28.07.2022 - 21:40
De la mateixa manera que el poeta duu les butxaques plenes de sobrets de sucre, tiquets del súper i comprovants del caixer amb embrions de poema que no arribaran mai a veure la llum (o si més no això és el que diuen que passa a la gavardina d’en Pere Gimferrer), l’arxiu de l’articulista és una deixalleria d’idees en diferents estadis de desenvolupament. Una servidora, sense anar gaire lluny, al llarg d’aquest curs he deixat embastats un parell de dotzenes de fetus que difícilment naixeran, alguns perquè eren sobre temes d’actualitat (“Autopercepció i enquestes”, per exemple, a partir dels resultats de l’EULP2018, o “La deserció del jovent”, després d’aquell estudi de l’any passat que va revelar que l’ús del català entre els joves de Barcelona havia baixat per sota del 20%), i altres perquè no domino prou el tema i tenia por de ficar-me de peus a la galleda (“Col·loquial i doblatge”, que tanmateix no descarto fer amb ajuda d’algú més savi. En realitat aquest tenia una continuació que implicava el model global de TV3, però la cosa se’m va desbordar i allà el tinc, dormint el son dels justos.)
Això durant el curs 21-22. Però a la subcarpeta Pendents n’hi tinc molts més. Només comptant els set anys de tacar fulls en aquesta santa casa, unes quantes desenes. Peces sovint incendiàries (sobre Ciutadanos, sobre la castellanor i la xarneguitat, sobre la porugueria nacional…) que, en afortunats rampells de prudència d’última hora, vaig acabar desestimant; o altres que no vaig acabar de redactar i que, en reprendre-les l’endemà, em van semblar impublicables i es van quedar allà, com petits avortons, recordatoris muts que fins els opinionistes més equànimes i ponderats, he he, tenim els nostres dies arrauxats.
Però en realitat hi ha mil raons per desestimar un text (i així llençar a la bassa les hores que hi has dedicat i que, autònom feliç com ets, no facturaràs mai). Per exemple, els que fa tant de temps que retoques i remenes (amb la vana esperança de millorar-los) que ja saps que no els daràs mai per bons. És el cas de “Una qüestió d’amor”, sobre sentiment d’inferioritat i (des)lleialtat lingüística. O els que estan “en construcció”, articles que crees per acumulació però que no s’acaben d’omplir prou. “Pluja fina” n’és un cas paradigmàtic: és un recull de frases guerxes o bordes que ensopego als mitjans i a les xarxes com aquell qui cull rovellons, amb la intenció d’oferir un mostrari del canvi o evolució lingüística; o “Desimmersió”, on ves per on em va passar el contrari: a còpia d’arreplegar material (opinions, frases ben trobades, etc.) per tal de confegir una mena de puzle sobre el tema, em va créixer tant que ara n’hauria de fer una sèrie. O “Decàleg del bon aimador”, una paròdia del pobre català poruc que de moment no ha passat dels sis ítems.
La tasca d’articulista monotemàtic oscil·la entre dos corrents contraris; d’una banda, la proliferació de temes a tractar. Contràriament al que alguns es pensen, si escrius sobre llengua no et faltarà mai inspiració (tal com el contingut d’aquest article mateix demostra), perquè la realitat vessa d’oferta; i de l’altra, la repetició. En realitat aquest segon és un perill per a qualsevol que escrigui opinió als mitjans, però evidentment com més monotemàtic més risc. De fet, ha estat causa determinant que algunes peces també hagin quedat inèdites, com ara la tercera de la sèrie sobre el teatre (aquí la segona, que també incorpora l’enllaç a la primera), perquè em va semblar que el lector se n’atiparia; poder quan ja no us en recordeu gaire la colaré. O una variació que tinc preparada del llegendari Quelcomanies, una de les peces que més satisfaccions m’han donat perquè em vaig poder esbravar en relació a l’ús d’aquest pronom i adverbi però sobre el qual, més enllà d’exemples nous que la vida quotidiana no para de proporcionar-me, no tinc res a afegir.
Altres motius per autocensurar-se. Després d’una primera columna sobre la guerra d’Ucraïna explicada a través de l’element lingüístic, vaig deixar córrer la segona, que ja tenia pràcticament enllestida, per estalviar-me una nova allau de parers, queixes i matisacions a càrrec dels lectors, sempre generosament disposats a dir-hi la seva. És un dels efectes indesitjats de la facilitat de comunicacions de la vida moderna: les xarxes van molt bé per fer promo de la pròpia obra, però alhora són una porta massa oberta, obertíssima, a casa teu, i hi ha comentaris que t’arriben pràcticament com una pedrada per la finestra. No guanyem per vidres trencats.
Acabo amb una confessió. Sovint el que m’agradaria de debò seria publicar el títol i prou; quan en tinc un de collonut però omplir els dos fulls i mig em fa bola. “Catalán catalán”, per exemple: estic convençut que el llegiríeu amb delit, perquè és prou evocatiu d’una certa relació dels veïns amb nosaltres, però ja sé que m’embardissaria sense remei; “El cap del carrer” també em fa molt el pes, i segur que no necessitaríeu gaire res per saber per on vull anar. I el meu preferit, “Aporellisme a les aules” (tot i que no descarto que aquí, vist com les gasten els tribunals espanyols, no m’hagi estalviat una querella).
Sort que ja no em queda espai, perquè si no tot plegat hauria degenerat inevitablement i encara hauríem acabat parlant de per a què serveix escriure tot això. No una peça com la d’avui sinó escriure sobre llengua i sobre nosaltres. Però ni era aquesta la intenció ni estic segur que valgui la pena. Tampoc estic segur, ara que hi penso, d’haver dit tot el que tenia per dir. És a dir, a l’inrevés. En fi, vés a saber. Mentrestant, bon descans a tothom (i també a mi).
