Hem deixat els nens sense fogueres i es venjaran

De 822 a 19. Aquest és el declivi espectacular de les fogueres de Sant Joan a Barcelona. L’any 1970 se’n van comptar vuit-centes vint-i-dues. Avui, Sant Joan 2024, veig que no arriben a vint. La persona que m’ha fet entendre el perquè de la decadència de la foguera de Sant Joan és l’antropòleg Manuel Delgado, en llibres com La festa a Catalunya, avui, o bé La Nit de Sant Joan avui. Delgado no és tan sols un expert en la festa, sinó que segurament, alguna d’aquesta vintena de fogueres resistents, autèntics mohicans, l’organitza ell. Si més no, durant anys ho ha fet. Espero que avui també.

Explica Delgado que ens hem quedat pràcticament sense fogueres no tan sols perquè abans es feien a carrers sense cotxes (i ara en van plens i una cosa és tallar 20 cruïlles i una altra, un miler), ni tampoc per una qüestió d’imatge (tantes fogueres espanten el turista). No. Delgado diu que ens hem quedat sense fogueres al carrer perquè ens hem quedat sense nens al carrer. I eren les colles de nens qui durant dues setmanes aplegaven la fusta, qui l’apilaven, qui l’amagaven de les altres colles, qui hi campaven lliures. Els nens ja no fan vida lliure al carrer. Ens hem quedat sense fogueres perquè hem fet fora els organitzadors del carrer. I, segons Delgado, quan són joves se’n vengen: “Com que de nens no els han deixats sortir, tan bon punt els donen permís fan apropiacions en massa de l’espai urbà, cosa que en el fons no deixa de ser una expressió de la fam ajornada de prendre el carrer. En el cas de Sant Joan es veu sobretot en les platges i en les entrompades i durant la resta de l’any en els grafits, els sorolls de moto… Han estat víctimes de la infantilització de la infància i aquesta és la seva manera de venjar-se’n”.

Al clàssic La festa a Catalunya, avui, Delgado també explica que els nens, com les dones, han estat protagonistes de les festes perquè durant la resta de l’any són marginats. (Per Santa Àgueda s’elegeixen (o s’elegien?) batllesses a l’Ametlla de Mar i a la Ribera d’Ebre, que poden limitar els moviments dels homes. A Sant Julià hi ha un dia que qui treu a ballar és la dona, no pas l’home. I passa igualment amb el caos. Per Sant Joan i pel Carnestoltes veiem caos, sí, però la resta de l’any l’ordre impera. La festa és un trencament. Jo, a les festes, abans tan sols hi veia caos. Gràcies a Delgado, i als seus resums, ara hi veig caos controlat. Aquestes festes no capgiren l’ordre establert. El reforcen. És, suposo, com l’hora del pati de la presó. Ajuda a fer-la més passadora. Perquè l’objectiu del pati no és pas d’enderrocar els murs. És de suportar-los.

Amb Sant Joan passa igualment. Avui, aprofita. La resta de l’any, obeeix.

Passa (sempre passa alguna cosa) que, quan arriba el retorn a l’ordre establert, els nens, els joves, les dones, potser no ho encaixen bé i la festa pot anar-se’ls-en de les mans. El suposat control de la festa es pot perdre, diu Delgado citant uns altres teòrics. Jo també em demano si el fet que ara, durant la resta de l’any, les dones hagin guanyat una mica de poder (i els nens també!) no afectarà el rol que tenen en la festa. Guanyar per una banda, fa perdre per una altra? Al ritual festiu, hi entraran grups més marginats encara que no pas ells? Catalans fills de l’Àfrica a dalt de tot, manant a Catalunya, jo solament n’he vists dalt d’un castell, amb una preciosa enxaneta negra dominant. La resta de l’any, de catalano-africans manant, encara no n’he vists.

Des que una fotògrafa em va ensenyar a reconèixer la llum amagada, subtil, mai més no he vist un paisatge, un retrat, un cel, de la mateixa manera. Amb Delgado, i la festa, em passa això mateix, i avui que veuré tot de nens frustrats amb tan poques fogueres i carrers, pensaré que de joves s’hi tornaran.