‘Netflix and chill’: el dogma del segle XXI

SERGI LALIGA (@sergilaliga) i ARNAU VIÑEGLAS (@arnauSiqe6)

Maig de 1983, les portes del Castro Theatre -a San Francisco- romanen tancades davant les immenses cues de persones disfressades dels, ja en aquella època, emblemàtics personatges de Star Wars. El món s’estava preparant per marcar un punt d’inflexió en les estrenes de cinema. L’episodi VI de la Guerra de les Galàxies, el Retorn del Jedi, va esdevenir una de les produccions més cares de la història amb un cost total de 32,5 milions de dòlars. La mort de Darth Vader i l’adveniment de Luke Skywalker com al darrer mestre Jedi a l’Estrella de la Mort és, encara, gravat a les retines dels espectadors més veterans.

Trenta-quatre anys més tard, el juliol de 2017, milions de persones s’aplegaven davant pantalles i ordinadors tot mirant tres lletres: HBO. La plataforma digital portava en exclusiva els set capítols de la setena temporada de la sèrie Joc de Trons. Dracs, soldats i criatures fantàstiques, combinades amb uns efectes especials sense precedents, i amb un cost de 10 milions de dòlars per capítol i 100 milions per la temporada completa.

La producció de George R.R. Martin ha servit per confirmar un procés que es va gestant des d’anys enrere: la pèrdua del format de les sitcom, la desaparició de les sèries amb episodis de menys de mitja hora i l’evolució cap a un format de llargmetratges en cadena. Joc de Trons ha estat la més destacada de totes, a tots els nivells, tant per audiència, per extensió, així com per cost. No obstant això cada vegada són més les sèries que presenten un format similar a la ja mencionada. Stranger Things, Narcos, Black Mirror o The Get Down són algunes de les produccions que avancen cap a aquest format, i totes elles porten darrere un segell clar i internacional: les lletres vermelles de Netflix o la marca de Home Box Office (HBO).

Internet, la mare de les sèries

Entre el monopoli del cinema al segle XX i l’apogeu actual de les sèries, la transició l’han protagonitzat produccions com Los Soprano i Lost (Perdidos). És en aquest context, en la primera dècada del segle XXI, on trobem l’origen del fenomen de les sèries de gran format i producció. La seva notorietat va lligada a la culminació d’Internet al món occidental. L’il·lustrador i col·laborador en la secció de sèries a RAC1 Àlex Santaló associa l’èxit d’aquesta indústria al ‘boom de les vies legals i no legals d’accés a les sèries que van arribar al país’.

D’aquesta manera, la fàbrica de les sèries ha conduït a la població a un altre tipus de consum, lligat a l’aparició de les xarxes socials. La societat s’ha endinsat en un món en què l’emissió d’un capítol és una data que s’espera amb impaciència, amb una necessitat imperiosa de devorar la sèrie tot just difosa. Estar al corrent de la trama de la sèrie esdevé un requisit per sentir-se connectat a l’actualitat, gairebé com un passaport necessari per comentar els successos més xocants a les xarxes socials.

‘No miris el capítol sense mi!’

El 1997, Netflix naixia com una petita companyia dedicada al videoclub a domicili als Estats Units. Vint anys després ha esdevingut una empresa multinacional amb més de 100 milions d’usuaris arreu del món. La N vermella és la viva imatge de l’esclat de les plataformes digitals d’streaming. HBO i Amazon completen el podi d’aquest model amb més èxit.  En funció del contingut i del tipus de pagament, trobem diverses classes de sistemes de vídeo sota demanda: des de televisió a la carta amb els continguts del mitjà de comunicació en qüestió, sistemes pay per view on paguem per les peces que consumirem, o les plataformes de subscripció -on emmarquem Netflix, HBO o Amazon- que són les que ofereixen un consum il·limitat de continguts a canvi d’una quota.

La continuïtat en una història que ofereixen les sèries, amb un seguiment més regular que les pel·lícules, acaba per convertir-les en un vox populi modern a l’abast, especialment, de les noves generacions. Amb un impacte majúscul en els usuaris, les sèries han relegat el cinema a un segon pla i ocupen un gran espai en la interacció social. Àlex Santaló posa l’èmfasi en les xarxes socials, les quals considera que ‘han obert una nova perspectiva que abans no teníem’. El lligam emergit provoca que, a la llarga, s’acabin generant nous ‘grups socials’ on es creen vincles entre persones amb el simple motiu de comentar els episodis de la sèrie.

De l’espera setmanal als ‘velocistes’

Les plataformes digitals han fet desaparèixer el model canònic del capítol per setmana, les sèries es publiquen per temporades i això acaba creant autèntics ‘velocistes’ de sèries. Elena Neira, consultora de màrqueting online, xarxes socials i tecnologia i directora del mitjà digital La otra pantalla, posa l’accent que ‘el tipus de consum lineal de televisió està envellint, és un visionat que els joves no abracen’. Les plataformes d’streaming han redefinit el concepte del temps i l’espai d’emissió, ja no existeix la limitació del temps; les noves regles del joc permeten que l’espectador creï les seves pròpies graelles temporals i els seus horaris d’emissió.

La flexibilitat horària, el fenomen de ‘l’anytime, anywhere, anyway’ és el principal atractiu d’aquestes plataformes. Així ho confirma Julià Oliver, estudiant de tercer d’Enginyeria de Materials a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), i usuari de Netflix des de mitjans de 2015. ‘Sempre trobo coses noves per mirar, adaptades al que m’agrada, com vull i quan vull, i aquest és el principal benefici que tinc amb Netflix’, assegura Oliver, que alhora considera que l’altra gran fornt en què juga la plataforma és el preu, que ‘compartit amb dos amics més’ li ofereix un ‘contingut il·limitat per tan sols 3€ al mes’.

Els mitjans d’streaming no només estan jubilant el model convencional de la televisió, sinó que han provocat una disminució de la pirateria. La teoria de l’experta Neira és que ‘sencillament, pagar 10 euros per un contingut de qualitat és molt més còmode que piratejar’. Les plataformes digitals, oferint un consum il·limitat de sèries i pel·lícules per una tarifa reduïda, han minimitzat la pràctica de la descàrrega il·legal, que havia reclutat un exèrcit de pirates informàtics la primera dècada de segle.

El cercle viciós de la subscripció

Les plataformes ‘SVOD’ han aconseguit trobar en les subscripcions dels seus usuaris la ‘panacea’ comercial del segle XXI. Acostumats al model hegemònic televisiu, amb la preponderància de la publicitat, Netflix o HBO obliden aquest mètode, alhora que l’exploten. Els ingressos que no facturen per publicitat, els extreuen de les tarifes que abonen els seus usuaris, xifra que gira al voltant dels 10€ mensuals.

Posant l’exemple de HBO, una empresa que actualment compta amb 130 milions d’usuaris, a un preu de 10 dòlars per subscripció, ens trobem que la companyia compta amb un total de 1300 milions de dòlars de facturació, únicament amb les subscripcions dels usuaris. Però, què fan les companyies amb aquests diners? El segon èxit de les plataformes de streaming és la creació de contingut propi i exclusiu. Cada dia són més les sèries que apareixen sota el títol ‘Netflix Original’ o ‘HBO exclusive’, produccions amb grans quantitats de diners al darrere i preparades per a assolir el reconeixement mundial.

Les plataformes SVOD s’han convertit en el fenomen del segle XXI. El desplegament mediàtic que s’hi aplega al seu voltant, el component social i la influència que tenen, incideix especialment en les noves generacions. Les tardes de ‘televisió i manta’ s’han convertit en tardes de ‘Netflix and chill’, les llargues cues davant de les sales de cinema, fins i tot amb el fenomen de les disfresses – com passa amb Star Wars – han quedat en un segon pla tret de situacions molt excepcionals. El món audiovisual tal i com el coneixíem està canviant i està quedant reduït a una pantalla d’ordinador, un mòbil o una tablet.

Com va dir en el seu dia Kevin Spacey, l’actor nord-americà que donava vida a Frank Underwood a House of Cards, ‘ja no vivim en un món lineal. No vivim tampoc en un món que estigui satisfet amb l’statu quo. Sempre  en volem més, i en necessitem més. Hem fet de les sèries i de les plataformes de vídeo sota demanda el dogma dominant de la nova dècada, en què els individus han convertit les sèries en una nova religió.