11.05.2024 - 21:40
|
Actualització: 11.05.2024 - 21:44
Tot i haver estat rebutjada pel consell d’administració de l’entitat d’origen vallesà, l’intent de fusió –i posterior OPA hostil– del BBVA amb el Banc Sabadell ha tornat a agitar l’espantall de la concentració al sector bancari espanyol. Si a començament del 2008, poc abans de l’esclat de la crisi financera, la xifra d’entitats bancàries a l’estat espanyol superava la seixantena, avui dia el mercat es concentra en deu grans grups que aglutinen la gran majoria d’actius.
Però això no vol dir que els usuaris tan sols puguin triar entre aquestes deu entitats. A banda d’estalvis d’àmbit més local que gestionen un volum d’actius més petit, com és el cas de Caixa d’Enginyers i de Caixa Ontinyent, una opció alternativa que ha guanyat força aquests darrers anys ha estat la dels anomenats neobancs, que en qüestió d’una dècada han passat de ser marginals a vorejar els cent milions d’usuaris a Europa. Però què distingeix aquestes entitats dels bancs tradicionals, i què n’explica el creixement?
Què diferencia un neobanc d’un banc tradicional?
La característica principal d’un neobanc, i la diferència més evident respecte d’una entitat bancària tradicional, és que no té oficines ni seus físiques i opera exclusivament per canals digitals; és a dir, amb una aplicació mòbil i un servei de banca digital per ordinador.
Molts neobancs ofereixen, si fa no fa, els mateixos serveis que una entitat bancària tradicional, si bé amb algunes limitacions significatives. És el cas del neobanc alemany N26, que ofereix –exclusivament per internet– serveis de crèdit, comptes d’estalvis i targetes de dèbit, però no pas hipoteques ni targetes de crèdit. Uns altres, com ara la britànica Wise, ofereixen targetes de dèbit i comptes d’estalvi, però no pas serveis de crèdit ni tampoc la capacitat d’ingressar efectiu.
La retribució dels dipòsits, el gran reclam dels neobancs
Si els neobancs ofereixen un ventall de serveis menys ampli que no els dels bancs tradicionals, què explica el fet que hagin guanyat tanta presència aquests darrers anys? Una de les grans claus d’aquest creixement és que moltes d’aquestes entitats han aprofitat l’alça dels tipus d’interès –que a l’eurozona han passat d’un 0% a mitjan 2022 a un 4,5% avui– per llançar ofertes agressives de remuneració dels dipòsits. N’és un exemple l’alemanya Trade Republic, que ofereix uns interessos anuals d’un 4% sobre l’efectiu fins als 50.000 euros, i Revolut i Wise remuneren sense límits els dipòsits denominats d’un 3,7% i un 3,67%, respectivament (en el cas dels dipòsits en lliures i dòlars, els interessos anuals poden enfilar-se fins al 4,75%, en el cas de Revolut, i el 5,05% en el cas de Wise). N26, per la seva banda, ofereix uns interessos anuals d’un 2,26% sense condicions ni límits de dipòsit.
La comparativa amb les entitats tradicionals és clamorosa. La gran majoria dels grans bancs espanyols són lluny d’oferir una remuneració ni tan sols remotament semblant pels diners que els usuaris hi dipositin. L’excés de liquiditat (que redueix la necessitat de captar fons mitjançant dipòsits) i la concentració del mercat ha fet que les entitats bancàries amb seu a l’estat espanyol, a diferència de molts dels seus homòlegs europeus, puguin permetre’s de no traslladar l’augment dels tipus d’interès a la remuneració dels seus dipòsits –o, si més no, traslladar-lo parcialment. El Santander, per exemple, no remunera cap dels seus cinc comptes corrents, i fins i tot cobra el client pel manteniment d’alguns comptes si no compleix un seguit de condicions pre-establertes. Fins i tot un dels comptes més ben remunerats entre els grans bancs, el del Sabadell, és lluny de la rendibilitat que ofereixen molts neobancs: ofereix una rendibilitat variable d’un 3% tan sols als nous dipòsits fins de 20.000 euros; la resta de clients poden optar a una rendibilitat màxima d’un 2,25% tan sols en els dipòsits a dotze mesos, i únicament si compleixen certs requisits.
L’absència de comissions fixes i els tipus de canvi, un altre esquer
Tanmateix, els interessos no són l’única clau que explica per què els neobancs són una opció com més va més popular entre molts clients. Un dels grans reclams d’aquestes entitats és que ofereixen la possibilitat d’obrir tot de balanços en desenes de divises, i amb uns costs de conversió significativament inferiors als de la gran majoria de bancs tradicionals. Això ha demostrat ser un reclam per als clients amb més afany per a viatjar, o bé per aquells que –per motius personals o laborals– viuen a cavall de dos països. Wise, per exemple, va començar com una plataforma d’intercanvi de divises, i més tard va incorporar les targetes de dèbit i una plataforma d’inversió.
L’absència de comissions fixes és un altre element que ajuda a explicar la popularització dels neobancs. La majoria d’aquestes entitats fan pagar per l’ús d’un servei (com ara convertir divises o retirar diners, a partir d’un cert límit mensuals), però no cobren comissions fixes pel manteniment d’un compte o de la targeta, com sí que sol passar en els bancs tradicionals.
La manca d’oficines, la clau del negoci
Si la gran majoria de neobancs no concedeixen crèdits, què els permet mantenir-se financerament dempeus i, fins i tot, oferir remuneracions molt més atractives que no les dels bancs tradicionals? Una de les fonts de negoci principals d’aquestes entitats són les anomenades taxes de descompte, que és la comissió que l’entitat venedora ha de pagar al banc emissor de la targeta cada vegada que en processa un pagament. Els neobancs també obtenen rèdit de les taxes que cobren als usuaris per intercanviar divises. Aquesta darrera dècada, els principals neobancs europeus també s’han beneficiat de milers de milions d’euros en successives rondes d’inversió, tot i que l’enduriment de les condicions macroeconòmiques arran de l’alça dels tipus d’interès ha limitat l’accés a finançament d’aquestes entitats.
Ingressos a banda, els neobancs són molt més eficients en matèria de costs que no les entitats tradicionals perquè, com que són exclusivament digitals, no tenen una estructura d’oficines i, per tant, no tenen uns costs fixos tan alts. De retruc, bona part d’aquest estalvi pot traslladar-se als clients en forma d’interessos més alts pels dipòsits o bé en comissions més baixes per l’intercanvi de divises, per posar-ne dos exemples.
Els neobancs, de marginals a bilionaris
Apareguts a començament de la dècada passada, en un moment en què el món encara païa els efectes del daltabaix financer del 2008, els neobancs han passat en qüestió d’anys de ser una curiositat a esdevenir un sector que, tan sols al continent europeu, mou bilions d’euros i desenes de milions de clients. Un estudi publicat a final de l’any passat per Funcas i KPMG estima que la xifra d’usuaris del sector a l’estat espanyol s’ha disparat d’un 30% aquests darrers quatre anys. Són deu milions de persones, pel cap baix, una xifra que l’estudi preveu que pot augmentar de sis milions més aquests sis anys vinents. El fet que els clients més joves –i més adeptes a les noves tecnologies– siguin sobrerepresentats entre aquesta base d’usuaris sembla que millora el pronòstic per al sector a mitjà i llarg termini.
Tanmateix, caldrà veure si aquest creixement exponencial pot posar en risc la banca tradicional. Tot i haver-se consolidat com a alternativa per a canviar divises i rendibilitzar els estalvis, els neobancs continuen sense suplir totes les funcions de les entitats tradicionals, com ara concedir hipoteques i domiciliar la nòmina: de fet, n’hi ha molts que tan sols permeten la transferència de diners d’unes altres entitats, però no deixen transferir diners a uns altres usuaris mitjançant serveis com ara Bizum. Sigui com sigui, els grans bancs s’han llançat aquests darrers anys a presentar els seus propis neobancs per a seduir el públic més jove i rivalitzar amb els pesos pesants del sector, que tan sols a Europa voreja els cent milions d’usuaris. És el cas d’Imagin (la Caixa), que no cobra comissions però tampoc no ofereix una rendibilitat tan alta pels dipòsits com ara Wise i N26, i d’Openbank (Santander), que ofereix una rendibilitat d’un 2,27% als nous comptes durant els primers dotze mesos. Andbank, per la seva banda, és la propietària de MyInvestor, una plataforma d’inversió que també ofereix un compte amb una rendibilitat d’un 2,50% durant el primer any, fins a un topall de 70.000 euros.
