Nelson Mandela: com va sobreviure a vint-i-set anys de presó en condicions extremes?

Cada 18 de juliol Sud-àfrica i el món celebren el Mandela Day, en record del natalici de l’activista antiapartheid, primer president negre de Sud-àfrica i Nobel de la Pau, Nelson Mandela. Però enguany la festa és més grossa, pels cent anys del naixement d’aquest referent del segle XX de les lluites pels drets humans i contra la segregació racial. Per commemorar l’efemèride la Fundació Nelson Mandela ha impulsat la publicació de Cartes des de la presó de Nelson Mandela, un treball de documentació, recopilació i edició que ha durat deu anys i que aplega i contextualitza 255 cartes que Mandela va escriure durant els vint-i-set anys d’empresonament, del 1962 al 1990. L’edició, a cura de l’escriptor i editor Sahm Venter, explica el context i el ‘qui és qui’ imprescindibles per a situar cada missiva. El volum, de sis-centes cinquanta planes, també inclou un prefaci de Zamaswazi Diamini-Mandela, néta de Mandela, filla de la filla petita de l’activista. El llibre arriba avui a les llibreries. En català, el publica Angle Editorial, en una traducció de Ricard Vela i Carles Miró.

Cartes des de la presó de Nelson Mandela és un llibre colpidor que mostra, ben descarnada, la tremenda crueltat amb què el tracten tots els estaments del govern del Partit Nacional, el partit que el 1948 havia decretat les lleis de segregació racial de l’apartheid. Mandela, membre del Consell Nacional Africà (CNA) i un dels caps visibles del moviment, va ser condemnat a cadena perpètua i va passar gairebé tres dècades privat de llibertat, en unes condicions molt dures, imposades per a arrabassar-li la dignitat i enfonsar-lo en la misèria moral. Tot i que va haver de viure en condicions infrahumanes, els enemics no van poder batre la seva fortalesa moral, la seva esperança, la seva lucidesa i perseverança. Però va pagar-ne un preu molt alt.

Com diu la seva néta en el prefaci, les cartes revisiten un període molt fosc de la història de Sud-àfrica. I assegura: ‘Aquesta recopilació ha respost moltes de les preguntes que solien desconcertar- me: Com va sobreviure el meu avi a vint-i-set anys de presó? Què el va mantenir en marxa? En les seves paraules podem trobar-hi les respostes.’

Les condicions dels condemnats no blancs, sobretot per raons polítiques, eren brutals i extremes: feien treballs forçats en una pedrera, el menjar era gairebé incomestible, no tenien aigua calenta a l’hivern, tampoc llits i havien de dormir a terra amb flassades… Una gran part de la condemna, la va passar fent treballs forçats en una pedrera de calç sota el sol, fet que li va deteriorar significativament la vista. Ni ell ni els seus companys no podien protegir-se del sol amb ulleres. A més, el règim de visites era indecent: en els moments més durs solament podia rebre una visita cada mig any (la dels fills, a partir dels setze anys) i escriure, cada sis mesos, una carta de no pas més de cinc-centes paraules a familiars i amics. (sense comptar les cartes als seus advocats o als funcionaris de presons i del Departament de Justícia). En la introducció també s’aclareix que els presos tenien prohibit d’esmentar cap presoner en les seves cartes o escriure sobre les condicions de la presó o sobre res que les autoritats poguessin considerar ‘polític’. Totes les cartes passaven per l’Oficina de Censura de Robben Island, que controlava tota la correspondència.

Quan les condicions van començar a millorar una mica, a partir del 1967, li van permetre d’escriure i rebre una carta cada tres mesos i de rebre una visita, també cada tres mesos. A partir del 1973 va aconseguir permís per a escriure i rebre sis cartes el mes. Però una bona part de les cartes que va enviar no van arribar als destinataris. Tampoc no en va rebre moltes de les que familiars i amics li van escriure. Mandela va tenir la precaució i la paciència de reescriure totes les cartes en un quadern, per tenir constància de què contava, i a qui, i de les dates d’enviament.

Del 1964 al 1982 Mandela va estar tancat a la presó de màxima seguretat de Robben Island. De primer, condemnat a tres anys per incitació a la vaga i a dos anys més per haver abandonat el país sense passaport sud-africà. Després, acusat de sabotatge, el van condemnar a cadena perpètua.

Mantenir intacta la dignitat
Des del primer moment Mandela es va proposar de mantenir intacta la dignitat. En el llibre es recull el testimoni de Mandela en una conversa posterior a l’empresonament, en què diu: ‘Jo estava determinat a posar el nostre segell ben clarament, havíem de lluitar des del primer dia, perquè allò determinaria com ens tractarien en el futur. Però si el primer dia ens donàvem per vençuts, aleshores ens tractarien amb tot el menyspreu possible.’

En moltes cartes Mandela parla de tenir esperança, de mantenir l’esperança intacta com a mètode per a sobreviure i mantenir la dignitat, tot i les condicions deplorables a què el sotmeten. Així les explica en la primera carta que adreça al ministre de Justícia. Li diu com a acció de denúncia: ‘En aquesta situació, el govern preveu la presó no com una institució de rehabilitació, sinó com un instrument de càstig; no com una manera de preparar-nos per portar una vida respectable i diligent, sinó de castigar-nos i fer-nos malbé perquè no tinguem mai més la força i el coratge de perseguir els nostres ideals. Aquest [és] el nostre càstig per alçar les nostres veus contra la tirania del color. Aquesta és l’autèntica explicació del mal tracte que rebem a la presó: feina de pic i pala contínua durant els darrers cinc anys, una dieta miserable, la negació dels materials culturals essencials i l’aïllament del món exterior a la presó.’

I en una carta a Adelaide Tambo, amiga, activista antiapartheid i esposa del president del Congrés Nacional Africà, escriu: ‘L’esperança és una arma poderosa fins i tot quan no queda res més. El que m’ha sostingut fins i tot en els pitjors moments és saber que sóc membre d’una família que ha passat per mil proves i que ha triomfat per damunt de moltes dificultats. En una família tan gran i tan àmplia com aquesta, les opinions poden ser diverses en gairebé qualsevol cosa, però sempre hem aconseguit resoldre les coses junts i tirar endavant tots plegats. Aquest fet dóna unes ales ben poderoses als meus ànims.’

Sobre les conviccions polítiques
Tornant a la primera carta que va escriure al ministre de Justícia, Mandela parla d’autodeterminació. Li diu: ‘Tots nosaltres, sense excepció, vam ser sentenciats i condemnats per activitats polítiques en les quals ens vam aventurar com a part integral de la nostra lluita per aconseguir per a la nostra gent el dret de l’autodeterminació, reconegut en tot el món civilitzat com a dret de naixença inalienable de tots els éssers humans. Aquestes activitats estaven inspirades pel desig de resistir les polítiques racials i les lleis injustes que violen el principi dels drets humans i les lleis fonamentals que formen els fonaments del govern democràtic.’

Un dels molts estratagemes que els enemics de Mandela van utilitzar per inhabilitar-lo com a advocat va ser acusar-lo de comunista. La carta enviada al liquidador del Departament de Justícia l’octubre del 1967 és una de les més interessants des del punt de vista polític i la defensa dels drets humans. Diu: ‘Pel que fa a la qüestió de les meves creences polítiques, sempre m’he considerat, per damunt de tot, un nacionalista, i al llarg de tota la meva carrera política he estat influït per la ideologia del nacionalisme africà. La meva única ambició en la vida, i sempre ha estat la mateixa, és col·laborar en la lluita del meu poble contra l’opressió i l’explotació per part dels blancs. Jo lluito pel dret dels africans de governar-se a si mateixos al seu país.’

I continua: ‘Encara que sóc nacionalista, no sóc de cap manera un racista. Accepto absolutament el principi manifestat en l’informe del Consell de Planificació Conjunt del Congrés Nacional Africà i el Congrés Indi de Sud-àfrica, que apareix citat a la pàgina 5 de la sentència adjunta a la seva carta del 23 de maig del 1967, segons el qual totes les persones, independentment de la seva adscripció nacional, mereixen viure una vida lliure i plena basada en la igualtat absoluta.’

I també: ‘Estic fermament convençut que només el socialisme pot posar fi a la pobresa, la malaltia i l’analfabetisme, que són freqüents entre la meva gent, i que el desenvolupament industrial màxim és el resultat de la planificació centralitzada i de la nacionalització de les empreses estratègiques del país. Però no sóc un comunista. Pel que fa a Sud-àfrica, crec que la feina prioritària en favor dels oprimits avui no passa per la introducció d’un govern dels treballadors ni per la construcció d’una societat comunista. La tasca més important que tenim davant és posar fi a la supremacia blanca en totes les seves ramificacions, així com establir un govern democràtic en què tots els sud-africans, independentment de la seva posició social, del color de la seva pell o de les seves conviccions polítiques, puguin viure de costat en perfecta harmonia.’

I acaba: ‘El meu pensament, les meves creences polítiques i la meva actuació pública han estat dominades per una ambició, que no és altra que rebentar el mite de la supremacia blanca i tornar a guanyar-nos el nostre país. I l’única organització que ha permès en el passat que el nostre poble faci grans avenços en la nostra lluita per la llibertat, i que ens conduirà en el futur fins al nostre objectiu final, és i ha estat sempre el Congrés Nacional Africà, amb el seu credo dinàmic del nacionalisme africà. Tots els meus esforços per fer avançar la lluita del meu poble els he fet a través del Congrés Nacional Africà.’

Per Mandela, el CNA és una organització política, no pas un partit polític, en la qual es permeten matisos en les opinions. L’entén com un parlament de la gent africana.

La persecució de Winnie Mandela i la desprotecció familiar
El 1968 i el 1969 les desgràcies se succeeixen en la família Mandela. El 1968 es mor la mare de Mandela, Nosekeni, i li deneguen el permís d’anar a l’enterrament. L’any següent el seu fill gran, Thembi, mor en un accident de circulació; també aquesta vegada li refusen la petició d’acompanyar-lo a la sepultura. No l’hi deixen participar i amics i familiars han de representar-lo a l’enterrament. Les cartes d’aquell període transmeten ben clarament la profunda angoixa que sent per aquelles pèrdues enormes.

Cap a aquella mateixa època la policia arresta la seva estimada esposa Winnie i la té sota custòdia durant catorze mesos. Les cartes que llavors li va escriure, i també les que va escriure a més persones, ens revelen la frustració i l’angoixa de no poder-la ajudar –ni a ella ni als seus fills- en tot aquell malson.

Són cartes angoixants: a Mandela, li arriba molt poca informació sobre l’esposa, com està, on i en quines condicions, amb qui estan les filles més petites, una inquietud que s’afegeix al dol per la mort de la mare i del fill gran.

Tot i amb això, Nelson Mandela escriu a la seva espona Winnie: ‘Per a un lluitador per la llibertat, l’esperança és com un salvavides per al nedador, la garantia que suraràs i et mantindràs sa i estalvi. Jo ja sé, estimada, que si la riquesa s’hagués de calcular segons les tones d’esperança i de coratge pur que nien al teu cor (aquesta idea la prenc de tu), sens dubte tu series milionària. Recorda-ho sempre, això.’

Winnie Mandela també va suportar condicions molt dures, de privacions i higiene, ca caure malalta i la van haver d’hospitalitzar. La família es va trobar sense recursos i Mandela va haver de recórrer a amics i familiars. A sobre, els fills més grans van començar a descarrilar. Ell, que entenia l’educació com una peça fonamental de la igualtat d’oportunitats, no deixava d’insistir als fills que estudiessin una carrera, que no abandonessin els estudis.

La importància dels estudis
Escriu a la seva filla gran, Makaziwe: ‘M’agradaria assegurar-te que, malgrat les meves circumstàncies actuals, faré tot el que estigui al meu abast per aconseguir els diners que necessitis per als teus estudis superiors. No crec que cap de les meves filles que estigui dedicada de debò als seus estudis deixi d’anar a la universitat per culpa de la manca de fons. Caldria que recordessis que, amb un pare que compleix una cadena perpètua, tu i en Kgatho és com si fóssiu orfes. Per a vosaltres dos, l’educació és més que una qüestió d’estatus. És una qüestió de vida o mort. Mentre hi hagi diners per als vostres estudis, hauríeu d’engrapar l’oportunitat amb les dues mans. Només d’aquesta manera tindreu seguretat i un futur brillant. Només traient les millors notes aconseguireu bones feines i podreu alleugerir la vostra mare de totes les seves responsabilitats i de la pesada càrrega que suporta.’

Mandela mateix no va deixar d’estudiar durant els anys de presó, tot i els entrebancs constants dels funcionaris de presons, que desbarataven sistemàticament l’arribada de llibres i material per a preparar els exàmens. Tot i així, es va llicenciar d’advocat per la Universitat de Londres (fins aleshores havia fet d’advocat amb una diplomatura) i va fer cursos d’afrikaans a la Universitat de Sud-àfrica. Aprendre la llengua de l’enemic era una manera d’entendre’n la seva idiosincràsia.

Aspectes quotidians que també el retraten
En certs moments les cartes aporten dades de caràcter més personal, que fan de bon llegir enmig de tanta duresa. Així descobrim que, a Mandela, li agradava molt menjar: ‘Ja saps, estimada, que hi ha un aspecte en el qual empetiteixo tots els meus contemporanis o, si més no, en què puc mantenir amb tota confiança que no quedo darrere de ningú: la meva gana saludable. Va haver-hi una època en què em podia cruspir enormes quantitats de menjar en qualsevol ordre.’

O les seves preferències musicals. En una carta a la filla mitjana hi trobem: ‘Vaig veure la nota que vas escriure al dors de la carta per demanar al carter que enviés la carta immediatament i que fos “com l’Elvis, vés-hi home, vés-hi”. La música de l’Elvis és molt animada i popular i m’agrada saber que tu també n’ets una aficionada. Espero que també t’agradi la música de Miriam Makheba [sic], en Mohapeloa, en Caluza, en Tyamzashe, en Paul Robeson, en Beethoven, en Txaikovski.’

Com més anys passen, més cartes escriu plenes de records, com una que adreça a la propietària del restaurant Blue Lagoon, lloc de trobada molt significatiu: ‘Quin home amb grans anhels i ambició vol viure del passat?’ Tot seguit, afegeix: ‘Però, pel que fa a això, no puc triar. Per tal de poder discutir de qualsevol cosa, cal tenir fonts d’informació autèntiques i gaudir d’una llibertat més gran per a expressar-se. I jo no disposo ni d’una cosa ni de l’altra. Entens ara per què he de desenterrar tan tard els esquelets de les persones estimades, i per què parlo de coses que van succeir fa molt de temps? Tant de bo pogués discutir amb llibertat el futur amb tu!’

El 1975, a iniciativa dels seus camarades, comença a escriure les memòries en secret, amb l’ajuda de Walter Sisulu, Ahmed Kathrada i un parell més de companys presoners, Mac Maharaj i Laloo Chiba. El pla era que aquella biografia es pogués publicar a l’estranger a temps per al seu seixantè aniversari, el 18 de juliol del 1978. Quan el van alliberar, a final del 1976, Maharaj va treure secretament de l’illa una transcripció del manuscrit, amagada sota les tapes d’uns quaderns. El 1977 es va descobrir una part del manuscrit original entaforada en una llauna a prop del bloc de la presó, i Mandela i els seus camarades van perdre el permís d’estudiar a partir de començament del 1978. Malgrat tot, el manuscrit va arribar a Londres, per més que no es va publicar fins el 1994, amb el títol El llarg camí cap a la llibertat.

Les cartes a la Winnie
De totes les cartes, les que escriu a la seva dona, Winnie Mandela, quan la tenen empresonada entre el 1969 i 1970, són les més tendres i boniques. Acabem amb un fragment d’una d’aquestes, en què Mandela torna a refermar-se en l’esperança: ‘Quan penso en els desastres que ens han envaït els darrers vint-i-un mesos, em pregunto sovint què ens dóna la fortalesa i el coratge per a continuar. Si les calamitats tinguessin el pes dels objectes físics, faria temps que estaríem esclafats o, si no, ja ens hauríem quedat geperuts, amb els peus inestables i amb els rostres plens de pessimisme i pura desesperació. Però tot el meu cos encara vibra amb la vida i és ple d’esperances. Encara sóc capaç de caminar completament dret i amb fermesa. I el que és encara més important per a mi és saber que no hi ha res que et pugui alterar i que el teu pas continua essent tan ràpid i elegant com sempre, el d’una noia que es pot petar de riure i encomana als altres el seu entusiasme. Recorda sempre que és així com penso en tu.’