11.03.2020 - 21:50
Pesta borbònica. No sé de qui és el sintagma, però si sempre ha estat encertat, ara que vivim temps de pandèmia i quarantenes encara ve més a tomb.
Passem les hores pendents d’un virus, trasbalsats pels seus efectes i per les mesures de contenció, per les dades i els rumors barrejats en una sopa difícil de destriar. Passem les hores pendents del virus i ens oblidem del bacteri. El de la pesta aquesta. La que hem de suportar a la força igual com hem de suportar encara Espanya (suportar, en la doble accepció: la de sofrir i la de –quin sarcasme– tenir una cosa damunt impedint que s’enfonsi).
El darrer cas, el darrer escàndol del borbó mataelefants, tan campechano com l’havia volgut pintar la nova restauració espanyola (xapa i pintura i que continuï la festa: un cop mort el dictador regna el seu hereu, i un cop amortitzat l’hereu, l’hereu de l’hereu i digueu-ne democràcia), és digne d’un mal film de lladres i serenos, d’una d’aquelles insofribles espanyolades amb destape i conyac i acudits de vells verds i caceres trucades (a l’assassí Franco, li col·locaven els peixos espasa a l’ham; al seu hereu, li emborratxaven els óssos davant l’escopeta); digne d’un agafa els diners i no cal que fugis corrents perquè pots cantar a ritme de ranxera que ‘sigo siendo el rey’.
L’escàndol, més enllà de la cosa casposa i rònega que envolta sempre la nissaga de paràsits, és monumental. O hauria de ser monumental: el reiot d’un règim criminal com és el de l’Aràbia Saudita va regalar al reiot espanyol quan encara no havia passat a la categoria d’emèrit, res, xavalla, un detallet en mostra de la llarga amistat que els uneix i els agermana: cent milions de dòlars. Com que el fet era del tot clar i innocent i res no tenia a veure amb cap comissió d’aquelles que es cobren, jo què sé, per fer d’intermediari en la concessió a empreses espanyoles de la construcció d’un tren a la Meca, com que era un regal innocent, dèiem, el tal Juan Carlos, rei espanyol i, per tant, cap de l’estat i ‘símbol de la seva unitat i permanència’, va decidir de col·locar el detallet allà on més podia lluir: en un banc suís, de nom Mirabaud i amb seu al paradís fiscal de les Bahames. En un banc suís i en un compte corrent obert per una fundació, com dient que el personatge que ‘assumeix la més alta representació de l’estat espanyol en les relacions internacionals’ (així ho especifica la-constitució-que-es-van-donar-entre-tots) res no tenia a veure amb els regals desinteressats que benefactors del món hi poguessin ingressar. Res a veure, encara que el borbònic individu en fos l’únic propietari i responsable.
L’únic irresponsable.
Perquè això és, a tots els efectes, el símbol de la unitat i la immutabilitat del seu estat: una persona inviolable i no subjecta a responsabilitat. Constitucionalment i espanyolament irresponsable. Perquè l’escàndol, sí, és monumental (comptes a paradisos fiscals, diners negres obtinguts a canvi de què, traspassos de milionaris a les amants, el CNI fent de les seves amb o contra les esmentades amants, etcètera), però el sistema institucional espanyol ha tornat a establir sense despentinar-se que no mereix investigació oficial. Fins i tot quan les dades que han sortit a la llum són tan escandaloses i posen tant en evidència qui fou cap i símbol del seu estat, tanquen files i decreten que, mentre Espanya sigui Espanya, això Espanya no ho investigarà. I al Congreso, amb els vots de PSOE i PP i Vox, amb l’encongiment d’espatlles de Podem, amb aquella naturalitat, s’ha creat l’únic ‘cordó sanitari’ que els surt per naturalesa: el que protegeix la camàndula de borbons.
Nissaga de paràsits, hem escrit més amunt, sí. I també en doble accepció: la dels organismes que es nodreixen d’uns altres éssers vius o la de les persones que viuen a costa d’unes altres. Triple accepció, ben mirat, perquè encara n’hi ha més: la del ‘senyal pertorbador que pot afectar el funcionament d’un sistema de transmissió, d’enregistrament, de reproducció, etc., d’informació’. Vet aquí per què no circula la informació com hauria de circular, vet aquí els silencis i les lletres petites i els dissimula la notícia en un racó o converteix-la en un flaix que desaparegui l’endemà: per l’efecte paràsit.
Coi de bacteri.
Que em perdonin, si us plau, els interessantíssims i imprescindibilíssims microorganismes que conviuen amb nosaltres en simbiòtica meravella evolutiva. Els de veritat, vull dir. I que em perdoni també l’invicte Pere Quart per relacionar el seu petit poema per a infants amb la pesta coronada, però és que aquests dies, amb tant de microbi i tant de borbònic lladregot, la citació (i l’evocació) sembla obligada. Acaba de seguida i comença així:
Ni
bri
bo.
