Newroz, la nit del foc del poble kurd

Un parell de nois empenyen un neumàtic de tractor per un camí pedregós. “Visca el Kurdistan!”, criden amb vehemència. El gegant de goma, com si intuís el seu destí, trontolla mentre avança. Un grup de nens els segueixen amb admiració. Els nois colpegen al neumàtic perquè es desplomi. Estan exhaustos, amarats de suor. El gegant, abans de restar pla, vacil·la i dansa sense gràcia. Després, els nois l’utilitzen de seient.

“Ens l’ha donat un pagès després d’insistir molt”, explica en Ferhat. Ell i el seu amic són nascuts a Erbil, la capital del Kurdistan iraquià. El pneumàtic serà la base de la foguera del Newroz: l’any nou kurd. Una festivitat mil·lenària que se celebra durant l’equinocci primaveral. “Es pensava que volíem cremar el neumàtic per protestar i provocar aldarulls”, afegeix enriolat.

Segons la mitologia, el Newroz és la celebració de l’alliberament; del fi de l’opressió. La llegenda explica que Zuhak, un rei assiri, va sotmetre el Kurdistan a una tirania de més de mil anys. Un regne sàdic i malvat que obligava als seus súbdits a fer sacrificis humans. Un regne obscur i depressiu on no existia la primavera. La misèria dels kurds es va convertir lentament en un ressentiment volàtil i poderós. La revolta era inevitable. Un ferrer anomenat Kawa va esdevenir el capitost de l’alçament. Sota el seu lideratge, un exèrcit ansiós de llibertat va marxar cap al castell del tirà. Una martellada del ferrer va acabar amb la vida de Zuhak. Un cop sec va derrotar l’opressió i la foscor. Es van encendre fogueres als cims dels turons per celebrar la llibertat. La primavera, per fi, va pintar els paisatges del Kurdistan.

Un mite que per desgràcia no ha quedat desfasat.

“El Newroz és molt més que l’any nou. Per a nosaltres és una festa nacional”, afirma en Ferhat. Una reivindicació de la cultura i història kurda. El poble kurd és una de les nacions sense Estat amb major població: 30 milions de persones. Les terres del Kurdistan estan dividides entre les fronteres d’Irac, Iran, Turquia i Síria. Els kurds, considerats una minoria ètnica, han sofert tota mena de repressions per part dels països que els alberguen. A Turquia, per exemple, fins el 1991 la llengua kurda estava prohibida i l’Estat es referia als kurds com a “turcs de les muntanyes”. Celebrar el Newroz –anomenat Nevruz per les autoritats turques– era il·legal fins l’any 2000.

En Ferhat i el seu amic fan un esforç per aixecar el pneumàtic. Els seus rostres enrogeixen. Es mouen amb torpesa, com si una soga els escanyés. Tres nois s’apropen a ajudar-los. Un d’ells porta una samarreta amb els colors de la bandera kurda: verd, blanc i vermell. Sobre el sol que brilla al mig del tòrax s’hi pot llegir “Kurdistan” en lletres negres. “Quan siguem independents aquesta serà la samarreta de la nostre selecció de futbol”, diu orgullós. Deniz Naki és un dels seus jugadors preferits.

Els nois dirigeixen el gegant de goma cap a la part posterior del camp de refugiats de Kherso. Un centre d’acollida –segons la terminologia oficial– situat a uns 30 quilòmetres a l’est d’Idomeni. Els nois aprofiten el pendent del prat perquè el neumàtic triï l’emplaçament de la foguera. El gegant rodola uns centenars de metres abans de perdre l’equilibri. “Visca el Kurdistan! Visca el Kurdistan!”, criden mentre fan el signe de la victòria amb els dits.

D’entre uns pins comencen a sorgir desenes de figures. Tenen els braços desproporcionats i els arroseguen rampinant el prat. Les figures també criden “visca el Kurdistan!”. Poc a poc, els cossos adopten característiques humanes. Els primers detalls que es distingeixen són les barbes, els bigotis i els turbants. Les desproporcions s’acaben transformant en branques de la pineda. Les figures escampen, sense voler, una aroma fresca amb ànima de resina i fusta jove.

“Necessitem molt combustible”, afirma l’Iman. És menut però molt expressiu. “Molt combustible”, repeteix mentre fa voleiar els braços imitant una foguera. És d’Afrin, la quarta ciutat de Rojava (Kurdistan sirià). “Si el foc és gros també ho és la ruptura amb el passat. Necessitem un foc gros per encarar l’any nou amb il·lusió”, explica l’Iman. Cinc dies abans del Newroz, el 16 de març, l’administració de Rojava (de facto autònoma des del 2012) va declarar la constitució d’una regió federal anomenada Nord de Síria – Rojava. La federació, fonamentada en els valors de la igualtat i la democràcia directa, inclou els cantons kurds d’Afrin, Kobani i Jazira, així com d’altres territoris recuperats a l’Estat Islàmic. Tant el règim sirià com l’oposició han condemnat la declaració perquè consideren que atempta contra “la unitat de Síria”.

Un grup d’homes porta, de dins el camp de Kherso, neumàtics de cotxe i tota mena de plàstics per cremar. Se senten crits i una munió de criatures arrenquen a córrer. En Ferhat i els seus amics empenyen un altre gegant de goma pel camí pedregós. Esbufeguen però se’ls nota feliços. “El pagès ha dit que l’any nou s’ha de celebrar bé”, comenta en Ferhat.

El primer neumàtic de tractor, col·locat al terra, fa de peu de la foguera. Els kurds posen el segon al damunt en posició vertical. Els neumàtics de cotxe i tot tipus de peces de plàstic serveixen per estabilitzar l’estructura. Després, sense més principi que l’equilibri, ho cobreixen tot amb branques i trossos de fusta.

La gent canta l’Ey Requîb, l’himne del Kurdistan. Alguns segueix el ritme picant de mans. “Mireu el nostre passat quanta sang hem vessat/Que ningú digui que els kurds han mort, són vius”, diuen un parell de versos.

L’estructura de la foguera té certa forma cònica. No obstant, l’anarquia dels branquillons provoca que el con tingui un toc despentinat. El kurds, però, no semblen massa preocupats per l’estètica de la seva foguera. Famílies senceres s’hi fan fotografies. Els ànims s’exalten quan cinc joves s’acosten carregant el tronc sencer d’un pi.

L’estructura està llesta. Puntualment, alguna persona fa la seva aportació personal a la foguera: roba vella, sobretot. “Quan es pongui el sol serà el moment del foc”, li comenta una mare a la seva filla. Mentre el cel no s’apaga, els kurds xerren de manera animada. El tancament de fronteres –des del 9 de març– i el seu futur com a refugiats acaparen les converses. La majoria es mostren optimistes malgrat l’entrada en vigor, la nit anterior, del pacte entre la Unió Europea i Turquia. “En algun moment Macedònia cedirà i la ruta tornarà a ser transitable. Grècia no està en condicions de mantenir a més de 40.000 persones. La Merkel, a més, no ho permetrà”, comenta convençut en Gani. Kobani, la seva ciutat natal, és un “munt de runa inhabitable”. “L’Estat Islàmic i Turquia m’han empès fins aquí”, conclou.

El sol fa estona que ha desaparegut per l’oest i la llum agonitza entre tons violacis. La ruta del sol es alguna de les fantasies que les màfies xiuxiuegen a les oïdes dels refugiats. Fantasies cares i edulcorades. L’oest, llunyà i muntanyós, són els camins ignots d’Albània.

La foscor fa olor de gasolina. Un senyor gran, mentre mustia quelcom indesxifrable, buida una garrafa de combustible com si volgués batejar a la foguera. L’olor de gasolina atrau a desenes de kurds. El senyor gran agafa un jersei de color negre amb un petit escut brodat: dues simitarres (espases) encreuades i una palmera. “És l’escut d’Aràbia Saudita”, exclama el senyor. Cargola el jersei per convertir-lo en una metxa. L’introdueix al cor de l’estructura i l’impregna de combustible. “Es pensen que fent una mica de beneficència ens oblidarem que els seus diners paguen a les milícies que ens volen exterminar”, argumenta. Una torxa encesa passa de mà en mà. El senyor gran fa un breu parlament. Dedica unes paraules als màrtirs kurds i desitja que l’any nou no estigui tacat de sang. “Espero que aviat tots puguem tornar a casa”, sentencia entre aplaudiments.

La torxa cau sobre la metxa i la nit esdevé una flamarada. En Zuhak ha mort. Se senten crits de “visca el Kurdistan! Visca el Kurdistan!”. La gent encercla un foc que s’alça més de quinze metres. Un foc que “agermana i neteja els cors” segons el poeta Melayê Cizîrî. La brisa es diverteix recargolant i afilant les flames. Un estol de guspires sobrevola l’escena cercant la manera de propagar l’any nou.

Algunes persones segueixen alimentant a la foguera amb neumàtics i branques. Els aliments es llencen des d’una distància prudencial; el foc no fa distincions. El fum, negre i espès, embruta els rostres. Els espetecs són constants, també els estossecs. La flaire de goma socarrimada s’encalla a les narius com un ham.

“Visca els peshmerga”, coregen un grup de Duhok, Kurdistan iraquià. Els peshmerga –aquells que s’enfronten a la mort, literalment– són les seves forces armades. El grup porta amb orgull una bandera kurda feta de paper. Les franges són assimètriques i el sol és un punt groc sense puntes. “L’ha pintat la meva filla”, admet amb un somriure en Zaza. El grup també coreja el nom del seu president, Masoud Barzani. No són les úniques proclames polítiques.

Quatre nois corren al voltant de la foguera mentre onegen banderes –un drap i un pal– amb diversos motius. En una si poden llegir les sigles del PKK, el partit dels treballadors del Kurdistan. Una organització política i armada que lluita des del 1984 pel reconeixement dels drets dels kurds a Turquia. El seu fundador i líder, Abdullah “Apo” Öcalan, compleix una condemna de cadena perpètua a l’illa presó d’Imralı. El 2013, durant el Newroz, es va fer públic un comunicat d’Ocalän on afirmava que “la lluita armada s’ha acabat”. El PPK va declarar un alto al foc i va iniciar un procés de pau amb el govern d’Erdogan. Les negociacions es van trencar l’estiu passat quan l’exèrcit turc es va embarcar en una campanya de bombardejos al nord d’Irac contra posicions de l’Estat Islàmic i el PKK. Segons el primer ministre turc, Ahmet Davutoglu: “No hi ha diferències entre Daesh i el PKK –malgrat ser enemics declarats–, ambdós són una amenaça per la humanitat”. A finals d’any, les operacions militars es van estendre pel Kurdistan turc. Ciutats com Hakkari i Cizre van ser assetjades i sotmeses a tocs de queda. Sur, el casc antic i emmurallat de la capital, Diyarbakır (Amed en kurd), va córrer la mateixa sort. El PKK també ha reprès la lluita armada.

“Hem fet una foguera massa grossa”, es lamenta en Ferhat. És tradició córrer cap a les flames i, en un exercici de gallardia, saltar-les. “Espero que ningú ho intenti”, afegeix preocupat. Una noia connecta un altaveu a un petit generador. Remena la pantalla del seu mòbil i la música esclata. Sonen setars i dafs sobre una base electrònica. Alguns nois aixequen castells mentre canten. La música, poc a poc, ajunta els cossos. Els manovells s’entrelliguen. Es formen cercles i la govend –una dansa típica– és ja imparable. “Ens falten moltes coses per celebrar bé el Nowruz. La roba n’és un exemple. Però la música ho cura tot”, explica la Mîna, la noia de l’altaveu. Les rodes giren tota la nit acompanyades de somriures i crits de “newroz pîroz be”, feliç any nou.