24.11.2017 - 22:00
Mentre em disposo a escriure m’arriben les paraules d’Enric Millo dijous a la ràdio dient que el Ministeri d’Hisenda controlarà els comptes catalans fins que no complim la llei. Només faltaria. Un estat de dret, un dret de l’estat. El delegat espanyol vincula l’aixecament de la intervenció econòmica de la Generalitat iniciada el setembre –per evitar l’1 d’octubre que, ves, finalment no es va evitar– al ‘compliment de la legalitat’ espanyola per part del govern sorgit després de les eleccions del 21-D. Qui avisa no és traïdor.
O sigui que afrontar tantes coses de la vida quotidiana col·lectiva pot anar per llarg. Posem-hi a Barcelona. Sobretot si no tens casa. Encara que tinguis feina: des del 2011 s’ha triplicat el nombre de persones amb algun salari i sense casa. Tampoc no ho tens fàcil si et dediques a atendre’ls. En el darrer any, de novembre a novembre, 57 persones sense casa han mort a la ciutat. Les entitats que ajuden els desemparats urbans els han dedicat aquesta setmana dues accions a la plaça dels Àngels: un memorial dimecres, una flashmob dijous. Llumetes, alertes. Fins quan, no ho sabem.
La plaça, a més del seu nom angèlic, és bon lloc per a recordar aquestes vides distretes del cel i de la terra que moren a la intempèrie. Aquesta plaça del Raval té a una banda un museu i a l’altra una capella, és una plaça dura al mig d’un barri que congrega les contradiccions i les belleses de la Barcelona vella, les bondats i les misèries de la Barcelona més nova. Un bon memorial.
Més d’una persona el dia mor a la ciutat per no tenir casa. Moren al carrer, en el millor dels casos a l’hospici, en algun pis de l’atenció social o a la presó. Aquest últim any, la persona més gran tenia 84 anys, la més jove 31. De mitjana, uns 59 anys, uns 22 menys que la mitjana de la ciutat.
Dades complementàries: 1.026 persones dormen cada nit als carrers de Barcelona, Badalona i Sant Adrià. Unes 2.000 ho fan en albergs públics o privats. I encara, aquesta altra, que torno a escriure: des del 2011, l’any més fatídic de les retallades, s’ha triplicat el nombre de persones ateses en equipaments de la Xarxa d’Atenció a les Persones Sense Llar que no tenen sostre malgrat tenir feina, ja arriben al 15%. Una dada significativa més: des del començament de la crisi el 2008 les persones que dormen al carrer han augmentat d’un 56%, que aviat és dit.
No s’hi valen elucubracions ni menys encara arrodoniments literaris sobre unes vides que desconec, no, de cap de les maneres. Hi deuen haver tingut estones de llum, de respiració, de companyia. La gent que els ajuda és qui ho sap. En el meu relat importa que els morts sense assistència acompanyen el destarotament dels serveis socials dels últims anys, des de les retallades del 2011 empreses pel govern Mas i, ara, les derivades de la intervenció econòmica del govern central i el present 155. Tot s’explica, però no s’hi val.
Dimecres al vespre un bosc de cors de paper es va alçar amb discreció a la plaça dels Àngels. Acompanyats de quatre músics del Liceu, els noms dels 57 morts van ser llegits un per un. Una espelma i una rosa blanca, un cor de paper per cadascun, una rotllana col·lectiva dels presents. Dijous, un altre bon nombre de persones van participar en una flashmob (mobilització ràpida i sobtada) a la mateixa plaça angèlica. En estenedors van penjar roba de paper on hi havia escrits els drets fonamentals a l’habitatge, la intimitat i la seguretat.
Performances més bones, més belles i més justes que tantes de les que acull el museu d’art contemporani que hi ha al davant.
