest plantejament i la seua insensibilitat farà que, si no hi ha canvis radicals, la violència que hem vist esclatar aquests dies al carrer cresca. Perquè el cinisme de les autoritats és immens i perquè no hi ha alternatives a un panorama monstruós en què molta gent ha perdut de sobte la vida que es mereix.
Quan va començar aquesta crisi, hom parlava de l’helicòpter tirant diners sobre la població, de la renda garantida per a tots els ciutadans, del fracàs del sistema. I en què ha quedat tot plegat? Hi ha alguna mesura, algun pegat, que ajuda a transitar un poc, però qui pot discutir avui que la pobresa s’escampa entre nosaltres a una velocitat semblant a la del virus. Quanta gent coneixem que ja no té diners o que no sap què farà el mes que ve? I quantes contradiccions són incomprensibles? Qui pot explicar, per exemple, als professionals de la cultura aquesta persecució bàrbara que els fan?
I quanta indignació no ha de desfermar, per comparació, veure que CaixaBank-Bankia i Santander rebran 1.300 milions d’euros de l’estafa del Castor? O que augmentarà un 6,9% la despesa de la casa reial espanyola coincidint amb la fugida de Juan Carlos? I com no ens hem de posar rojos d’ira quan veiem els Mossos d’Esquadra desnonar una família en plena pandèmia i de nit, quan ja està en vigor la queda? Quanta ràbia íntima no se’ns ha d’acumular al cor veient en les fotografies de Lorena Sopena els pares abraçant al carrer els tres xiquets desnonats que, envoltats de policies, porten la motxilla per anar a l’escola quan es faça de dia? Quina inhumanitat és aquesta? O com no voleu que la gent s’indigne fins a la ràbia a la vista del soparot d’un diari madrileny on assisteix tota la classe política espanyola mentre a tu et diuen que no pots deixar entrar més de sis persones a sopar a ta casa? I encara: com no voleu que comparem el que passa en aquest cas, on ningú no dimiteix, amb el que passa en altres casos arreu del món. Que el ministre irlandès Dara Calleary va dimitir a l’agost perquè havia anat a un sopar amb la meitat de gent que el de Madrid! Que el ministre Carlos Kingsley Ahenkorah, de Ghana, va dimitir al juliol perquè havia trencat la quarantena! Que David Clark, el ministre de salut de Nova Zelanda, un dels països del món que gestiona més bé la pandèmia, va plegar perquè havia dut la família a la platja!
Als Països Catalans i a l’estat espanyol no passarà res d’això, perquè vivim plenament en l’escenari descrit per Saviano en què qualsevol incompetent pot ser conseller o ministre, sabent, a més, que passe el que passe, no dimitirà mai ningú. Al contrari: en compte de dimitir, atacaran qualsevol veu crítica que qüestione la seua tasca, titllaran de deslleials els qui volen pensar i no seguir acríticament consignes, faran servir la vella tàctica de la conflictivització, com vaig explicar fa uns dies, per matar el missatger. O ens acusaran –aquesta és la nova moda– de fer el joc a l’extrema dreta.
La situació és molt complexa. Sí, l’extrema dreta en pot treure profit i això seria, serà, terrible. Però la qüestió no és aquesta. La qüestió és per què, en particular, l’esquerra del sistema i del règim ha deixat els ciutadans en l’estacada. I si pensa fer-hi res abans que l’extrema dreta capitalitze el descontentament social. Dissabte, a Barcelona, una certa esquerra ben poc oficial va saber respondre a l’envit i eixir al carrer protestant contra els desnonaments. Aquesta és una de les línies a seguir. Perquè deixar el carrer, i la protesta, a l’extrema dreta, això sí que és un perill immens.
Ens pot causar molt de dolor assumir-ho i parlar-ne obertament, en sóc conscient. Però de debò penseu que avui Santiago Abascal o Marine Le Pen poden espantar més un ciutadà normal i corrent, un d’aquells milions que veu com la seua vida se’n va per l’aigüera, del que l’espanten les decisions reals i concretes que adopten Pedro Sánchez o Emmamuel Macron? O Pere Aragonès. O Ximo Puig. O Francina Armengol. O Malherbe Hermeline.
Si la lluita contra la covid continua basant-se exclusivament en l’autoritat malentesa i les prohibicions, si no es crea de manera urgent un coixí social i si no es demostra sensibilitat i tacte, respecte per la gent que pateix, això serà un desastre i entrarem en un cicle terrible de violència, de confusió, de tensió social, si és que no hi hem entrat ja. Un cicle que crec que, com ha fet Saviano, hem de mirar de frenar o impedir també pensant en veu alta, amb plena llibertat i sense apriorismes, mobilitzant-nos i marcant objectius clars, uns que l’extrema dreta no puga assumir.
Però això passa en primer lloc per evitar les caricatures fàcils. No pot ser que s’intente d’ocasionar més alarma social pel robatori d’una bicicleta a la botiga d’una multinacional que pel creixement de les cues als llocs que donen menjar a qui ja no en té. Per exemple. I no pot ser que es criminalitze la protesta per la situació més injusta que ens ha tocat viure mai només perquè hi ha individus de l’extrema dreta pel mig, entre més gent i més diversa. Doris Lessing insistia fa anys que és en els moments en què ‘el clima és pesat, tens, opressor i asfixiant’ quan més necessitat hi ha d’una resposta intel·lectual polèmica i trencadora, ‘perquè la humanitat no pot oblidar les vegades que qüestions importants s’han acabat aclarint només gràcies a debats durs i perillosos, plens de contradiccions’.
Per tant, el silenci no és cap opció. I tancar files amb el poder i no prendre riscs, vuit mesos després i amb tot el que ens fan, encara menys.
PS1. Hi ha un factor que encara complica més les coses. De la crisi del 2008 van emergir dos grans moviments de masses que han articulat durant anys el descontentament popular, el 15–M i el moviment independentista. Tots dos tenien en comú la crítica sense concessions al sistema, la voluntat de ruptura, però ara tots dos són immersos en un procés de domesticació massa evident. Podem i els comuns ja no són sinó un apèndix dòcil del PSOE, i dins l’independentisme creixen a una velocitat sorprenent els partidaris de reorientar el moviment cap al regionalisme dedicat a la pura gestió professional del poder. Aparentment, Esquerra ja es troba tota instal·lada en aquest camí, i a Junts, la forma com es va apagant la figura de Carles Puigdemont i el lideratge de l’exili discorre en paral·lel amb la recuperació del poder del sottogoverno propi, que ja era a Convergència dedicant-se, precisament, a fer això.
PS2. Aquesta setmana, les coses es poden complicar encara més amb el resultat de les eleccions als Estats Units, que es fan demà. Ho seguirem en detall, però ja podeu llegir aquest dossier especial que hem elaborat al VilaWeb Paper. I, sobretot, llegir l’article que publiquem avui de la professora Anne E. Deysine, en què analitza les situacions violentes que podria arribar a ocasionar una hipotètica negativa de Donald Trump a acceptar els resultats, en cas de perdre.
PS3. Ben entrada la nit me n’assabente de la mort de Robert Fisk. Una tristor més que afegir, per si no en teníem prou. Però també una gran ocasió per a celebrar el bon periodisme i la vida plena de gent com ell que mai no s’han conformat a fer el que toca.
