Nens que s’aïllen a casa: la perillosa xacra en creixement al Japó

La Hinata va decidir que no aniria a l’escola quan tenia nou anys. Tenia problemes amb els companys i no s’hi adaptava. Tot i el recel inicial dels pares, finalment van acceptar la decisió i la seva filla va deixar d’anar a classe. “Va ser molt valenta. Respecto molt aquella decisió”, diuen ara els pares. Històries com la d’aquesta noia són com més va més comunes al Japó, on de mitjana als instituts hi ha un alumne o dos per classe que no s’hi presenten.

Són anomenats futoko, estudiants que no van a l’escola o institut durant trenta dies o més per motius no relacionats amb la salut ni l’economia. Aquest fenomen, conegut per “fòbia escolar”, va creixent. L’any passat la xifra de futoko va fer el rècord: 300.000, segons el Ministeri d’Educació japonès, si bé hi ha qui creu que potser n’hi hagué més. Entre els motius, hi ha l’assetjament escolar, però també la rigidesa del sistema educatiu públic i la pressió social. El govern també en culpa l’impacte que ha tingut la pandèmia en la vida dels estudiants.

Observant els gràfics, sembla haver-hi una correlació directa entre l’augment de futoko i els casos d’assetjament escolar, que també han crescut aquests darrers anys, fins a xifres mai vistes. De la mateixa manera, també hi han augmentat els suïcidis d’infants i adolescents, que han superat, per primera vegada d’ençà que hi ha registres, les cinc-centes víctimes anuals. El primer de setembre és una data fatídica al Japó, perquè és el dia de tornada a l’escola després de les vacances d’estiu i el dia en què hi ha més suïcidis infantils.

Coo, l’autor del llibre Entusiasmat amb el futur! Fer que els nens s’il·lusionin amb les seves vides, considera que cal un canvi en el sistema educatiu. “Quan penso en el futur, veig que tots acabem fent diverses professions i tenint diverses formes de vida. En canvi, als joves se’ls dóna una única educació per seguir una certa trajectòria. A classe tots han d’estudiar les mateixes coses al mateix temps. Aquest sistema ha de canviar. No únicament a les escoles, sinó també en la consciència dels adults. Alguns pares fins i tot porten el fill a l’escola arrossegant-lo pel braç.”

La Ringo, una mare de Kyoto, de primer tampoc no acceptà la decisió del seu fill, però va acabar canviant d’opinió. Feia quart de primària quan va exterioritzar que no volia anar a classe. “No li agradava el seu mestre ni s’adaptava al comportament grupal”, em va explicar en un parc de l’antiga capital del Japó. “Tothom em deia que havia d’anar a l’escola, però cada vegada estava més apagat i jo també patia.” El seu fill es tornava agressiu i violent quan ella el feia anar a classe. Un cop va desistir, “la violència del nen va desaparèixer i es va tornar més brillant i ple de vida”. Avui estudia a casa en una escola a distància.

Tot i les semblances que pugui tenir amb fenòmens que es van escampant en famílies occidentals –com l’educació a casa o el worldschooling (l’educació per part dels pares en una família que viu viatjant)–, hi ha una diferència clara amb els futoko. En els altres casos són els pares els qui opten per educar els fills lluny de les aules, no pas els infants o adolescents que decideixen de no anar a classe.

A més a més, en el paradigma japonès hi ha un altre perill associat important: la possibilitat que els nens es recloguin a casa. Això li passa, per exemple, al fill de la Ringo. “No podia anar a l’escola, odiava els professors i els adults. De manera que va perdre el contacte amb el món exterior. Només es relacionava amb la família i va deixar de sortir de casa.” De mica en mica, va fent passos per començar a fer vida més enllà de les parets de casa, però serà un camí llarg.

Els qui es reclouen a casa i no en surten, al Japó són anomenats hikikomori. És un altre fenomen que ja fa anys que colpeix amb força la demografia del país. Avui un milió i mig de persones en edat de treballar són hikikomori. Això vol dir una de cada 50 persones entre 15 i 64 anys, segons estimacions oficials. Però hi ha experts que diuen que aquesta xifra és molt més alta. El concepte exclou treballadors remots, mestresses de casa i gent amb esquizofrènia o amb alguna condició mèdica física. Són persones amb grans dificultats per a mantenir interaccions socials que han optat per aïllar-se. Segons estudis, entre un 60% i un 80% de hikikomori van ser futoko o víctimes d’assetjament de joves.

És el cas de la Hiroko Asano, que em va rebre al seu apartament de la ciutat de Nagareyama, a la prefectura de Chiba. “Quan sortia de casa, deixava de sentir-me feliç. No podia suportar la tensió, ni la càrrega emocional”, diu. Es va recloure durant dos anys, segons ella, a conseqüència de l’assetjament que va tenir a l’escola. El seu pare era coreà, i allò la feia diferent de la resta de companys. “Invalidava els meus pensaments i adoptava els dels altres. Ho feia perquè no volia ser assetjada, no volia ser odiada. Tot allò em va traumatitzar.”

Tot amb tot, ella sent que aquell període com a hikikomori la va ajudar a guarir-se. “És com practicar en un temple. Durant el temps de reclusió, hom examina profundament el seu interior.” De fet, després d’aquesta experiència, la Hiroko va decidir de dedicar la vida a ajudar més gent que es pugui trobar en una situació semblant, i els ofereix tècniques de guariment relacionades amb teràpies tradicionals japoneses. Segons ella, la clau és tenir paciència. “Cal simplement esperar i observar. Tard o d’hora, en el moment adequat, tots acabaran obrint les seves portes.”

Les “escoles lliures”

A l’illa tropical d’Okinawa uns nens juguen a fer boles amb fang. Tenen edats diferents però s’entenen bé. Això és a la tarda, però al matí han dibuixat mandales, han tocat l’ukulele o han adobat joguines malmeses. Ací cadascú tria què li ve de gust fer. És Nijikoya, una “escola lliure”, el nom que reben els centres educatius alternatius i que com més va més requesta tenen al Japó. A diferència de les escoles convencionals, ací no hi ha notes, ni exàmens, ni temari, sinó que són els alumnes els qui decideixen què fer durant les hores que hi són.

“Aprenem habilitats per a aplicar a la vida real, els ensenyem a sobreviure, fem coses com ara art o cosir. Vull que siguin ells que trobin què volen fer”, m’explica la fundadora de l’escola, la Naoko Burke. “Als joves, els dono l’oportunitat de conèixer gent, com ara artistes, o de fer activitats com netejar la platja. És com plantar llavors i veure quina planta en surt.”

Escoles com aquestes s’han convertit en opcions molt atractives per a les famílies amb fills que no volen anar a classe. Així i tot, també hi van alumnes en situacions diferents, com ara fills d’estrangers que no aconsegueixen d’adaptar-se a l’educació japonesa, nens amb alguna diversitat física o psíquica, o fills de pares que no creuen en el sistema educatiu convencional.

De totes maneres, la Naoko creu que, en moltes situacions, la seva escola ha de servir més aviat com una plataforma on els nens que tenen dificultats a les escoles públiques puguin recuperar l’autoestima i la confiança en ells mateixos. Per això, molts d’aquests alumnes s’hi estan només uns quants mesos i després tornen als centres educatius convencionals, quan ja estan més preparats per a afrontar-hi la realitat social que hi troben.

Una de les professores de Nijikoya, la Yuyu Izumi, va ser una futoko de petita. La seva mare l’havia d’arrossegar fins a l’escola mentre ella plorava desconsoladament. “Era molt angoixant, em preguntava si era jo qui estava malament. Volia anar a l’escola, però no podia”, recorda la jove docent. I va decidir de treballar en una escola lliure per ajudar gent que es trobava en la seva situació. “En una societat competitiva com aquesta, tots som diferents i tots som valuosos, però a l’escola ens posen tots al mateix nivell, fent el mateix i competint entre nosaltres. Crec que aquest sistema fa perdre la confiança en un mateix, i per això considero que no és bo.”

Un fenomen que divideix el país

Després de cinc anys aïllada a casa, els pares de la Hinata han aconseguit que vagi dues voltes la setmana a l’escola. Durant tot aquest procés, s’han sentit sols i confusos. “Va ser difícil d’acceptar la decisió de no anar a l’escola”, em diu la mare, Kazumi, asseguts al tatami de casa seva a Echizen, una ciutat de la prefectura de Fukui. “Al principi, jo també em sentia confós, però a mesura que passava temps amb la meva filla, vaig comprendre que també hi havia la possibilitat de no anar a l’escola”, afegeix en Kiyoki, el seu marit. “Gradualment, vam començar a acceptar la nostra filla i ella també es va calmar amb el temps. Ara la veiem somriure amb normalitat per casa.”

“Si hagués tingut algú que m’aconsellés en aquell moment, hauria estat de gran ajuda”, recorda la Kazumi. “Vaig reunir-me amb més pares que havien viscut la mateixa situació, vaig escoltar les seves històries i, a mesura que les escoltava, el meu cor es va calmar i vaig saber que la millor cosa que podia fer era confiar en ella i esperar.”

Com els Takeuchi, centenars de milers de famílies s’han trobat desemparats amb aquesta situació i no han sabut on acudir. El govern japonès reconeix la problemàtica i es compromet a cercar-hi solucions, però la família no ha sentit el suport de l’administració en cap moment. Avui és un fet que suscita molta polèmica entre la població japonesa.

“M’agradaria que el país reconegués que hi ha nens que no poden anar a l’escola. Encara hi ha una percepció negativa, de manera que espero que la societat sigui més tolerant, que accepti que faltar a classe no és cap deficiència, que hi ha alumnes amb dificultats per a relacionar-se o que no són bons per a estudiar, entre moltes altres classes de criatures”, reflexiona el pare. “M’agradaria que es creés una societat on aquests infants poguessin viure plenament. El Japó hauria de reconèixer i respectar la seva diversitat. Desitjo que tothom pugui viure en harmonia respectant-se mútuament en aquesta societat.”