Ni amb la llibertat dels presos no n’hi haurà prou

Quan es te el poder es pot fer el que es vulgui, quan no es te no es pot fer res.
La justícia? connais pas. De que em parleu?.
El camí de la queixa i la denuncia es el camí dels insensats, o del covards. El poder se’n riu desl insensats i dels covards. I amb raó. Vualà
Per fer un Estat s’ha de conquerir el poder abans d’implantar la democràcia, per aquest ordre. La democràcia es posterior, quan ja s’ha aconseguit el poder, aleshores, cal assuajar-lo per no caure en la dictadura.
Benvolguts, llegeixo molts comentaris que em farien riure si no fesin pena. Els catalans mai hem tingut poder; es veu es sent es percep, som mesells de mena, temorencs, conservadors, assenyats, arrauxats, només de llenga, l’ardidesa ens es desconeguda.
Els españols sí, que tenen i han tingut poder, i molt. Vualà, queifarem!
A aquest pas, seguir fermats per sempre mes al fang

Sembla que Espanya fa el què vol i tot li està bé. Però tant nerviosisme per part de Llarena em sobta. És com si correguera embogit cap algun lloc. Com si hagués vist alguna cosa massa propera a la seua persona que l’espanta. llavors, fuig com aquell que es troba la mort de cara a Homs, demana un cavall i fuig fins a Damasc; només per a retrobar-se amb la mort que tenia la cita amb ell. És molt evident, el què fa. I no ho fa per res. Què l’espanta fins l’extrem de saltar-s’ho tot?

Ni Llarena ni els seus superiors no han de quedar impunes.
Al mateix temps, si tinguéssim capacitat coercitiva real, no esperaríem a que ens donés la raó un tribunal de Drets Humans europeu d’aquí a 10 anys.
Si poguéssim “castigar” Ñ per les seves malifetes envers nosaltres… Imaginem-nos que una institució catalana digui -seriosament- :
“Catalunya penalitzarà la injustícia espanyola que se salta les seves pròpies reglamentacions. Ho farem financerament. Quan s’hagi de negociar les aportacions catalanes a la caixa comuna espanyola, deixarem de pagar un milió d’euros per cada pres polític per cada dia que han estat a la presó. ” Això són molts diners. Si tinguéssim capacitat coercitiva de fer complir les nostres reglamentacions, potser el ministre d’hisenda aturaria els peus al jutge que posa en risc tant de diner.
Però si les nostres amenaces no fan por, com podem esperar que els amos dels nostres diners siguin prudents?
Si pensem una mica, veurem que tenim alternatives per “tocar” la caixa dels espanyols. Només és qüestió de creativitat, de pensar “out of the box”, que diuen els anglosaxons.

Doncs apa Josep Selva, com que no sóm xulos i prepotents amb ganes de venjança, segons tú mai tindrem un Estat propi perquè ni podem ni el mereixem. Vaja que t’ ha faltat dir: ” perquè els catalans no tenim prous dellonces” o el que sería pitjor ” no sóm prou homes”. A veure si aterriassem al s. XXI caram! El movimient independentista ha triat ésser pacífic, perquè o bé ho conquerim per aquesta vía, o bé ens envíen l’ èxercit, agafen el control dels Mossos, tothom a la presió, suspensió total de l’ autonomia durant 4 anys, prohibició dels partits independentistes i tot arreglat. I el pitjor és que una bona part de la població catalana no ho trobaria gens malament, i una altra bona part estaría eufórica, i Europa s’ ho miraría de lluny com ja hem comprobat. En van fer la proba a l’ octubre amb el 155. Sense èxercit i amb els mossos sota control, vols explicar-me què podriem fer més enllà d’ uns dies d’ aldarulls al carrer? És una guerra de desgast, en la que només una intervenció externa arbitrant, ens permetrà tenir una oportunitat. O ho agafem o ho deixem, però anar dient que ón anem pel món amb aquestes maneres, ni aporta, ni construeix res. Només desanima al que ja n’ està predisposat a desanimar-se si no sóm independents demà i tot Europa ho celebra i el món s’ estreny per fer-nos lloc. Guardem forces per lluitar amb les armes que tenim, que és la capacitat de fer pressió denunciant i acorralant a l’ adversari. Ara és la batalla dels presos i dels exiliats, doncs pressionem la justicia per arraconar Llarena. Preparem-nos per anar a fer torns a les presons catalanes quan arribin, que no quedi un sol turista a Catalunya, ni un sol mitjà de comunicació al món que no senti les nostres veus alçades en favor de la democràcia i la llibertat. Llum ala ulls i força al braç, com diuen els Jordis. Salut i República company!

Aquest Magistrat és un trampós.
Sí, sí, el jutge Llarena aprofitant que és un Magistrat que integre el Tribunal Suprem español no fa res més que “jugar” amb el dret i les lleis.
A mi m’agradaria formular una querella contra aquest jutge per prevaricació, però com aconsellen els advocats Jaume Alonso Cuevillas, Gonzalo Boye i demés, em sembla que el que cal és intentar “acorralar-el” i deixar-el jurídicament en evidència davant de tots els tribunals europeos en els que hagi de donar compte de les seves “malifetes”.
Així doncs, per mi també, és temps de calma. En poc més de 2 mesos ja el tindrem “acorralat”.
De debó, això va bé.

Tinc la impressió que cada dia que passa es va parlant més obertament que qui realment ha fet un cop d’estat han estat els jutges, Llarena i companyia. I que la desvergonya de PP i C’s els fa dir coses tan greus (com si vingués d’una) com que apropar els presos polítics a Catalunya és un pagament de favors per part del PSOE quan tothom sap que és fa per acomplir la llei, aquella llei que es posen contínuament a la boca fins que els surt escuma, però que ara diuen que cal saltar-se alegrement. Una altra vegada. Només demano que els catalans deixem el tradicional esquinçament de vestidures que tant ens caracteritza i continuem buscant amb paciència i perseverança les escletxes que ens permetran assolir la independència. I, de pas, donar una empenteta més al tren que baixa pel pendent, a veure si n’accelerem el seu estavellament. Malauradament, Sánchez i Merkel han pactat sobre el control dels immigrants. Canvi de favors. Si algú confiava en els alemanys, haurem de tenir encara més resiliència. Perquè confiança amb el PSOE ni una, per principi i per experiència.

Això del pendent ferroviari, Vicent, il.lustra parcialment els fets.
A part del pendent, la màquina està espatllada.

És que no té cap amic aquest boig?
Algú que l’adverteixi que per més urpades que faci, i doloroses que siguin, a ell no el salvarà ningú?

En qualsevol cas voler-se creure que tota la culpa recau en un boig (o innepte?) és la tàctica de l’estruç.

Més enllà dels aspectes democràtics (clarament precaris en aquest estat) no hi ha en aquest món cap persona física o jurídica que no disposi d’elements d’autocontrol que la permetin corregir el rumb abans d’estavellar-se sense remei.

Quan s’arriba a aquest punt diem que aquesta persona és malalta i li queda poc temps de vida.

Si l’estat ha perdut els mecanismes per posar aquest boig en via morta, el que és mort és l’estat.

Com tu be dius no n’hi ha prou

L’acostament dels presos es una cortina de fum per guanyar temps i anar allargant el “seu procés” el de intentar que el temps faci desistir per avorriment el sentiment independentista.

De les acusacions falses que en cap estat europeu serien admeses a tràmit, ells fan la seva “veritat falsa” amb una mentida monumental ens volen guanyar.

No ho aconseguiran, nosaltres cada dia serem més ferms i serem més, per que la veritat al final s’acabarà imposant.

La nostra principal arma la paciència i la seguretat de que tenim raó, serà el que al final ens portarà a la victòria.

Totalment d’acord que Llarena haurà de ser jutjat, però no ens oblidem dels altres culpables d’aquesta situació anti-democràtica: jutges com Lamela, els fiscals, els ministres (Zoido, Català, Soraya, Cospedal,etc), els caps de la Guardia Civil i la Policia Nacional que han fet informes totalment falsos i, sobretot el màxim culpable: Rajoy.
Durant la Transició no es va fer net per por, els resutats ja els veiem. Si ara tampoc fem net, ells hi tornaràn.
Defensors de la democràcia: aixequeu-vos d’una vegada!

Ni poder, ni guerra de desgast. Quin desgast? En els mesos o anys que necessitem per desprestigiar i fer caure un jutge, Espanya n’haurà nomenat unes quantes dotzenes més.
La clau és l’economia. Espanya va de pet a un desastre per mèrits propis amb un deute gegantí, quan pugin els tipus d’interès i el BCE deixi de comprar gran part dels bons espanyols per amagar la situació.
Catalunya és un element clau que podria desestabilitzar molt més l’estat amb vagues llargues, talls de comunicacions i accions que dificultin el funcionament del mercat i accelerin la caiguda d’Espanya. Certament hi haurà un desgast, o més aviat un “gast” acumulat descomunal que els farà caure (AVEs, aeroports sense passatgers, autopistes radials rescatades, exèrcit i avionets, castors i altres florentinades, favors comercials per parlar malament de l’independentisme, dècades de corrupció, cases reials…). Però també caldrà allò altre dels (i les) “dallonses” per aprofitar la feblesa de l’enemic i fer que l’estaca tombi del costat favorable als catalans: el carrer, l’acció directa, els CDR, la pressió constant sobre la seva ferida econòmica fins que no puguin més i hagin de cedir. Qualsevol de les dues coses serà insuficient sense l’altra.

El llanero els tenia secuestrats i a mà, li venia de gust fer’ls mal, mentres el estat invaïa dependencies i feia escorcolls per a destruir les estructures de la generalitat i institucions..

els atacs terroristes a catalunya… el més greu atac de terror convingut per a justificar una invasió claveguera que no fou necessària gràcies als servei dels mossos perfectament coordinats per la conselleria i el Major Trapero, tot un èxit… perque tots sabem el paper de l’estat i seva agencia d’inteligencia on seu corp de seguritat lliga amb mediocritat literaria els relats d’ordre preventiu de delictes que mai es van cometre però “por si fossi el cas a la espera dels informes de la benemérita” tots secuestrats o a l’exili.. per aquest paio ni el minim respecte, molt menys consideració, actua de manera imperiosa com un cap mafiòs d’una banda de delinquents criminalitzant gent homrada i inocent… no hi ha manera de normalitzar-tot això…

Josep Maria M. desconugut amic le lluita i objectius:

O t’entenc malament o malament t’has exp ressat escrivint aquest dos punts seguint-se l’un a lantre:
‘3_El poder ens el van segrestar amb força bruta.
4_Però el podem tornar a tenir si sabem actuar i analitzar la situació amb astúcia.’

1) el punt 3 es pot entendre com si et refereixis a l’autonomia i la influència resultant-ne a prop de l’estat, pocs anys enrera; o parles d’un passat molt més llunyà o molt breu?

2) el punt quatre, que, de tota evidència, completa el 3, sembla dir que l’objectiu és acconseguir (per astúcia o ‘saber fer’ o saber analitzar i actuar) aquesta autonomia/poder

No creus? Ho sembla!

T. O

AMB LA FÚRIA DEL DELINQÜENT DESESPERAT, VA SUMANT DELICTES…
Suposo que la majoria de comentaristes pensem que més aviat o més tard tindrem una república no?; i que això voldrà dir un Estat reconegut, no?; i una justícia eficient carregada de proves de tots els atropellaments que ens ha causat (no cal inventar-les com fan ells) aquesta casta judicial franquista, i amb unes ordres europees d’extradició ben justificades de tots ells no? Doncs això. Veurem passar el cadàver de l’enemic.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!
Col·laborem en la solidaritat (ANC i ÒMNIUM) contra les agressions de l’Estat !

Em sembla molt que la metàfora aquesta del pendent ferroviari ja l’havia llegida jo en algun editorial referida al procés d’independència i a que no hi hauria manera de parar-lo, i no pas a la seva judialització…

En tot cas, i fins avui, veient la situació general i els fets de cada dia més aviat crec que pel pendent ferroviari hi estem caient nosaltres, els demòcrates, des que els nostres 72 representants es van rendir sense condicions a la dictadura borbònica l’octubre passat.

Però potser m’equivoco…

Coincideixo amb Josep Selva en l’element del “poder” com a nucli del conflicte entre l’Estat i Catalunya.
Però ho veig des d’una òptica que -no em cansaré de repetir- és diferent i té un nom: ACAÇAMENT ESTATAL. Tal vegada pel meu ofici, veig uns paral·lelismes molt evidents entre l’acaçament escolar (allò que ningú veia ni li feia cas fa uns anys, i ara tothom el veu i el condemna i en fuig d’ell) i l’acaçament de l’estat contra una minoria dels seus ciutadans que reclamen la seua identitat i llibertat. Els fets acaben quadrants en tots els elements de l’acaçament escolar: relació de força molt desigual, imposició del què es pot o no fer, agressions i burles amb el permís dels poders, un grup que fa colla (PP_PSOE_Cs) i té tots amenaçats, uns observadors que no es volen mullar, … i el suport aïllat de gent molt valenta que s’ho juga tot per dignitat humana i democràtica.
Com es venç l’acaçament? Fent mour eles consciències dels observadors, no n’hi ha d’altra!. I quan això passa, ells entren en acció i els acaçadors comencen a recular i a veure’s aillats. Això és el començament de la solució i el principi del fi dels acaçadors.
Francament, no s’està tant lluny. Encara resten molts colps i insults, patiments i desprecis, … però la causa és tan justa que al final tohom acabarà veient-la.
Molta força als presos i molta més força per als exiliats, aquells que tenen la clau de la solució justa del conflicte.
I sí, l’estat està en un pendent ferroviari de dos rails: justícia arbitrària i democràcia degradada.

La idea que apunta Pep Agulló sona a poesia a les meves oïdes. Tanmateix veig molt difícil que es compleixi, i no pas perquè dubti que Catalunya assolirà la independència. En dono possibles raons:

1) D’entrada ja em puc imaginar el discurs de l’habitual bonisme interessat equiparant justícia amb revenja, amb allò tan tronat i injust del “nosaltres no farem com ells”, amb què cert independentisme sempre justifica tota renúncia connivent.

2) Tampoc no faltaran els sempiterns ‘no-identitaris’ que ho desaconsellaran presentant-ho com un atac a la convivència i integració d’espanyols que ho puguin percebre com un signe d’hostilitat envers la seva identitat i procedència. Els del xantatge de la ‘cara amable’, de la ‘seducció’, del cedir (sempre els mateixos) en pro de la convivència, els que sempre culpen els acollidors de la manca d’integració dels acollits, perquè mai no haurem renunciat prou fins que no ens quedi res a què renunciar.

3) També em puc imaginar que la independència passi per un procés de negociació on els nostres “líders amb amplitud de mires i sentit d’estat” negociïn una sèrie de condicions, entre les quals, la de no passar comptes amb l’estat espanyol i el seu aparell judicial.

4) També hi haurà interessos comercials que farà que hi hagi pressions per no atiar situacions d’enfrontament i restaurar el més aviat possible un clima d’entesa, col·laboració i acords comercials, que desaconsellaran atiar denúncies. Ja sabem que la classe política sempre és especialment comprensiva amb les demandes empresarials i ben predisposada a atendre les seves elevades raons “de país”.

5) Finalment, el tema de les ordres d’extradició ja sabem que no són de compliment automàtic. Hi entrarien en joc nous elements, pressions i equilibris internacionals.

Ara bé, que s’haurà d’intentar és clar. Cal començar a explicitar la idea que no acceptarem una nova llei d’amnistia i oblit com la de la transició espanyola. Si el nou estat s’ha de construir sobre el concepte de justícia, la justícia no pot ser en cap cas la seva primera víctima per moltes raons pragmàtiques i de presumpta excepcionalitat que ens diguin que ho aconsellen.
Això que ens fan no pot quedar sense càstig. Per justícia, dignitat i decència.

Llarena, com bon ultraespanyolista, actua amb odi i venjança. No el mou l’esperit de la justa justícia que hauria de practicar; què va! Va a fer mal, a perjudicar tant com pugui els encausats i les respectives famílies i de retruc l’economia d’entitats catalanes (Òmnium, ANC, ACDC, Caixa Solidaritat, etc.)
De proves no en falten; la més elemental és que d’entrada ha rebutjat tots els arguments i proves de la defensa, i les certificacions de Montoro afirmant que no s’havia gastat ni un euro en el referèndum. Només fa cas del que diu una de les parts: la de la corrupta Guardia Civil, sabedor de les mentides i falsedats dels seus informes com també s’ha vist i demostrat.
Llarena i Lamela, segurament son les cares visibles de la infàmia de la justícia espanyola. I després Pedro Sánchez, Morenés,… i tota la tropa de la Manada del 155 negant que a Espanya hi ha presos polítics.
Lo més amable que li puc dir és “maleït tirà Llarena”!

Josep Faura
Certament, en Junqueras parla pels abrandats -els he vist, sobretot, a Vilaweb- que han insultat materialment en Tardà i ERC per plantejar la necessitat d’ampliar la base a partir de l’acció cívica i política i de provar aliances amb grups afins per l’esquerra. Certament, fa mal d’ulls, i cal explicar millor la jugada. Si més no, als qui hi estem una mica lluny. Com que no sé exactament com van anar aquells dies d’octubre, no puc negar ni acceptar plenament quan es diu que “nosaltres ens vam carregar a l’esquena” la feina del procés. És evident que parla molt poc dels altres -de JxSÍ del PEdCAT i etc. Si seguim, però, les declaracions de Marta Pascal (avui a l’ARA) i de l’Eduard Pujol quan anava a Bèlgica i Alemnanya, sembla que només hi hagi un partit que té l’encàrrec i l’herència del procés. Algú, doncs, ha ofès a algú i a les alçades on estem no es poden pemetre oblits tan estridents. Què passa? Amb les línies de fons, dreta i esquerra i tradicions pactistes -corroborades darrerament amb la llei d’ocuoació d’habitatges- hi ha diferències radicals. Però hi ha una pregunta única: volem la independència? Ens convé? A favor de qui? Esrtem disposats a invertit-hi alguna cosa, a més de les declaracions i acusacions? Us demano, doncs, que parleu de tàctica, que us deixeu de sembrar inquietud en la pobra gent que va de bona fe. Esmoleu el lleguatge, accepteu allò que l’altre fa bé, calleu el que no us agrada i aneu per feina d’una punyetera vegada! En definitiva, no tenim aquella força que ens faci forts per donar el tomb i haurem d’anar buscant fórmules i pactes que ens facin avançar. Estem condemnats a aquesta mediiocritat aparent que es prepara amb intel.ligència. Ei, sí és que es creu en l’objectiu. Parleu, doncs amb dicrecció i avalueu les disposicions. I després, si hi ha acord amb el pacte -tot ho és- plantegeu una tàctica en la que hi entrin les accions del govern, les declaracions dels líders, la tasca de les organitzacions civils, l’acció més enllà del páis. Combineu-les, compteu-hi. I no us cregueu tab savis, que canseu la bona fe de molts. I no caigueu en la temptació d’atrapar la gent per com ho diu!

La única sortida que tenim és pressionar i crear conflicte permanentment.
La justícia està prou desprestigiada, no només pel que passa a Catalunya, ara cal pressionar a Sanchez per que hi posi remei. Es obligació del govern que la justícia funcioni. Ja sabem que no jo farà, però l’hem de pringar també a ell en aquest assumpte.
Les fiances no s’han de pagar, en tot cas és la Generalitat qui ho hauria d’assumir. La Generalitat també hauria de començar a posar denuncies com acusació particular per l’1-O i per totes les actuacions il.legals, els procediments improcedents i judicis que han afectat el poble català. No era per això que s’havia de recuperar el govern?. Dons menys declaracions i més actuacions de tots plegats!!.