Ni cavalls ni fogueres però mantenint la flama

Sant Joan ens agermana i ens fa còmplices d’una festa heterogènia, plena de creences i tradicions diverses on es barreja el fet pagà i el religiós. Per celebrar el solstici d’estiu encenem torxes, cremem andròmines, troncs, baixem o correm les falles, botem onades, demanem desitjos, cantem, fem cavalcades i botem foc a les fogueres.

Enguany, però, viurem un Sant Joan aigualit sense cavalls menorquins ni monuments artístics a Alacant i amb molt poques fogueres. La pandèmia del coronavirus ha fet estralls en les festes i la cultura popular de tot el país, i continua el seu curs sense miraments. Encara hi ha perill de contagi i les administracions s’han apressat a determinar les mesures que han cregut més adients per a evitar-lo durant la revetlla, la més multitudinària de l’any.

Les mesures són contundents: tanquen moltes platges des de Tarragona a l’Alcúdia i se n’obren algunes amb limitacions. No són permeses les aglomeracions de gent. Es recomana d’ajuntar-se en grups reduïts de persones, evitar de compartir menjar, estris de cuina i mantenir la distància de dos metres. Però les més contundents han estat la suspensió de la festa major d’Alacant, les Fogueres de Sant Joan, que es farà virtualment, la de Ciutadella de Menorca, la suspensió total de les celebracions a la platja de València i la prohibició de fer fogueres a les Illes i al Principat, malgrat que en aquest últim cas es permetran foguerons menuts de menys d’un metre quadrat.

Aquestes normes puntuals responen a una necessitat evident de fer front al coronavirus i de vetllar pel benestar social, que es veuria afectat, sobretot, per les massificacions que comporta la revetlla a les grans ciutats. És una situació d’excepció que cal afrontar amb seny, serenitat i sentit comú, però que, en el fons, segueix una línia de control i regularització que ve de lluny, i que paga la pena de tenir present quan recuperem les festes en plenitud.

Enguany, doncs, les administracions s’han vist obligades a reglamentar encara més la festa de Sant Joan, que a poc a poc suma restriccions i veu amenaçat el seu caràcter popular i autogestionat que genera espais de llibertat i trenca l’ordre establert. Fer fogueres és un ritual de rebel·lió que, entre més, necessita la participació de la gent i precisa la presa del carrer, l’ocupació de l’espai públic.

Per exemple, en la retina dels barcelonins roman la imatge dels infants com a protagonistes recollint andròmines per a cremar i gaudint de les fogueres a moltes cantonades de la ciutat, però també la de la seua desaparició, la recuperació controlada i la creació d’un model de festa diferent. Entre els centenars de cançons sobre Sant Joan que s’han escrit, n’hi ha que serveixen a tall de crònica d’aquella Barcelona i d’altres, com la que explicava Joan Manuel Serrat a ‘Per Sant Joan’ i a ‘Fiesta’, que gairebé ha desaparegut.

Al llarg dels anys, hem vist intents de regular la revetlla a tot el país i, molts, segurament, en el fons, amb bones intencions: del control d’accés a algunes platges als horaris de la música en directe i la pólvora, passant per les distàncies de seguretat. A Calp, a la Marina Alta, per exemple, fa anys que no es poden fer fogueres a la platja i, en canvi, en posen una de ben grossa enmig del passeig. L’any passat ningú no podia acostar-s’hi i els bombers feien el favor de cremar els desitjos que la gent escrivia en un paper. 

L’intent de controlar les festes no és nou. A ningú se li escapa que tota festa és un element inflamable que pot convertir-se en protesta i reivindicació, i que el poder desitja, des de sempre, ‘viure la festa en pau’ i fer veure que és al costat del poble. Tota festa, doncs, és susceptible de causar conflicte, i la revetlla de Sant Joan, també.

Aquesta mateixa nit, per exemple, milers de fogueres s’haurien encès amb la Flama del Canigó, un element que enguany ret homenatge als qui han viscut moments difícils durant la crisi sanitària i que simbolitza la unitat de la llengua des de l’any 1955, quan va començar a viatjar en semi-clandestinitat fins a la mort del dictador i que té el precedent en la crida del periòdic la Veu de Capellades per a encendre focs als cims l’any 1906, com a símbol de catalanitat, cultura i país.

Una foguera és un símbol de protesta, sobretot, en una ciutat com Barcelona, en què el procediment per a aconseguir permisos és costós i on, malgrat això, s’encenen focs a platges i descampats, s’encenen els foguerons de Sant Antoni a Gràcia, l’Espai País Valencià bota foc a una falla cada any i, de tant en tant, algunes reivindicacions s’acompanyen de focs rebels com la dels joves de Via Laietana, com també han fet les Armilles Grogues de París i ha passat amb les protestes de Washington.

Tot aquest rerefons de la festa de Sant Joan és una evidència que passaria gairebé desapercebuda si no fora per la circumstància especial d’aquest 2020 en què la covid-19 ha fet anul·lar algunes de les festes majors més destacades i ha creat restriccions noves.

És responsabilitat de tots prevenir el contagi i fer servir el sentit comú, però també ho és tenir present que vivim una circumstància puntual que no s’ha d’eternitzar, ni institucionalitzar. Perquè Sant Joan és festa major, una celebració purificadora i renovadora, que acull la diversitat cultural i que mobilitza sentiments, que ens fa sentir poble i una mica més lliures. És la nit més màgica de l’any i l’única que acabem amb un ‘bon dia’ conjunt i silenciós, en català, que ha mantingut i manté viva la flama del país.