09.03.2019 - 21:50
La Neus Canyelles és d’un d’aquests rars tresors literaris mallorquins. Nascuda el 1966, l’escriptora havia treballat molts anys a l’editorial Olañeta i a poc a poc va anar guanyant els seus primer premis literaris i va començar a ser coneguda pel públic. També va anar agafant més presència a les pàgines del diari Última Hora, que publica el Grup Serra. Fins que fa cinc anys va guanyar el premi Mercè Rodoreda de narracions, que teòricament l’havia de consagrar, però que la va enfonsar. Silenci creatiu i en el retorn ens ofereix Les millors vacances de la meva vida, una novel·la breu publicada per Empúries que és l’escruixidor testimoni d’una escriptora que es diu Neus i que ha ingressat dues vegades diferents (primera i tercera part de l’obra) en un centre psiquiàtric després de sengles intents de suïcidi. I al mig, una descripció de l’ofici de l’escriptora protagonitzat per algú que només pot ser ella, o algú com ella. La novel·la, que atrapa des de la primera pàgina, és una baixada als inferns narrada com només pot fer aquesta escriptora singular en el panorama literari català, i una duríssima reflexió sobre la fragilitat i la precarietat dels creadors.
—Pregunta obligada: la protagonista de la història sou vós?
—No té el mínim interès saber si sóc jo o no la protagonista del llibre, no crec que s’hagi de saber perquè per al lector això no és important. Era important per a la gent que estimo, per si hi havia alguna cosa que els pogués fer mal en el llibre, però per a la resta no té cap importància. Jo diria que és una autoficció, però no sóc molt partidària d’encasellar els llibres i la literatura en compartiments estancs.
—Però tots els que us coneixem i hem seguit la vostra trajectòria literària i periodística tindrem tendència a identificar-vos amb la protagonista…
—És cert, la gent que em coneix segurament identificarà el personatge amb mi mateixa.
—El centre del llibre l’ocupa una reflexió sobre la literatura i la seva conversió en espectacle…
—Hi ha una part del llibre en què parlo més del món literari en general i de com funciona la promoció i de com va el reconeixement. Hi ha autors que reben unes grans lloances del jurat d’un premi literari, però que després s’han de sentir dir frases com la de si vius a una illa i a sobre ets tímida no tens res a fer.
—Us va fer mal quan us ho digueren?
—Sí, sembla que no basti escriure bé, has de ser més descarat de caràcter, més desimbolt, per poder triomfar.
— Com ha estat l’estructura i el procés d’escriptura del llibre?
—Per a mi l’estructura no ha estat gens complicada ni tampoc el procés d’escriptura. La primera part coincideix amb la primera sortida del centre, una entrada que no va ser ni fu ni fa, amb un tractament molt correcte. La segona vegada que vaig entrar al centre havien canviat el personal i va ser tot molt més dur, així com ho escric, i per això aquesta segona vegada vaig escriure furiosament, enfadada amb tot i amb mi mateixa i amb la meva estada allà, no em podia aturar i de sobte se’m va ocórrer la idea del joc. No volia fer cap crítica de res, ni del sanatori, ni enviar un missatge, ni fer cap crítica de res, però necessitava explicar-ho i enlloc de fer-ho descriptiu com a la primera part, invento els dos equips i el joc, que cadascú juga a la seva manera, per descriure un ambient claustrofòbic on ni tan sols podia sortir. Aquesta segona vegada me sentia com una presa i necessitava trobar la porta i que s’obrís.
—I entre un ingrés i un altre, hi ha un fet inalterable, una errada ortogràfica que fa mal a la vista però que ningú no pensa arreglar. Per a vós, que heu estat correctora, quina importància té la llengua?
—Moltíssima i sempre m’importarà. Veure com allò estava igual quan jo ja els ho havia dit em va molestar molt. La primera vegada li ho vaig dir a un al·lot que havia estat alumne meu i que se’n va voler preocupar, la segona vegada no em varen fer ni cas i ara sé que la sala sempre estarà així. El fet d’haver estat correctora fa que t’hi fixis molt més.
—Penseu que aquests anys de Pacte de Progrés han fet avançar la llengua a les Illes?
—Aquests anys no he estat molt per la tasca, no he sortit gairebé per res de casa, però no crec que haguem avançat gaire.
—Vós explicàveu que hi ha un cert ocultament d’alguns escriptors illencs, però en els darrers temps hem vist com es recuperava la figura d’Antònia Vicens o Guillem Frontera, per exemple, o el descobriment de Sebastià Portell…
—Amb n’Antònia Vicens sí que m’hi havia fixat, sobretot perquè vaig trobar curiós que ara escrivís poesia després de tota la vida fent novel·la. El que trobo penós és que aquests autors en els anys setanta marcaven la pauta i que a poc a poc els han anat abandonant. Que descobreixin autors nous sí que passa, sempre en cerquen, però deixar abandonats els altres és molt injust.
—En bona part aquest redescobriment ha estat propiciat per les xarxes socials…
—Jo no tenc ni twitter, ni facebook, i trobo que les xarxes socials són una cosa fastigosa. A mi m’agradaria tornar a viure en els anys setanta, sense haver de suportar tot això on per descomptat no hi entro però és impossible quedar-ne aïllada, perquè per exemple quan mires la tele tot s’omple de missatges per davall comentant la jugada i al final ja no saps què diu l’entrevistat. Això es espantós, estem més desinformats que mai.
—Diuen de vós que podríeu passar per una elegant escriptora anglesa, però que us manca actitud americana per triomfar…
—Pel que fa a l’actitud hi estic molt d’acord, però hi ha autors americans que em són imprescindibles, com Carson Mc Cullers, per exemple. Però és cert que l’exhibició, com a escriptora, m’incomoda.
—Aquesta novel·la ha estat tot un acte de valentia…
—M’ho han dit, però si hagués dissimulat el personatge ja no seria igual. Per a mi aquest llibre no és cap acte de valentia. Jo sempre he convertit tota la meva vida en literatura i si no ho hagués viscut no ho hauria escrit.
—I després de Les millors vacances de la meva vida, quin és el repte literari de na Neus Canyelles?
—No me’n pos mai, de reptes. La paraula no m’agrada. Com a molt al que aspiro és a continuar escrivint amb el mateix nivell d’exigència i aspirar a cada dia fer-ho millor i quedar més satisfeta.
—Però vós no heu tingut problemes per publicar a Catalunya, la vostra trajectòria sempre ha estat ascendent, heu guanyat alguns premis importants…
—Publicar sí que sabia que l’acabaria publicant i que ho faria aquí, a Catalunya. He tingut molta sort amb el meu editor malgrat la crítica que deixo anar contra la situació anterior, quan explico que no es fa res per fer visible el llibre amb el qual havia guanyat el Mercè Rodoreda. Pel que fa als premis sempre havia pensat que les coses sobre les quals jo escrivia no entraven als paràmetres d’allò premiable, però sempre he tingut sort i he obtingut aquest reconeixement dels lectors, però jo, potser perquè era il·lusa, esperava quelcom més. Com a mínim no tenia liquidacions negatives, però per viure d’això ja no saps què has de fer. Si tenir premis cada vegada més importants i bones crítiques no basta, què has de fer? Pensava que guanyar el premi m’obriria el camí per tenir més col·laboracions en premsa i revistes i activitats associades que em permetrien viure de forma diferent i en realitat el llibre va passar desapercebut. Però no el meu, el de la majoria de guanyadors del Mercè Rodoreda de contes!
—Era el vostre somni, viure de la literatura?
—No sé si viure de l’escriptura perquè sempre he treballat fent altres coses perquè això no bastava, però si pogués tenir alguna columna més i millor pagada, per exemple, alguna altra sortida. Ara només faig dues peces per setmana al Dominical quan jo algun mes d’estiu arribava a fer nou articles a la setmana de tota mena i era feliç, però a poc a poc he anat perdent aquestes columnes bé per la crisi, bé perquè hi ha més competència, no ho sé, ara només tenc aquestes dues i alguna esporàdica a la secció de Cultura. Quan vaig guanyar el Mercè Rodoreda se’m van prometre tot un seguit de coses que mai no es van complir.
—Hi ha hagut alguna vegada la temptació de viure a Barcelona, precisament per intentar convertir-vos en una escriptora professional?
—No, no m’agradaria viure a Barcelona, es una ciutat massa gran. Quan duc quatre dies aquí ja fris de tornar. Palma és una ciutat mona, bonica, però de cada vegada s’hi viu pitjor i ja comença a no agradar-me, però és ca meva. Una ciutat com aquesta no m’agrada per viure-hi tot i que entenc que hi hagi un reconeixement major per als que han vingut i s’hi han quedat i més oportunitats i contactes.
—Hi ha com una certa ocultació si et quedes a l’illa, quan vós, en canvi, ja estau situada en uns nivell literari superior…
—No sé perquè passa aquest procés d’ocultació, però és molt complicat aconseguir lectors i que valorin la teva obra. A Mallorca som relativament coneguda i hi ha qui diu que jugo a una altra lliga. Per exemple, jo no vull publicar a editorials d’allà perquè em semblaria que és com tornar enrere, però a la vegada a Catalunya no em coneix gairebé ningú, és un poc com estar al mig de la mar.
—Vós heu treballat sovint el relat breu, ho féu sempre en llibres complets o participau també amb textos esporàdics en premis d’Ajuntaments i altres manifestacions d’aquest tipus?
—Sempre treballo amb llibres sencers, fins i tot els relats breus formen part sempre d’un conjunt. No puc dir d’aquesta aigua no en beuré i em sembla bé que hi hagi gent que ho faci perquè tothom es guanya la vida com pot. Jo participo en premis, però sobretot quan tenc un llibre sencer acabat.
—Us queixàveu que gairebé mai ningú no us ha reclamat articles, però segur que hi deu haver alguna excepció…
-Un any, en fa tres, ja, d’això, vaig estar fent un article mensual a Serra d’Or i em va agradar molt. El problema és que aquí no em coneixen com a articulista, en bona part perquè els articles d’opinió i molt continguts del diari Última Hora no es pengen on-line i per tant no et poden seguir.
—El que sí que manteniu és el vostre article setmanal sobre llibres…
-Sí, és clar, fa vint anys que escric sobre llibres, però jo no faig crítica. Jo intent fer ganes de llegir-lo si a mi m’ha agradat i dic el per què o per què no m’ha agradat. En trenta línies no pots fer crítica, però tinc prou ofici com per poder dir moltes coses en poc espai.
—Heu definit en algunes ocasions l’escriptura com un ofici. Com a tal, es pot ensenyar i es pot aprendre?
—Jo pens que sí que ho és i que se’n pot aprendre practicant molt, però per qualsevol ofici s’ha de tenir una certa disposició, hi ha d’haver alguna cosa més. Jo junt paraules i no m’agrada aquesta actitud de determinats artistes i escriptors que volen semblar que són especials pel que fan. Som persones normals amb facilitat per fer això i negats per fer moltes altres coses i això no ens fa més importants que els altres. Jo sóc feliç escrivint, sinó faria una altra cosa.
—Com vau vèncer la vostra timidesa i pujar l’escala per primera vegada per començar a col·laborar al diari?
—Va ser perquè coneixia n’Antoni Planas, que era periodista al diari i que vivia al mateix carrer i ajudava son pare a una botigueta que tenien i on jo comprava. Ens coneixíem i ell sabia que jo escrivia i que havia guanyat el premi Bearn i que em faria il·lusió escriure al diari i quan hi va haver una baixa per escriure de llibres m’ho va proposar i ja fa vint anys. Tenia la nina molt petita i qualsevol complement econòmic ja m’estava bé. Va ser ben bé per casualitat.
