La neurociència explica per què moltes víctimes de violència sexual queden paralitzades

Sovint les víctimes de violència sexual han de sentir arguments o preguntes culpabilitzadores sobre per què no van intentar fugir o resistir-se a l’agressió, insinuant o donant el missatge que, si no hi ha hagut resistència, la relació ha estat consentida. Els psicòlegs especialitzats en violències ja fa molts anys que alerten que aquest relat sobre què se suposa que ha de fer una víctima és erroni. Ara, de nou, un estudi científic trenca aquests mites socials sobre la violació. Es tracta d’un estudi de la University College de Londres (UCL), que explica que aquesta reacció té una base neurocientífica i demana que les lleis tinguin en compte aquestes proves neurocientífiques que diuen que la por i l’amenaça poden fer que les víctimes siguin físicament incapaces de respondre.

Una resposta neuronal davant el perill

La investigació l’han fet Patrick Haggard i Ebani Dhawan i ha estat publicada a Nature Human Behaviour. Les dades apunten que el 70% de les dones que han acudit als serveis d’urgències després d’una agressió han manifestat sentir-se “congelades” durant l’agressió, i incapaces de moure’s o cridar. Les víctimes sovint diuen que són incapaces de moure’s o cridar durant l’agressió, fins i tot quan no estan físicament oprimides o immobilitzades.

Les investigacions han demostrat que, davant d’una amenaça, la resposta del cervell pot incloure el bloqueig dels circuits neuronals que controlen voluntàriament el moviment del cos. Davant d’una amenaça immediata i greu, el comportament pot ser el d’una immobilitat perllongada en què el cos queda completament congelat o flàccid.

La investigació es basa en les investigacions publicades sobre les reaccions d’alguns animals davant d’amenaces. Molts animals es queden paralitzats de manera breu quan detecten una amenaça lleu, però quan aquesta amenaça es percep com a greu, aquest bloqueig es pot allargar molt. L’estudi assenyala que els passaria el mateix a les víctimes de violència sexual.

Canvis en el sistema judicial

Malgrat que l’evidència científica demostra que una reacció de bloqueig és normal i en cap cas no implica haver donat consentiment, aquesta manca de resistència acostuma a ser utilitzada per les defenses dels agressors. Si la víctima està “involuntàriament immòbil”, aquest argument és incorrecte, adverteix l’estudi. És per això que Haggard demana que es deixi de culpar les víctimes. “És essencial cridar l’atenció de la societat sobre la importància crucial del consentiment actiu”, explica el científic. És a dir, que la manca de moviment o resistència no sigui sinònim de consentiment.

Dhawan explica que, malgrat que les definicions legals d’agressió sexual es basen en la manca de consentiment, el problema és com aquest s’entén. “Sovint els tribunals presenten estereotips no provats sobre com es comportaria suposadament una víctima ‘real’”, lamenta Dhawan. I amb aquesta estratègia, “els agressors poden al·legar que van assumir que la víctima estava consentint perquè no oposava resistència”, subratlla. “Hem d’utilitzar els descobriments neurocientífics per a evitar que aquests mites serveixin com a argument per a la defensa i per a garantir que es faci justícia a les víctimes”.

De fet, l’estudi cita antecedents judicials com el del cas R v Lennox (2018), a Austràlia, en què l’advocat defensor va qüestionar la víctima perquè no es va resistir ni va mostrar senyals de lluita. Per a aquest advocat era clar: la víctima va permetre l’agressió sexual, la culpa era seva. Els investigadors sostenen que la immobilitat de la víctima pot ser totalment involuntària i que casos com aquests no s’haurien de repetir.