Bona part dels docents de Catalunya encara no saben on treballaran al setembre perquè el Departament d’Educació ha endarrerit les adjudicacions que s’havien de fer a començament d’aquest mes. Segons Educació, hi ha hagut un problema tècnic, i també una allau de sol·licituds. Això ha causat molt de malestar als sindicats i al conjunt de la comunitat educativa. Es queixen que hi ha hagut mala planificació i que l’endarreriment afecta la planificació del curs, perquè els professors i mestres encara no saben on han d’anar i els equips directius no saben quins professionals tindran.

Què implica, l’endarreriment? Com afectarà el curs? Hi ha hagut una mala planificació? Quin paper hi juga el decret de plantilles? De tot plegat en parlem amb la mestra de música Neus Rossell, que també és copresentadora del programa satíric El búnquer i col·laboradora a La tarda de Catalunya Ràdio, que fa palès que fa temps que hi ha malestar amb el Departament d’Educació.

—Com us afecta l’endarreriment als docents?
—Doncs, mira, hem d’anar a viure a un lloc o a un altre, depèn d’on et toqui. Si em toca a Cadaqués, doncs cap allà, i si em toca la Vall d’Aran, també. I si em toca més a prop, doncs no m’hauré de moure de casa. No sabem res del que passarà al setembre. Els que hem fet oposicions, per força que haurem de treballar, ens hauran d’enviar a algun lloc de Catalunya. Posem les preferències, en funció de la llunyania, i després ho trien.

—Quin neguit teniu?
—El neguit és el mateix que tindrien totes les persones que no saben què els espera el setembre i on seran, on hauran d’anar a viure. A part, que tot s’endarrereix. Havia de sortir el 2 de juliol, després el 5, ara a final de mes. A part d’això, al darrere hi ha altres coses, si jo vull demanar reducció de jornada, ho he de fer més tard. A l’agost ja sabem que el món s’atura i no sabem com anirà això.

—Sereu una dels 31.153 nous funcionaris. El vostre cas és diferent del de la resta?
—No. Nosaltres haurem de fer pràctiques i ens hauran d’avaluar. Teòricament, ha de fer-ho un inspector, però han tingut molts problemes perquè som tants amb oposicions que ens hauran d’avaluar mestres de l’equip directiu. És fatal, perquè si el director és amic d’aquell mestre…

—Com és que falten inspectors?
—Ha estat molt curiós perquè de sobte s’han sorprès, i són ells els que van posar les places. El Departament d’Educació va posar unes places de funcionaris i n’han sortit molts de cop. Els sindicats els van avisar, que sapigueu que no hi haurà prou inspectors, que després s’han de col·locar tots aquests funcionaris a llocs, etcètera. I tot és una novetat per a ells, és a dir, tot és una sorpresa.

—Sou professora de música d’ençà dels disset anys. Com és que us fan fer pràctiques?
—Als disset vaig començar a l’Escola de Música. A primària, hi vaig començar en fa set. M’interessaria que es fessin directament les pràctiques, que és quan veus realment si aquell professor en sap o no. Més que empollar tot aquell temari, perquè ho vomites i prou. És una cosa de l’any noranta-tres. No ha canviat, és totalment obsolet. Crec que és interessant que es facin les pràctiques, però si tens experiència, t’han de sortir bé, en principi. No em sembla malament, perquè pots estar molts anys fent de mestra i fer-ho fatal.

—La gent no acaba d’entendre que hagi passat aquest desgavell.
—Ells obrien oposicions quan volien. Podien estar deu anys sense fer oposicions. El que va passar és que ells estan en frau de llei, molts mestres interins feien la feina de funcionaris, però no tenien les mateixes condicions. Des d’Europa van dir que això no podia ser. I van fer moltes coses perquè fossin funcionaris, una va ser els mèrits, que això també em sembla molt gros perquè és considerar que perquè has treballat vint anys, ja ets bo segur, ets bon professor, cosa que no té res a veure. I l’altra són les oposicions light, que són una mica més senzilles, que són les que vaig fer. S’han fet moltes oposicions i, per tant, el resultat és que hi ha molts funcionaris.

—Un altre problema: pot ser que hi hagi manca de llocs d’especialitat. Quina afectació té això per als professionals i els alumnes?
—Si de música hi ha deu llocs i tots estan ocupats, el que faran amb mi, que sóc de música, és col·locar-me en un lloc com, per exemple, de mestra de primària, com a tutora, fent plàstica, castellà, mates, medi, català, el que sigui. És molt curiós que jo m’hagi preparat durant vint-i-dos anys la carrera de música, tingui unes oposicions per a fer música, i després hagi de fer les pràctiques de mates. No té cap sentit.

—Per què passa?
—Hi ha escoles on, per exemple, no hi ha especialista de música i ho fa una mestra que no sap música. Llavors, clar, aquests nens aprendran la música d’una persona que no en sap. I aquesta persona no en té cap culpa, eh? La mestra l’han col·locada allà i prou. És una falta de respecte a l’alumnat i a l’ensenyament en general. Diuen, bé, és que és Educació. Sí, però estem parlant del futur de la vostra societat, de la nostra, de totes.

—Educació justifica el canvi dient que per al curs que ve hi ha 62.354 sol·licituds, entre funcionaris i interins, i 3,8 milions de peticions de llocs de treball. Diu que hi ha hagut un gran volum de peticions i un problema informàtic. Ho compreneu?
—L’allau de sol·licituds dels quals ells han posat les places. Si tu poses unes oposicions que són per a deu persones, possiblement en surtin deu. Ets tu que has convocat les oposicions! Perquè t’ho han manat des d’Europa, però estaves en frau de llei. La responsabilitat és tota teva.

—Hi ha hagut mala planificació?
—Totalment. Però cada any hi ha problemes. És una cosa que es fa cada any. Que dius, home, fent-ho cada any, en principi ja saps com funciona, però aquest any hi ha hagut això i ha explotat tot.

—Els alumnes notaran l’endarreriment de places? L’ensenyament se’n ressentirà?
—A veure, es podria notar amb les especialitats. També és veritat que l’equip directiu ara mateix no sap qui tindrà, si vindrà un de música o no. És molt complicat i es pot notar a l’hora de fer horaris, que ara no els poden fer. Per la resta, no es podrà notar perquè els mestres són molt professionals i no aniran a classe amb rancor perquè l’alumnat no en té cap culpa.

—Els sindicats es queixen que tot plegat afectarà la planificació del curs. Quan es comença a preparar? Com es fa?
—S’han de fer moltes coses abans del setembre. S’han de muntar les classes i tot, tenir el material que necessites. Ara estava en una escola que no hi seré l’any que ve. Ara vindrà un mestre i potser no li sembla bé el quadren o el material, però ja estarà comprat i tot programat. S’han de fer tots els documents, els noms que hi haurà… És molt i molt complicat. I per això s’ha de saber abans. La gent té la mania de pensar que comencem a treballar i pleguem com els nens, i no és així. En robòtica i tot això també s’ha de fer formació, que si no, no en tindríem ni idea, perquè a mi no m’ho ensenya ningú.

—Educació diu que potser hi haurà problemes amb casos particulars, però que segur que es trobaran solucions.
—No hi confio. Igual que tampoc hi confio quan diuen que ho han endarrerit perquè vagi millor. No, no s’hi val. Un metge no t’ho dirà pas, això. Mira, ens hi estarem una estona més perquè l’operació així quedarà perfecta. No, l’operació ha de quedar perfecta des del principi. Si t’hi dediques, s’ha de fer bé des del principi. Això de l’educació és com la Renfe, que cada vegada va més malament.

—Pot ser que a l’agost hi hagi gent que no sàpiga on anirà encara?
—No ho sé. Els substituts, per exemple, no ho saben i els ho diran al setembre. S’hauria de saber perquè, amb tot el que hi ha darrere, no pot anar bé. La demanda de reduccions, la demanda de dies sense salari, hi ha moltes coses.

—Heu de demanar de fer mitja jornada perquè també feu El Búnquer.
—Sí, però també és un problema. Ara era interina i tenia mitja jornada. Però a la que ets funcionària, necessites per força fer jornada sencera. I un cop es té, s’ha de demanar la reducció. A mi, teòricament, crec que em tocarà una escola gran, i ho hauré de demanar. I llavors, al setembre, demanaran una persona que faci la meva altra mitja. És molt complicat. Ho havia de demanar a partir del 15. Però si no sé l’escola, a qui li demano?

—Els sindicats diuen que el problema rau principalment en el decret de plantilles. Ho compartiu?
—Sí, en part, sí. Perquè clar, a veure, si poden dir a dit qui es queda, aquelles places ja no són per a nosaltres. No és una manera gaire democràtica i popular. Tots hem participat per una via i tots hauríem de tenir la possibilitat d’anar a les escoles. No s’hi val que com que tu em caus bé, et quedes aquí. Vist des de l’altra banda, és perfecte perquè pots muntar el teu equip. Mira, aquest em funciona, doncs me’l quedo. Que és com una feina normal, com una privada. Però per a nosaltres, no és just. Hi ha docents que no es poden col·locar perquè ja n’hi ha de col·locats i ja no et poden posar allà. En Joan, per exemple, els va perfecte, però no saben que potser una Maria els anirà millor.

—Fa temps que hi ha malestar a la comunitat educativa amb el departament. Què passa? Què falla?
—El problema principal és que cada vegada que hi ha una persona al poder, decideix unes coses i aquestes repercuteixen directament en l’escola. Llavors, si hi ha la llei Celaá, la llei Wert, ara aquest és del PP, aquest del PSC… Tot això canviarà i repercutirà en els mestres, ergo, en els alumnes. De cop, has de saber coses. No, és que ara farem l’educació afectiva sexual, que em sembla meravellós, i ara ens formarem en això. No, però com que ara hi ha un del PP, no ho farem, canviem-ho. Ara, en comptes de fer continguts, seran sabers, i dels sabers ens sortiran unes altres coses.

—Fa tota la pinta que l’arrencada del curs serà convulsa.
—Crec que sí. En aquest cas serà per això, perquè és el que bull ara mateix, tota la resta fa molt de temps que ho arrosseguem. Ens regim molt per les modes que hi ha. A Suècia, els agradava anar sense llibres, i a Finlàndia i Escòcia. Vinga, provem-ho aquí. Hem de ser conscients, com deia l’Aina Clotet, que això no és Suècia, i que aquí, un cop acabem l’escola, podem fer extraescolars, anar a fora al carrer. En canvi, allà es tanquen a casa i es posen a estudiar, perquè a les sis és fosc. És molt diferent. He viscut a Suïssa i ho sé, és superdiferent. Allò no es pot portar aquí, s’ha de fer d’una altra manera. I tenint en compte que hi ha zero recursos per part d’Educació. Per exemple, endavant amb la inclusió i la diversitat, que em sembla meravellós. Al món hi ha d’haver diversitat i inclusió, però és que no pots fer-ho si hi ha vint persones i una té autisme i has d’estar amb ella. I què fas amb els altres? No els pots atendre. Llavors, hi ha d’haver tot el suport per part d’Educació i dels mestres.

—Ara que potser hi haurà un canvi de govern, què pot passar?
—El que veig molt clar és que si entren PP i Vox, el castellà serà més imposat. Amb el PSC, també ho dubto [Riu]. I si entressin Esquerra o Junts, el català estaria molt més blindat i cuidat. No és perquè ho pensi, sinó perquè veig el que passa a les Illes i al País Valencià.

—El català, en teoria, estava blindat, però s’ha imposat el castellà en unes quantes escoles. El TSJC fa poc va suspendre cautelarment el decret que el blindava.
—Per això dic que no confio en ells, perquè diuen coses que després no passen. A vegades diuen que s’ha de fer la música en anglès. Que dius, a veure, prou problemes tenen per entendre la música ben apresa, com a sobre haver de fer coses estranyes. Hi ha uns trenca-closques…

—Us heu plantejat mai deixar de ser mestre?
—Mira, és una molt bona pregunta. No m’ho havia plantejat mai, perquè jo des dels sis anys que vull ser mestra de música. El que passa és que ara, amb totes les altres coses i projectes que em vénen, tinc moltíssima feina i veig que em supera, i m’ho plantejo. A veure, jo he fet les oposicions i vull continuar, seria un parèntesi. Però m’ofega bastant i veig com tot va de davallada. Hi ha una part de mi que vol continuar, que diu que hem de lluitar això, però una altra diu que no perquè fa molts anys que tenim problemes i cada vegada va a pitjor.

—Ara mateix, amb la resta de projectes, us podríeu guanyar la vida?
—Actualment, crec que sí, però m’agrada moltíssim estar amb els nens, molt.

—Què pesa més, estar amb la canalla o els maldecaps que em comenteu?
—Saps què passa? Que ja no m’ho plantejo per a l’any que ve, perquè sé que he de fer les pràctiques. Al setembre treballaré. Un cop acabi, m’ho puc plantejar. Un cop vaig estar un any sense treballar en una l’escola i vaig patir una mica, no només econòmicament, sinó perquè trobava a faltar els nens. Passava per davant d’una escola i veia el pati i, ai, que macos.

—I coneixeu companys que hagin marxat a uns altres sectors?
—Això ha passat. Hi ha gent que n’està fins al capdamunt. Ja que aquests marxen perquè estan farts del que passa, que ho entenc perfectament, que vinguin tots aquests que diuen que tenim tres mesos de vacances. Perquè, si estem tan bé, que vinguin, endavant, i que ocupin aquestes places.

—Creieu que tot plegat fa que la gent no vulgui dedicar-se a l’educació?
—Hi ha molta gent a qui li agradaria, però després veuen que està fatal. Quan vaig presentar el llibre Tres mesos de vacances i altres alegries de ser mestra, hi havia moltes mestres a la presentació. I mestres de la pública em van dir que portaven els fills a la privada o la concentrada. És fort això, és com Elon Musk dient al seu fill que no miri internet, perquè sap el que hi ha. Si jo tingués fills, també em plantejaria què vull, perquè l’educació va com va.

—Què voleu dir, que es fa més bona educació a la privada?
—Això no ho sé, perquè no he portat cap fill a privada. De la privada no hi entenc, et dic el que han fet alguns. Hi ha gent que creu més en les classes magistrades i més tradicionals. Tinc la sensació que a la pública es proven coses. És com, vinga, a veure amb aquesta llei, a veure si podem fer això. Ah, i mira, a veure, si funcionen o no funcionen, provem-ho d’aquesta manera.

—Això pot ser molt perillós.
—Home, clar que és perillós, perquè pot ser que una generació hagi quedat perduda, entre cometes. A la privada és diferent, poden anar més a la seva. Però jo sempre estaré a favor de la pública, per alguna cosa hi sóc i és evident que els impostos van cap allà i tinc ganes que funcioni.