14.11.2018 - 21:50
No vaig suportar de veure-ho sencer. Ho presentaven com una d’aquelles històries edificants de caiguda i superació, d’esforç recompensat i que n’és, de sàvia, la mare natura i tot va bé si acaba bé. Però no ho vaig aguantar.
Potser ja saps de què parlo: aquell vídeo de la neu, amb la mare óssa que corre i l’osset darrere, per la carena costeruda, i la mare que arriba a la cresta, i l’osset que gairebé però que rellisca, i la mare que se’l mira des de dalt i sembla que li digui vinga, amunt, que tu pots, és una prova que tothom ha de passar o és el teu moment o segur que si ho intentes al final ho aconseguiràs.
Com que ens encanten aquestes històries, alguns diaris ho van titular així: ‘Un cadell d’ós dóna una lliçó de superació en un vídeo viral’, ‘Una lliçó de perseverança’, ‘El cadell d’ós que no es rendeix’, etcètera. De fet, aquest era el missatge de la persona que va penjar les angoixoses imatges (angoixoses, sí), i que fa de directora del WWF al Canadà: ‘Tots nosaltres podem aprendre una lliçó d’aquest osset: mira endavant i no et rendeixis.’
Sí que tenia raó en una cosa, aquesta dona: n’hem après una lliçó.
Perquè, tal com de seguida alguns tuitaires es van encarregar de desvelar, darrere de la historieta màgica de telefilm s’amagava una realitat prou més prosaica, fins i tot sòrdida. En aquest fil, per exemple, hi queda la seqüència eixuta, ben despullada d’èpica, amarga i esfereïdora: la mare óssa i el fill com fugen del dron que els filma, la mare com prova fins i tot d’atacar, desesperada, el maleït artefacte volador que se’ls acosta, l’osset que s’espanta i torna a caure, ella que per un moment té la insensata temptació de baixar a buscar-lo, com mira el dron, per què corren encara, malgrat l’estrès i malgrat tot, quan l’osset finalment aconsegueix sortir del parany vertical, per què corren si no hi ha res que els amenaci… llevat del dron?
Va ser el dron, hòstia, el coi de maleït dron (o, més exactament, la persona que el comandava), el responsable d’aquesta seqüència horrible que ens han volgut fer passar per ‘inspiradora’.
No és la primera vegada que ens entendrim amb imatges d’animals que narrativitzem a conveniència. Ni la primera vegada que ens fan gràcia quan els trobem en vídeos intempestius. Aquells gossets que també es van fer virals fa un temps. Quan va ser? L’any passat? Clica-hi, passa’l, fes-li un m’agrada, molts m’agrada, hahahahaha, i quin fart de riure, oi, vestit com un humà i caminant amb dues cames, les altres dues fent de bracets, un petit pallasso distret, seriós i concentrat.
Concentrat a no caure, de fet, sí. Acollonit per no caure. Terroritzat. Perquè n’hi va haver d’altres, de vídeos, després, que ja no eren tan fàcils de mirar, que ja no feien tanta gràcia. Que, de fet, no en feien ni mica ni gota ni gens. I que mostraven la part que no es veia del vídeo viral. Les espantoses bambolines. Els cops, els crits, la tortura sistemàtica a la qual eren sotmesos aquells gossets fins que entenien que l’única manera d’evitar el càstig cruel era aconseguir d’aguantar-se, i d’avançar, només amb dues cames. I fer-nos riure. Ha-ha. I guanyar diners.
(I Neymar? L’article s’acaba i encara no hi havia sortit Neymar? La veritat és que l’he fet servir d’excusa per no haver de posar cap imatge dels animals patint. Han dit que cobra una prima de 375.000 euros si després de cada partit aplaudeix els seguidors del PSG. El club respon que no és tan sols aplaudir, que també hi ha la puntualitat i etcèteres del codi ètic. Ell diu que no hi ha prima per aplaudir. I tot és tan ridícul, tan de teatret i de fer bullir l’olla, tan de cartró pedra, que m’ha fet pensar en el vídeo dels óssos, i en la necessitat que tenim de veure aquestes històries superficialment edificants, o divertides. Vídeos de superació. Neymar aplaudint l’afició. Coses així.)
En fi, sé que aquest article no ofereix solucions, que no passa de queixa. Sóc conscient que és tan sols l’enèsima interpel·lació al sentit crític. A la necessitat que tenim tots, sempre, tothora i en tota circumstància, de mantenir activada aquesta antena imprescindible. I de recordar-nos-ho. I de tornar-nos-ho a repetir regularment. Avui, per exemple.
