Next Generation EU: no s’hi val a badar

Pràcticament només se’n parla a les pàgines d’economia i hauria de ser un debat general. Obert. Intens. Extens. D’aquells que mostren el tremp d’una societat, les seves possibilitats, la base i les expectatives. D’aquells que fan que els tertulians nostrats es llancin els dards pel cap, les propostes, fins i tot, de vegades. D’aquells que centren els programes electorals i els debats de cafè (sigui on sigui que ara els puguem fer) i les converses per zoom, les reunions dels partits i les institucions, però també les de les entitats socials, les associacions culturals, científiques, ecologistes, sindicats, pimes, tants fils com van trenant la xarxa que ens configura com a col·lectiu humà, com a país.

I potser és que això ja passa i que sóc jo, que no ho sé trobar, que no ho he vist. Tant de bo que fos així. De veritat que tant de bo. Perquè la impressió que fa és que, a hores d’ara, encara, el més calent és a l’aigüera.

La Unió Europea ha engegat una cosa que té nom tirant a grandiloqüent, Next Generation UE, i que és un gran pla d’inversió per a la recuperació post-covid19. Un pla històric, de fet. Per la manera i per la quantitat: set-cents cinquanta mil milions d’euros.

750.000 milions d’euros.

750.000.

D’aquests, n’hi haurà 250.000 per a préstecs tous i 500.000 en ajuts a fons perdut que com a condicionant tindran lligar la inversió als objectius de digitalització i sostenibilitat ambiental que la mateixa Unió Europea ja s’ha marcat per als anys vinents. Digitalització i sostenibilitat ambiental: o sigui, que aquesta vegada no posen directament a sobre de la taula allò que en diuen “ajustaments” i que signifiquen retallades. Que això no vol dir que no compareguin en escena quan, un cop superat el titular, arribi la lletra més menuda, però que d’entrada no han gosat fer-ne condició.

La idea, en tot cas, i segurament la clau (o una de les claus) és que no són ajuts per a pal·liar els efectes de la crisi de la covid en el sentit de pedaç directe al forat, sinó una inversió (més que grossa, enorme) per a modernitzar l’economia. Allò, potser, de fer de la necessitat virtut i d’aprofitar, diguem-ne, el xoc brutal de la pandèmia per a la transformació.

I ara podríem passar una estona especulant sobre el tauler internacional i la pèrdua europea de posicions davant de la batalla cruenta entre la Xina i els EUA, i sobre la necessitat de recuperació també pel que fa als valors (sí: malgrat tots els malgrats, Europa). Que també són qüestions que hi ha a sobre la taula. I interessants. Però que ja serien, potser, cosa d’un altre dia. Perquè avui volia centrar aquest grapat de paràgrafs alarmats en allò que apuntava al començament i que es condensava al títol en imprecació: no s’hi val a badar.

Perquè tot això ja s’ha posat en funcionament, perquè la roda gira i perquè en el nostre cas, a més d’allò que dèiem de la lletra mitjana o petita que bé caldria no perdre de vista, hi ha la gran mare dels ous i handicap de tots els handicaps que continuem tenint plantificada al damunt com una llosa: Espanya. Perquè serà aquest estat en eterna deformació jacobina que rebrà els diners (“el mannà”, n’ha dit algun mitjà de la meseta madridista) i qui en farà el repartiment. I ho farà, com sempre, per la seva dèria directa (quan es diu “digital” resulta que hi llegeixen “a dit”) i pel seu interès, que mai no és el nostre: que ja han constituït una mena de conferència sectorial que vol dir reunions amb tots els representants autonòmics (19 vots, un per a cadascun) i l’estat (la llosa, 20 vots, per si de cas), que Castella reclama que el repartiment tingui en compte els quilòmetres quadrats, que l’oligarquia parasitària de les Telefòniques i les Endeses i el sursumcorda ja prepara tripijocs, i que què més hi podríem afegir que no coneguéssim tant i que no s’hagués repetit tantes vegades.

Que és un altre i trist res de nou a l’oest, però que, com a mínim, com a mínim mínim, ho hauríem de denunciar, hauríem de fer explícit i visible i clar el plom que ens posen als grillons. Perquè no tan sols per això però també per això necessitem la independència.

Tanmateix, aquesta vegada el no s’hi val a badar té implicacions més àmplies i, de fet, ens assenyala directament. A nosaltres. Perquè ara mateix aquesta qüestió, aquesta Next Generation EU, hauria de ser el centre d’un debat general. Per mantenir-nos alerta si de cas tants de milions amaguen indesitjables contrapartides, és clar, per posar en evidència la centripetació interessada de l’estat espanyol, també, però sobretot per recuperar-nos com a societat propositiva que som. Perquè aquí es tracta de proposar i proposar-nos, de decidir, col·lectivament, quin és el model econòmic que ens ha de definir el país. I, d’entrada, quins són els agents que realment han d’intervenir en el disseny de la nostra economia. O si és que no n’hem de parlar, de les propostes que s’han de presentar (perquè els fons europeus aniran a propostes presentades). O si és que això no ens incumbeix. A nosaltres, vull dir. A nosaltres tothom.

He dit “aquesta vegada”, al paràgraf anterior? Aquesta i totes.