Marcel Nos: ‘N’he tinguda molta, però ja no tinc por de res’

En Marcel ja té gairebé quinze anys. En els últims quatre, ha crescut ràpidament. ‘M’han segrestat l’administració, primer, i la meva mare, després’, explica. A VilaWeb vam explicar-ne la història, relatada pel seu pare. També vam recollir el seu crit de socors, al cap de dos anys, i vam parlar amb Sílvia Giménez-Salinas, especialista internacional en protecció de menors, que, coneixedora del cas i colpida, es va oferir a escoltar i representar en Marcel davant d’un jutge, cosa que finalment succeí. Ara en Marcel viu, finalment, amb el pare, amb qui sempre ha volgut viure, i, des de la llibertat, és ell en primera persona qui, amb perspectiva i amb una maduresa impròpia de la seva edat, mira enrere i explica i analitza tot el que li ha passat. Amb el seu testimoni, Marcel Nos dóna una oportunitat perquè la societat catalana i el govern reflexionin sobre les polítiques de protecció dels menors. Massa sovint es giren contra els infants d’una manera injusta i, a vegades, cruel.

—Marcel, com estàs?
—Molt bé, molt tranquil, gens estressat. Faig vida normal, vaig a l’escola i fa gairebé dos anys que tot sembla que va bé. He après a relativitzar les coses, tinc perspectiva, i visc tranquil també perquè m’adono que qualsevol problema que pugui tenir ara no és res comparat amb el que ja m’ha passat.

—A VilaWeb vam explicar la teva història. Però ara ja ets lliure i tens edat perquè l’expliquis tu mateix, si t’hi veus amb cor…
—Ostres, és difícil de resumir, però ho provo: tot va començar perquè la meva mare es va inventar una denúncia de segrest quan jo estava amb el meu pare. Va dir a la policia que m’havia segrestat en un altre país. Era mentida. Era amb el meu pare justament de vacances i ja feia temps que vivia amb ell perquè no volia estar-me amb ella. Al jutjat es va arxivar, però en canvi, a la DGAIA van aplicar la mesura administrativa més dràstica que té previst el sistema de protecció de menors. Els mossos em van venir a buscar a l’escola un divendres al matí i se’m van endur a un CRAE, un centre de menors, on vaig ser internat en règim d’aïllament cent trenta-sis dies. Em van aplicar una suposada teràpia per a refer el vincle amb la mare. Aquesta teràpia no era sinó separar-me a la força del meu pare, que és amb qui jo volia viure, perquè creien que eliminant el vincle amb el pare jo refaria automàticament el vincle amb la mare. Evidentment, no va funcionar i no vaig voler trencar mai el vincle amb el meu pare. Em van retornar amb ell quan la mateixa DGAIA es va adonar del disbarat. Quasi un any després, la meva mare va aconseguir judicialment la meva custòdia i va demanar l’execució de la sentència perquè tornés amb ella. Llavors se’m va endur a Holanda abans d’acabar el curs. Es tractava de fer la mateixa teràpia, per ella mateixa, perquè és metge. La suposada teràpia va tornar a fracassar i quan vam tornar a Catalunya la meva mare va admetre el seu fracàs. Va acceptar signar un conveni i un pla de parentalitat que va redactar la meva advocada, la Sílvia Giménez-Salinas, perquè jo pogués tornar amb el meu pare, que és amb qui visc ara, finalment.

—La Sílvia Giménez-Salinas es va oferir a ser la teva advocada en un moment en què ningú no sabia on eres i vas publicar un vídeo a internet demanant ajuda. A VilaWeb el vam publicar perquè ja havíem explicat el teu internament al CRAE…
—Vaig fer el vídeo perquè no hi havia cap més opció per a deixar clar que volia viure amb el meu pare i que la meva mare m’estava retenint contra la meva voluntat, per molt legal que fos. Volia demanar ajuda i vaig decidir fer el vídeo, que es va penjar a Youtube. També ho vaig intentar per Twitter. Aleshores encara era aquí, a Catalunya, però dos dies després la meva mare se’m va endur a Holanda. Sé que el vídeo va tenir ressò i, pel que sembla, va servir d’alguna cosa.

—Com vas saber que la teva mare se t’emportava a Holanda?
—Era la nit de la final de Copa que va guanyar el Barça. Dos homes que no coneixia van venir a casa de la meva mare, aparentment, a sopar. Van dir que eren amics d’ella i que l’un era el pare de l’altre, tot i que en vaig dubtar de seguida perquè l’un era holandès i l’altre tenia faccions llatines. Van dir que treballaven per una fundació. Sigui com sigui, acabat el partit em van dir que ens n’anàvem a Sant Antoni, el poble del costat, a celebrar la victòria, cosa que encara em va semblar més estranya. Vam discutir perquè jo no hi volia anar, però al final vaig acabar pujant al cotxe. Quan ja feia mitja hora que érem al cotxe i vaig veure clar que aquell no era el camí per anar a Sant Antoni, vaig demanar on anàvem i em van dir que ens n’anàvem a Holanda. Van fer torns per a conduir i al matí ja érem a Holanda. Al davant, hi anaven la meva mare i el senyor més gran, i al darrere, el més jove seia al meu costat.

—I què hi feies allà, quant de temps hi vas ser?
—Vaig estar-me un mes tancat en aquell pis, sense sortir pràcticament, sense fer res i discutint cada dia amb la meva mare. I sense telèfon ni internet, és clar. Algun dia vam anar a la platja, que era a la vora, però molt poc. Després se’m va endur a França, a un poblet perdut a la muntanya. Ens hi vam estar potser un parell de setmanes, suficient perquè la meva mare entengués que no hi havia res a fer. Tant a Holanda com a França, abans d’anar a dormir, li deia cada dia que volia parlar amb el meu pare i que volia estar-me amb ell. Finalment, va decidir tornar i va començar el procés de negociació amb la Sílvia, l’advocada.

—En aquesta ocasió, malgrat que la situació era legal, tu has dit alguna vegada que és quan et vas sentir segrestat de veritat, però per la teva mare…
—Sí, és clar. A mi m’ha segrestat l’administració, primer, i la meva mare, després. Serà legal o no, però privar-te de llibertat, de comunicació i tenir-te tancat què és sinó un segrest? Ma mare tenia la custòdia, però jo em sentia segrestat, i tant. Em va ficar en un cotxe i em va portar a un lloc desconegut contra la meva voluntat, durant molts dies. Com se’n diu, d’això? Jo llavors tenia dotze anys. A més, com he explicat, li deia cada nit abans d’anar a dormir que volia parlar amb el meu pare i que volia anar-me’n amb ell. Cada dia, tranquil·lament i sense cridar, però cada dia. No volia que es pensés que m’estava acostumant a res.

—Per resoldre aquesta situació, va ser fonamental tenir una advocada que et defensés a tu, com a menor. Això no és gaire habitual en aquest país. En quin moment Sílvia Giménez-Salinas esdevé la teva advocada?
—Amb la Sílvia vam tenir un primer contacte mentre jo era al CRAE. Després del CRAE, també. Es va alegrar molt quan va veure com s’havia redactat la resolució de cessament del desemparament, perquè era gairebé reconèixer que s’havien vulnerat els meus drets i em retornaven a l’estat anterior. Ella seguia el que em passava. Els últims dies que jo era encara era a Catalunya, i amb la meva mare, abans d’anar a Holanda, li vaig fer arribar una carta que era la designa perquè fos la meva advocada, perquè ella s’havia ofert a ser-ho. Tornant d’Holanda i de França, quan la meva mare ja s’havia adonat que jo no volia viure amb ella, em vaig posar en contacte amb ella. Ens vam trobar sols al seu despatx i em va demanar quines eren les meves condicions o demandes, amb el propòsit de redactar un conveni que signessin els meus pares i que inclogués els meus desitjos. Bé, tots no, perquè jo vaig demanar de no veure la meva mare i la Sílvia em va fer adonar que això no ho podíem demanar, que calia incloure uns dies al mes amb la meva mare. També em va fer veure que, per fer secundària, no podia demanar de tornar a l’escola Liberi, on jo volia anar, perquè la secundària no estava homologada i hi havia la possibilitat que diguessin que jo estava desescolaritzat. Vaig haver d’acceptar d’anar a una altra escola, homologada, un IES, però també s’ha de dir que ara he pogut tornar a Liberi, quan ja l’han homologada. Sigui com sigui, vam aconseguir redactar un conveni que després es va presentar al meu pare i a la meva mare perquè el signessin. Ma mare va acceptar de signar-lo, però anava endarrerint la signatura i no ho va fer fins al cap d’un altre any, tot just l’agost passat, amb algunes modificacions més. Es va portar al jutjat i ara ja és una sentència ferma. Per fi he pogut tornar a viure amb el meu pare, legalment i sense pressió de ningú. És amb qui visc actualment.

—Què recordes dels prop de cinc mesos al CRAE?
—En tinc molt mal record, com us podeu imaginar. Era una espera a no sabia què. Tothom espera sortir-ne, però allà dins ningú no sap quan arribarà el final ni quin final serà. És angoixant. Penseu que hi ha nens que hi porten sis anys o més. Potser per algú és un bon lloc, si a casa seva estava pitjor, per abusos, violència o el que sigui… Però no era el meu cas ni el de molts nois amb qui vaig tractar.

—És evident que alguna cosa del sistema en què vivim ha fallat…
—El problema és la sobreprotecció del menor. Una cosa és protegir i una altra és preservar-se tant del conflicte que no et dono ni veu, no et deixo parlar i et tapo la boca. Diuen: ‘tu ets menor i deus estar influenciat.’ I amb aquest trist argument no t’escolten. Al final, la sobreprotecció acaba vulnerant els drets del menor. Sé que, a Catalunya, el cas de l’Alba va canviar les coses, però es van passar molt de frenada. S’estimen més errors per excés que per defecte i tots dos són dolents i afecten vides.

—No et va escoltar ningú?
—No. És una sensació molt trista. La meva opinió no comptava per a res. Per exemple, quan se’m van endur al CRAE, el protocol diu que abans havien de parlar amb mi, i no ho van fer. Mai abans vaig parlar amb cap tècnic de la EAIA. Si han dit que sí, menteixen. Els jutges tampoc no m’han escoltat, gaire o gens. La meva mare tampoc no m’ha escoltat mai. Tot just fa un any i uns mesos que ha decidit de començar a escoltar-me, però hem pagat un preu molt alt.

—Qui t’havia d’escoltar potser no t’escoltava, però sí que hi ha gent que t’ha ajudat…
—Sí, molta gent: la Sílvia, la Tina Vallès, una professora de la Universitat d’Alacant de la qual no recordo el nom ara (li vaig enviar un whatsapp), la Ceneta Pi, VilaWeb mateix, el fiscal en cap de menors Juanjo Márquez, ja mort, que es va mullar fent un decret per al jutge de Granollers i vam aconseguir que s’obrís un procediment nou. Això sí, aleshores el jutge em va assignar un advocat d’ofici que no tenia cap interès en el cas, volia treure-se’l de sobre, no s’hi va dedicar i, al final, no va passar res de res. Aquí cal, com diu la Sílvia, que els menors tinguin dret a un advocat i que aquest advocat pugui expressar l’opinió del menor davant d’un jutge i que el dret entri o torni al sistema de protecció. En els desemparaments, en aquest país, això no està resolt, perquè l’administració, en lloc de decidir i fer i desfer, hauria de sotmetre la seva proposta a un jutge. S’haurien de respectar els drets del menor, que malgrat són recollits a les lleis, no es respecten, com molt bé explica la Sílvia. També m’ha ajudat molta més gent, però seria molt llarg dir tots els noms i segur que me’n deixaria algun!

—Dèiem que el sistema falla. Què hem de fer perquè casos com el teu no es repeteixin?
—Molt senzill: que la resolució de desemparament que comporta la pèrdua de la potestat parental, que al final vol dir retirar un menor de la seva família, no la tingui un tècnic, ni dos, ni tres, de l’administració, sinó un jutge des del primer moment, com en altres països, en un procediment amb garanties on els pares i el menor també puguin comparèixer i defensar-se en igualtat. Malgrat que el sistema judicial no és perfecte, almenys és garantista i en teoria hi ha fiscals i advocats que t’escolten. El que jo no entenia ni entenc és que els qui se t’emporten a un CRAE per la força, és a dir, la DGAIA, són els mateixos que després han de decidir quan en surts i, a més, no tenen cap interès a saber la teva opinió. Deixar-te sortir seria com dir ‘m’he equivocat’ i això l’administració no ho fa gaire, oi? Doncs, això ho van fer al cap de 136 dies, sense que ho digués cap jutge, ni per entrar ni per sortir, com si no hagués passat res. Tot arbitrari i subjectiu, i això no pot ser. I si s’equivoquen, han d’assumir l’error, demanar disculpes i indemnitzar. Tampoc no ho fan si no és per la via judicial, amb condemna ferma. Passen anys entremig. Com a mínim, hi hauria d’intervenir un jutge de menors que escoltés els menors o que, si més no, els assignés un advocat, per preservar els drets del menor.

—Per això cal canviar les lleis…
—En alguns aspectes sí i esperem que tard o d’hora es facin passos en aquesta direcció. Però tampoc no deu ser tan difícil. Sé que el parlament hi treballa, tot i que serà lent. Hi ha una comissió govern-parlament que ha de proposar canvis al sistema. A la DGAIA no li agrada. La diputada Gemma Lienas i d’altres m’han volgut escoltar i sé que coincideixen que només un jutge pot acordar un desemparament proposat per la DGAIA. El risc de vulnerar drets és més gran que el suposat risc del qual es vol protegir al menor. És fer entrar el dret al sistema, el sistema on ara fa i desfà la DGAIA. Res més.

—Ara que ets lliure i a casa amb el pare, algú t’ha demanat perdó?
—Perdó no. L’adjunta del Síndic de Greuges, la Maria Jesús Larios, es va disculpar per no haver estat prou atents quan els vaig escriure una carta demanant ajut. Em va dir que el meu cas serviria per estar més atents la pròxima vegada i que ho sentia molt. Temps després, el Ricard Calvo, actual director de la DGAIA, em va dir que si havia ocorregut tot com jo li ho explicava, ho havien fet malament, però ell no vol resoldre favorablement la meva reclamació de responsabilitat patrimonial, diu que ja s’ho ha trobat tot fet.

—De la teva història, una de les coses que més ens va impressionar al principi va ser que tot va començar perquè tu vas trucar a un telèfon de l’administració…
—Sí, vaig trucar a Infància Respon, que és un telèfon on no s’ha de trucar mai.

—Per què ho dius tan convençut?
—Perquè tal com està muntat, quan ho fas vas a parar a la llista de clients potencials dels CRAE. Hi vaig trucar desesperat i de bona fe, perquè aleshores vivia amb la meva mare i jo no volia viure amb ella. La trucada em va acabar condemnant. El meu pare em va rescatar, però al cap de poc em van segrestar, se me’n van endur per la força al CRAE i va començar el problema més gros encara.

—Què diries als nens que es trobin en una situació com la que has passat?
—Justament perquè la conec, qualsevol cosa que et digui algú des de fora no val res. No hi ha res que se’ls pugui dir, pobres, perquè no poden fer res. L’únic que se’ls pot dir és que un dia s’acabarà, però ells no poden fer res per canviar la situació, estan literalment segrestats. Ja sé que en algun cas estan millor al CRAE que a casa però són casos extrems i només aquests haurien de ser als CRAE. Potser un 10% dels que hi ha ara?

—T’han compensat per tot el que ha passat?
—No. Hem fet una reclamació de responsabilitat patrimonial a l’administració pels danys causats, danys morals. Hem intentat negociar-la, però no hi han accedit i prefereixen anar a judici, al TSJC en el nostre cas. S’estimen més pagar però si són condemnats als jutjats, amb interessos d’anys, és clar. Com que ho paguem entre tots… Hi anirem, però també costa diners, esforç i paciència.

—Aviat començaràs el batxillerat. Quins projectes tens?
—L’any que ve faré 4t d’ESO. Vaig deixar l’hoquei herba. Faig natació i m’agrada navegar al mar. Sóc tripulant d’un vaixell de vela antiga, un quetx del 1929, que hi ha al Port de Badalona. És un projecte educatiu i lúdic de titularitat pública. També he començat a fer vela lleugera, en un 4.20. Quan acabi m’agradaria estudiar biologia a la universitat, aquí o a fora. Potser canvio d’idea, però de moment això és el que m’agradaria.

—Encara ets menor, no tens divuit anys, ni setze anys. Tens por que encara et compliquin més la vida?
—Estic desitjant arribar als setze anys per emancipar-me si el jutge m’hi autoritza. Ja sé que la meva mare s’hi oposarà, però així ningú ja no em podrà ‘protegir més’. Saps què passa? Que ja no tinc por de res. N’he tinguda molta, però ara ja no en tinc.