‘Nessun dorma’

Quina ària preciosa, ‘Nessun dorma’. Preciosa.

Des de dissabte que no me la trec del cap. Des de dissabte, sí, quan ho vam tornar a fer. Quan deien que el desànim i la tristesa i va resultar que els carrers de Barcelona van vessar de nou de determinació. I quan es van començar a encendre els mòbils. No sé si s’havia previst o si va ser obra d’allò que anomenen intel·ligència col·lectiva o una combinació o el que fos: va ser. I les imatges, els vídeos, encara avui posen la pell de gallina.

No es va viure una manifestació esclatant de colors i d’alegria, com altres que hem fet. No. L’11 de novembre hi va haver una manifestació seriosa, diguem-ne. I potser per això encara és més significativa. I representativa. Aquesta contenció. Aquest serrar les dents. Aquest sortir al carrer i que no sigui una repetició, sinó una altra cosa. Digna del temps que vivim.

Perquè dissabte es va demostrar que la gent d’aquest país és perfectament conscient del moment que vivim. De la gravetat del moment. I de la importància.

Hi ha un vídeo que resumeix millor que jo això que provo de dir. No són imatges especialment èpiques, especialment impactants ni especialment res. I, en canvi, contenen tanta emoció, tanta veritat i tanta força (serena, continguda: força) que no se m’acut millor manera per explicar-ho que penjar-lo aquí. No sé qui l’ha fet. Me’l van enviar per whatsapp. És a l’estació de tren d’Arc de Triomf, a Barcelona. Gent que va a la manifestació. O que en torna. O que no hi pot arribar perquè hi ha entrades i sortides col·lapsades. I, de cop,  seriosos, comencen a cantar. Així:

I d’aquí ve una constatació que em sembla clau: la gent no s’ha acovardit. De fet, si bé ho mirem, no ho ha fet mai. Ni tan sols els qui per primera vegada a la vida veien de prop les porres i els mètodes de la policia espanyola: no es van moure de lloc. Astorats, tremolant, amb el cor en un puny, com fos: van defensar les urnes. Igual com dissabte, quan alguns predicadors auguraven que ja s’havien cansat, van sortir, greus, a il·luminar els carrers i alguna cosa més que els carrers.

Darrerament hem vist una altra mostra important d’aquesta determinació: treballadors, funcionaris (funcionaris, sí) de les conselleries, que es manifesten contra l’ocupació de les institucions que ells fan funcionar. I que constitueixen assemblees en defensa de les institucions catalanes (ADIC, per tant, una altra sigla significativa que cal afegir als també significatius CDR). I que ara es volen coordinar. Aquest és l’exemple. N’hi ha més. Pertot. L’exemple de la gent. Que és qui ens ha portat fins on som (i mai, bé cal recordar-ho de tant en tant, mai no havíem arribat tan lluny).

I sí, és clar, l’estat espanyol també juga aquesta partida. I juga brut, com sap fer. I fa servir la força (bruta, també). I té exèrcit. Entrenat, a més, a actuar contra la població (l’única cosa que sap fer l’exèrcit espanyol, l’únic ‘enemic’ contra qui se sent valent).

L’estat espanyol juga com pot i de vegades, a més a més, l’encerta. Convocar-nos eleccions, conscient potser de la manera de ser i de fer que tenen els partits, de les dinàmiques en què entren de seguida (partidistes, és clar), ha estat, al meu entendre, un bon moviment. No compten, però, amb l’actor principal d’aquesta obra, que no són els partits, ni els polítics que els conformen, sinó la gent.

Els partits, recordem-ho, en el seu moment, quan es va proposar la consulta d’Arenys de Munt, s’hi van posar de cul. I, recordem-ho també, van quedar amb cara de peix davant d’aquella manifestació que, literalment, els va desbordar. Possiblement s’han trobat superats també pel manteniment, contra tot pronòstic, del referèndum de l’1-O.

Igualment els ha d’ultrapassar el 21-D.

És així com hem anat avançant fins ara. I és així com continua la història. Superant les velles inèrcies. Creixent a cada obstacle. L’estat espanyol ha convocat aquestes eleccions amb la convicció que desmobilitzarien, amb el somni, fins i tot, que no hi aniríem, o que no hi aniríem prou per a guanyar, i que podria posar cara de dir (aquesta cara que ja assaja i que li quedarà estrafeta) ‘mira lo que sale cuando se ponen urnas de verdad’.

Doncs hem de fer que es trobi que aquestes eleccions-trampa són unes eleccions-bumerang. Perquè la lliçó del 21-D serà la d’aquella andana d’estació. Amb aquella dignitat. I les xifres han de mostrar això que ja sabem: que hi ha més vots, i més escons, per la independència, per la llibertat. I que perseverem.

Hem de guanyar les eleccions del desembre.

I com més ben guanyades, millor.

Que ningú no dormi, per tant. I posem-hi música: ‘Nessun dorma!’

Ja ho sé, que l’òpera de Puccini no parla de pugnes polítiques sinó d’amor. Doncs precisament per això. I perquè quan Calaf decideix que se la jugarà, que s’ha enamorat de Turandot (encara que sigui tan perillosa i aparentment tan gèlida), tothom li diu que ho deixi estar, que farà que li tallin el cap, que els enigmes no es poden resoldre, que uns altres ja ho han provat abans i no se n’han sortit. Perquè és impossible.

Sempre és impossible fins que algú decideix que no. I canta, com fa Calaf, ‘Esvaeix-te, oh nit!/ Tramunteu, estels!’, que…

‘All’alba vincerò!’