Nemesio Fuentes: ‘Han de condemnar-los a quinze anys perquè la gent s’activi?’

Nemesio Fuentes va néixer a Àvila l’any 1950. Durant vint-i-cinc anys va treballar al cos de la policia espanyola i el primer d’octubre de 2017 va anar a un col·legi electoral. No pas a impedir el referèndum, sinó a votar-hi i protegir-lo de l’atac dels companys del cos que havia defensat durant dues dècades i mitja. El seu cas és tan cridaner que l’advocat Jordi Pina va demanar de citar-lo com a testimoni al judici contra el procés perquè el jutge Manuel Marchena veiés, de veu d’un antic policia espanyol, que l’única violència que hi va haver aquell dia la va provocar els qui portaven casc, escut i porra. Parlem amb ell de la seva història, de la repressió, del judici i de la manera com ha de reaccionar la societat a una hipotètica condemna del Suprem.

—Quan vau entrar al cos de la policia espanyola?
—El primer de gener de 1974. El meu pare tenia un cosí dins la policia i quan vaig acabar la mili em va suggerir de fer les proves. Llavors jo ja vivia a Manresa i hi treballava.

—Com hi vau arribar?
—Els meus pares van venir a Catalunya quan jo tenia dos anys. A deu anys, els meus avis es van morir i vam tornar al poble, El Arenal, perquè el meu pare va pensar que podíem viure de les terres dels avis, però de seguida va veure que no. Ell va tornar a Catalunya amb el meu germà gran i, tres anys després, jo també hi vaig anar. I des de llavors que sóc a Catalunya.

—Quan éreu policia on vau estar destinat?
—Quan vaig acabar l’acadèmia vaig estar uns mesos a Madrid i després vaig demanar d’anar a Barcelona. Hi havia pocs policies de Catalunya, la gent no la demanava gaire com a destinació, però jo ho vaig demanar expressament. En arribar a la Prefectura vaig demanar d’anar a Manresa i quan hi va haver una plaça me la van donar. A final de 1974 ja era a Manresa. També vaig anar un mes al País Basc, el 1979. Com que allà sempre hi faltava gent, era obligatori i cada mes hi anava gent d’una comissaria diferent.

—Al judici molts agents comparaven el que havien viscut durant el referèndum amb la situació del País Basc. Què en penseu?
—Suposo que els van dir que això aniria bé per a condemnar-los, però qui ha estat al País Basc als anys vuitanta no pot comparar-ho mai amb el que va passar aquí. Traient quatre fets puntuals, quina violència hi va haver per part dels votants? Si van fer la comparació és perquè se’ls va permetre de fer-ho. Quan ens va tocar a nosaltres, ens deien: ‘El que vostè pugui pensar no té interès’.

—Com es torna independentista un policia espanyol?
—No ve de cop. Vas veient que aquí tens unes infrastructures i uns recursos pitjors que en altres comunitats que aporten menys. Quan Artur Mas va anar a Madrid [a demanar el pacte fiscal], Mariano Rajoy li va dir que se n’oblidés. A Catalunya li claven cops per tot arreu. Jo visc a Catalunya, hi tinc tres fills. A mi Catalunya m’ho ha donat tot, no he tingut mai cap problema amb la gent d’aquí. Al contrari, la meva dona és catalana i els amics són catalans. La realitat d’aquí és molt diferent de com s’explica fora. Aquí tot és més car i, en canvi, allà tothom pren vi i tapes tot el sant dia. Vas a Andalusia i tot són quintos i peixet fregit. Tu a Catalunya no ho pots fer, això. Aquestes coses et fan pensar. I quan veus que la gent es mobilitza per la Diada i l’alegria que hi ha, penses que tota aquesta gent no pot estar equivocada.

—Coneixeu altres agents que hagin fet el mateix viratge?
—No, i ho entenc. Els qui són jubilats com jo poden fer-ho, però no en conec cap. Sí que hi ha fills d’ex-policies, que ja es van morir, que em diuen que els seus pares se sentirien orgullosos que un company fes com jo. Jo ho he fet jubilat, en actiu no podria haver-ho fet. Et foten una sanció i t’expulsen.

—Amb la vostra experiència, us imaginàveu la violència policíaca de l’1-O?
—Tanta, no. He treballat vint-i-cinc anys i no entenc aquestes formes. La policia ha de dialogar. Tu arribes allà, anuncies que tens una ordre judicial conforme la qual aquell referèndum és il·legal i que si tothom marxa t’emportes l’urna i s’ha acabat. Segurament, la gent no hauria marxat de totes maneres, és normal. Però haver arribat d’aquella manera… Ells en cap moment no van voler dialogar, el mateix cap de l’operatiu d’aquí ho ha reconegut al jutjat de Manresa. Això no és normal. Cap policia no arriba d’aquesta manera a una manifestació o similar. Ets la persona que ha de solucionar el problema, no crear-ne un altre. Primer dialogar, i si no hi ha cap més remei, tens unes eines que has de fer servir en proporció amb allò que passa.

—No us ho podíeu pensar, havent vist que els policies espanyols venien cridant ‘a por ellos’?
—L”a por ellos’ és ‘a por Cataluña’. I possiblement tenen família aquí, també. Tinc família a Àvila i a Madrid, i sé que són peperos, però sé que no farien una cosa així. O, com a mínim, m’ho vull creure.

—Què us va semblar el paper dels Mossos?
—M’hauria agradat que això m’ho haguessin preguntat al judici, per dir-hi la meva. Si els Mossos, sense fer una intervenció violenta, van tancar vora 400 col·legis i la policia espanyola en va tancar uns 100 amb un cost de 87 milions, ja em direu quin negoci va fer Espanya. La festa els va sortir força cara. Havien dit que no hi hauria referèndum perquè no hi hauria urnes i paperetes, però n’hi va haver. Una altra cosa és que després no s’hagi pogut portar a terme el resultat. Si diuen que el referèndum és il·legal i no se’n podrà aplicar el resultat, que deixin que el facin i després que facin com hagin de fer judicialment perquè no es porti a terme. Suposo que és cosa de l’imperialisme, de demostrar qui la té més llarga.

—Us sembla bé que els Mossos tanquessin els col·legis que ajudàveu a obrir?
—Els Mossos havien de complir l’ordre que tenien. Ho van intentar, van clausurar moltes escoles amb èxit, però ho van fer pacíficament. Ningú no preveia el cens universal, els qui no van poder votar en aquell col·legi van poder votar en un altre. Els Mossos tenien una obligació i no crec que fos fàcil per a ells.

—Trapero va declarar que els Mossos tenien un pla per a detenir el govern si els ho demanaven. Què us sembla?
—Crec que no és veritat, seria molt fort. Pot ser una estratègia de defensa, no crec que estigués pensat d’aquesta manera. Tampoc no crec que les coses que finalment van passar fossin les que pensaven que passarien. He estat dues vegades a Waterloo amb Puigdemont i li vaig preguntar si avui tornaria a deixar suspesa la declaració d’independència, i em va dir que no. També em va dir que la mediació la faria només amb estrangers i, sobretot, que no hi hauria cap basc. No sé com estaríem si s’hagués continuat amb la independència. No crec que no hi hagués res preparat, però la veritat és que és complicat.

—Al judici vau dir que als agents els havien insultat ‘com és normal’. Com veieu la reacció dels ciutadans davant la violència?
—Ells portaven tota mena d’armes. Al ciutadà què li queda? Anaven amb el clavell a la mà, només tenien l’insult. Amb les coses que passaven, això no té gens d’importància.

—Què us va semblar el judici?
—Té dues parts. Als testimonis de l’acusació els ho van permetre tot, qualsevol guàrdia civil podia expressar els seus sentiments i dir tot allò que volgués. ‘Mirada d’odi’, ja em diràs. Si sembles un Robocop de tant com vas armat, quina mirada vols que tinguin? En canvi, quan vam arribar els testimonis de la defensa, tot això es va acabar. Marchena deia que les valoracions personals no importaven al jurat. Fot molt, ens hauria agradat poder dir alguna cosa més del que vam dir. Era una farsa.

—Després d’haver declarat al judici, vau rebre cap comentari d’antics companys del cos?
—Ningú no m’ha enviat res ni he rebut cap amenaça. A Twitter sí que n’hi havia molts que deien que era un renegat o que volia demostrar que estimava més Catalunya que ‘la meva terra’. Cadascú pot tenir l’opinió que vulgui. Sóc d’Àvila i continuaré anant al meu poble perquè sé que no hi tindré cap mena de problema. Jo no vaig contra ningú. Que un país vulgui ser independent no vol dir que vulgui eliminar l’altre país on era fins ara. Quan Catalunya sigui independent, que ho serem i d’aquí a no gaires anys, no crec que hagi de tallar cap relació amb Espanya. Si vas per tot Europa sense passaport, com vols que li demanin a un andalús quan vingui a Catalunya?

—Creieu que avui es podria repetir una experiència de desobediència civil com la del referèndum?
—Penso que serà l’única solució que hi haurà. Potser no serà tan gran, però és la via que caldrà seguir. D’una manera o una altra, els països que s’han independitzat ho han fet així, amb desobediència civil. I aquí, segur que s’acabarà fent. Quan es farà el canvi de xip? Ja ho veurem.

—Darrerament, hi ha molta polèmica per la repressió dels Mossos a activistes independentistes. Què us sembla?
—El càrrec de Miquel Buch és dels més complicats que hi ha. Ha de complir la legalitat, i també és un polític. Els policies i els comandaments fan coses que Buch no voldria, possiblement. També cal tenir en compte que dins la Brigada Mòbil hi ha molt de policia i guàrdia civil, i aquests no estan compromesos. Diria que hi ha dos tipus de mossos. Un és el mosso de comissaria, la majoria dels quals són catalans i han entrat directament a aquest cos. I després hi ha la Brimo i l’ARRO, amb un percentatge molt elevat de funcionaris que vénen de la Guàrdia Civil i la policia espanyola. I amb aquests és més complicat. No tots entenen Catalunya com l’entenc jo, o la majoria dels catalans. Però també conec alguns que van passar als Mossos i no passa això. Quan vaig anar a fer la denúncia amb els meus fills per les lesions de l’1-O, un mosso se’m va acostar i va dir que em coneixia. Jo no el vaig reconèixer, però va tornar amb una foto antiga d’ell amb 22 anys vestit de guàrdia civil a la comissaria de Manresa on també sortia jo. Aquest, segons que m’han dit, és un paio molt compromès i involucrat.

—Com veieu la gestió del procés d’independència que fa el govern?
—Puigdemont em va dir que el govern fa el que pot, no poden fer més del que fan. Estan lligats, el 155 continua present. Ja s’ha vist, a Torra el denuncien cada dos per tres.

—I què creieu que caldria fer després de la sentència?
—Caldrà veure si la sentència és el punt d’inflexió, dependrà com sigui. Si és molt dura, potser serà bo, perquè farà que la gent s’activi. Però ja ho veurem. Si els condemnen a quatre o cinc anys, sortiran al carrer aviat. Potser faran això per a evitar una revolució més gran. Cada dia vaig als Lledoners amb en Joan Bona Nit i, quan parles amb la gent, cadascú té una versió. No sé què caldria fer, però penso que una sentència dura serà l’interruptor que farà activar la gent. Ara, han de condemnar-los a quinze anys perquè la gent s’activi? També seria una putada. La gent, qui més qui menys, té hipoteques i no pot fer segons què perquè s’hi juguen molt. Jo estic jubilat, però els qui treballen no poden fer una vaga de quinze dies o un mes. Si som dos milions, cap problema, però si som 100.000 els qui fem vaga, què? Han d’arriscar tot el patrimoni per defensar una cosa mentre els altres fan com si res? Les caixes de solidaritat estan molt bé, però si són 100.000 persones les qui perden el sou on vas a buscar els diners?

—Cada dia aneu als Lledoners a dir bona nit als presos?
—Sí, cada dia. Des de l’any passat, quan en Joan va començar una nit de juliol. Ens vam acostar uns quants i des d’aleshores hem estat junts.

—Fins quan ho mantindreu?
—Mentre hi siguin. Bé, si és una sentència de deu anys, potser haurem de reconsiderar la cosa. Però de moment continuarem allà.