15.04.2019 - 21:50
L’abril del 2010, vaig visitar el camp de concentració i extermini de Ravensbrück amb la filla de Neus Català i amb la bona gent de l’Amical de Ravensbrück. Hi anava en qualitat de delegat de la Generalitat a Alemanya, després d’haver aconseguit una fita d’aquelles que no surten als diaris, però que no per petites fan menys il·lusió.
Resulta que cinc anys abans, coincidint amb el 60è aniversari de l’alliberament del camp, el conseller de Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, hi havia anat amb Neus Català per homenatjar les dones catalanes que havien passat per Ravensbrück. També hi van dur una placa per penjar-la en un mur del camp, però com que no havien gestionat cap permís per a fer-ho, no els ho van deixar fer, és clar.
La placa va restar desada en un despatx de les oficines des d’on s’administra el museu i l’espai memorial del camp fins que, des de la Delegació i a l’alemanya manera, amb l’intercanvi de paperassa pertinent, vam desencallar el tema. A més, com que la placa original només era en català, vam decidir d’afegir-ne una de més petita a sota amb la traducció en alemany.
Així va ser com en el 65è aniversari de l’alliberament del camp i sense la Neus Català, que no es trobava prou bé de salut, vam escoltar emocionats les paraules d’Anna Sallés, historiadora i presidenta de l’Amical, i una cançó entonada a pèl per Marina Rossell, amiga de la Neus, amb la placa, ara sí, penjada i una rosa vermella de teló de fons.
Al cap d’uns dies vaig rebre una trucada de l’ambaixada espanyola a Berlín en què se’m queixaven de la placa i ens acusaven, no cal dir, de nacionalistes. Els vaig fer notar que, de plaques, n’hi havia diverses, en record de dones de diferents països i col·lectius. La següent cosa que vaig saber, un parell d’anys més tard, és que els espanyols també havien penjat la seva placa; no nacionalista, suposo.
De les visites als camps de concentració sempre en surts amb l’ànima tocada. Recordo el viatge de tornada amb autobús a Berlín, xerrant amb la filla de Neus Català sobre el caràcter i la fortalesa de la seva mare. També recordo haver vist el camí empedrat que recorrien les presoneres des de l’estació de tren del poble de Fürstenberg fins al camp, que està situat en una zona molt bonica, tal com explica Montserrat Roig a Els catalans als camps nazis. El camí travessa el poble i amb la filla de Neus Català no vam poder evitar de preguntar-nos què devien pensar els que hi vivien quan les veien desfilar. I per què no hi van fer res. No gosaven, no podien, no volien?
