11.03.2021 - 21:50
|
Actualització: 11.03.2021 - 22:53
Neus Canyelles (Palma, 1966) s’ha consolidat aquests darrers anys com una de les narradores més interessants de la literatura catalana. Té el favor de la crítica i de molts escriptors que la reivindiquen, però incomprensiblement el gran públic no la coneix. La presentació del seu darrer llibre, Autobiografia autoritzada (Empúries), ha servit per a constatar-ho: poques vegades hi havia hagut tants elogis directes dels periodistes cap a un escriptor i tanta estranyesa pel fet que no hagi aconseguit de saltar aquesta barrera i connectar amb un gran nombre de lectors. El seu nom és com un secret que s’explica a cau d’orella tan sols als iniciats. A Autobiografia autoritzada l’autora s’endinsa amb una sensibilitat punyent en el món de la memòria personal de la seva infantesa, en l’amor per la literatura i en els trànsits dolorosos, per crear una peça narrativa amb molts registres, tècniques i recursos i de gran gaudi per al lector. Mirem explicar –en bona part amb les seves paraules– deu conceptes clau per a conèixer millor aquesta narradora tan singular.
1. Trajectòria
Neus Canyelles va començar a publicar fa vint-i-quatre anys, quan només en tenia trenta. La seva primera obra es deia Neu d’agost i ja incloïa un subtítol curiós, “llibre de memòries”. Amb aquesta obra va guanyar el premi Bearn de narrativa de 1997. El 2002 va guanyar el premi Ciutat de Palma per Cap d’Hornos i el 2006, el premi “El lector de l’Odissea” per L’alè del búfal a l’hivern. El 2013 va guanyar el Mercè Rodoreda de contes per Mai no sé què fer fora de contes. En acabat, van venir sis anys de silenci, fins que l’any 2019 va publicar Les millors vacances de la meva vida, un llibre molt dur, en primera persona, sobre intents de suïcidi i internaments psiquiàtrics.
El seu editor, Josep Lluch, diu: “Neus Canyelles és un misteri, em costa d’entendre que no surti com un dels grans referents de les nostres lletres. Entre el primer llibre i el darrer hi ha un fil conductor de tota l’obra, que és la seva pròpia vida i l’amor a la literatura, a la lectura i a l’escriptura, que són els vectors que s’entrecreuen en tota la seva obra. A més a més, als darrers llibres hi apareix un humor marca de la casa que és el que acaba de seduir de la seva literatura.”
2. Sense argument
Neus Canyelles afirma: “Potser sempre estic fent el mateix llibre i vaig fent variacions sobre el mateix tema. Me’n ric quan em diuen que sóc una escriptora del jo. Per a mi l’amor a la literatura i a l’escriptura és la màxima felicitat i si bé hi ha la memòria feliç de la infantesa en aquest llibre, també hi ha altres ombres que es van escolant en la història. Bé, si és que hi ha una història, perquè jo no sóc una constructora de trames, en el meu cas mai és així. La novel·la no té cap trama perquè jo vull explicar la vida i la vida no té argument, van passant coses però no té argument.”
3. La construcció de l’obra
Neus Canyelles construeix algunes de les seves obres porgant molt el material d’al·luvió que hi ha als seus calaixos. Els contes breus són el seu gènere predilecte i algunes de les narracions escrites a partir del 2019 s’han incorporat al text com a part de la novel·la. “Vaig escriure contes i textos sobre escriptors i altres reflexions i algunes s’han incorporat a la novel·la. Jo volia fer un llibre de contes que es digués Zona d’espera i potser encara el faré, perquè aquests anys he estat en moltes zones d’espera i perquè metafòricament parlant la vida és una zona d’espera. Tenia coses escrites, el principi i després els dos capítols centrals, on vaig repassar la vida quan vaig ser molt feliç, abans dels catorze anys, i aquests dos em varen sortir a raig. Sempre escric coses breus i novel·les curtes i la meva memòria anava seleccionant la millor part de la meva infantesa i així va sortir aquesta estructura, partint de la infantesa i incorporant petits flaixos molt importants.”
4. L’amor i el pessimisme
“L’amor és la cosa més important i aquest llibre és un homenatge a un temps feliç, a la família i a la gent que m’ha envoltat i fins i tot a històries d’amor que van sorgint i que sempre acaben malament però que tenen o han tingut moments esplendorosos. La meva filla, que és el que més estim, ha quedat molt dolguda per aquest llibre i em deia que semblava que ella no em bastàs per a res, que només em volia recrear en aquell món de la infantesa perduda i en l’amor per la literatura. M’ha sabut greu fer-li mal, però li ho compensaré escrivint sobre ella. No hi puc fer més, jo sóc pessimista i visc en una tristor crònica. De vegades per a mi viure ha estat una autèntica presó i per això hi ha aquest elogi a l’amor que havia de sortir.”
5. El fracàs i l’ofici d’escriptora
Explica l’escriptora: “En segons quins aspectes sóc una fracassada i en altres sóc molt afortunada, però el que s’entén en general com a fracassada és una persona que no pot viure d’allò que vol fer. I això en els escriptors pareix que va implícit, excepte alguns pocs casos. Si algú és un escriptor com jo, que sóc d’estar a ca meva i anar a molt pocs llocs –una actitud que és una opció personal, és clar–, si fas aquesta mena de vida, dic, no et pots guanyar molt bé la vida i això a la societat es considera un fracàs. Però tot és molt contradictori: sóc feliç quan escric i per tant no ho sóc, una fracassada, però no puc viure d’això i per tant sóc una fracassada, tot depèn del punt de vista. Ser escriptor és el pitjor ofici del món perquè és l’únic del qual no es pot viure. Passa amb altres disciplines artístiques, és veritat, però els escriptors som els pitjors amb diferència. Els altres artistes en molts casos poden menjar i alimentar els fills, els escriptors sempre tenen una altra professió o han de col·laborar amb quaranta mil mitjans. Jo quan era més feliç era a l’estiu, quan feia nou articles setmanals, amb pressió. Era molt feliç encara que fos mal pagat. I ara ho faria, però no en tinc l’oportunitat, no faig cap article enlloc, i el que no faré serà rebaixar-me a anar al director del diari a pidolar un espai.”
6. Llibertat creativa
Neus Canyelles ha reivindicat sempre l’escriptura com un dels pocs espais de llibertat del seu món. “Mai no pens en el lector, escric el que vull escriure. En la literatura mai no he deixat que res m’afectàs ni que se m’imposàs res i ho he dit moltes vegades. Les meves obres són plenes de referències literàries i de metaliteratura i no passa res si no les has llegides. Si ho has fet en gaudiràs més, però no crec que això sigui un obstacle per a llegir els meus llibres. Potser si t’interessa el que explic aniràs a mirar qui és i descobriràs quelcom nou.”
7. La mort de la infantesa
“És lògic que cadascú pensi que el seu temps és el millor i supòs que l’esperit del que és ser nin no s’ha mort, però els ha tocat viure en un sistema amb tanta tecnologia i tantes pantalles i quan veus bebès que ja al cotxet juguen amb el mòbil és inevitable de pensar que nosaltres ens comunicàvem més. Jo qued amb la meva infantesa perquè m’agrada el paper i el llapis i no les pantalles. Vaig tenir molta sort perquè a la meva infantesa vaig passar molt de temps al camp i conec algun animal i algun arbre i avui dia la majoria de nins s’ho perden. Mira, us posaré un exemple: a Banyalbufar [el poble on estiuejava] ja no hi corre aigua per les sèquies i abans això era una remor continuada.”
8. Repercussió
“No he anat mai a fer cua a un director del diari a demanar col·laboracions, la mescla d’orgull i timidesa no em permet fer cua. Sempre he tengut bones crítiques i port ja una petita trajectòria. Ara en canvi hi ha dones joves que fan el primer llibre i els diuen que ja són Shakespeare. No ho critic, només constato que a mi no em passa i ho assumesc amb resignació. No canviaré de manera de ser, perquè no puc, no en sé i no vull. No vull escriure amb missatge, no ho he fet mai als articles ni enlloc. Una cosa que tampoc no entenc i que he dit molts cops al meu agent és que no tengui cap llibre traduït si altres autors mediocres o més dolents o que escriuen pitjor que jo, digueu-ho com vulgueu, tenen moltes traduccions. Això sí que m’agradaria, però tampoc no sé com ho he de fer. Tot i això, no me queix, a mi no m’ha costat gens entrar al món literari, sempre m’han publicat i fins i tot nombrosos editors de Mallorca m’han demanat obra, però després de fer el salt a la península ja he dit que no sobretot perquè el que public aquí arriba a més gent tot i la bona feina de les editorials petites mallorquines. Tot i això, a mi m’estranya no tenir traduccions, i no sé què fer per aconseguir-les.”
9. Els contes
Guanyadora del Mercè Rodoreda del 2013 i de “El lector de l’Odissea” el 2006 amb obres de narrativa breu, el conte és el gènere preferit de Canyelles i excel·leix en les distàncies curtes. “Aspiro a fer un gran conte. Sempre n’he escrit i la meva màxima aspiració és fer contes com els que a mi m’agrada llegir d’altres autors. Per a mi el conte és el gènere rodó i perfecte i vull fer-los bé. Quan en tengui una col·lecció els duré a l’editor, però no tenc res planejat. Ara en faig molts perquè la meva situació personal i familiar no em deixa temps per a fer coses més llargues i el temps d’escriure un conte és ràpid, tot i que el de pensar pot ser molt lent.”
10. La vida com a presó
“No crec que sigui valenta, però si aquesta és la imatge que es projecta de mi des del darrer llibre, endavant. No hi ha res premeditat, només escric el que em dóna la gana i si escriure em fes patir ho deixaria. Les coses que em fan patir procur no fer-les. No em pos traves ni reptes, ni metes. Ara en diuen un challenge, d’això: ho sent i és que no puc. Em costa molt suportar la societat d’avui dia i sé que aviat no entendré res del que diu la gent. Hi ha paraules en anglès que no són les que jo estudiava quan estudiava anglès, paraules del món tecnològic, invencions del llenguatge sense gènere sexual. Arribarà un dia que no entendré res, potser amb sort perdré el cap abans. Però jo fins fa uns mesos no sabia què era un streaming i ara aquí hi ha un streamer multimilionari. Jo no sé si vull viure en un món on la intimitat ha de ser sagrada i en canvi estam envoltats d’influencers i instagramers i vés a saber què més. Per a mi hi ha molts moments que la vida és una presó i això em costa molt. La meva sortida és una pastilleta de color taronja. I ara què ho pens, m’hauria agradat molt veure el meu psiquiatre aquí prenent notes de tot el que us he explicat avui. No sé què en pensaria.”
