07.01.2016 - 22:00
Ja fa un temps que nedo i em nego. Vaig a una piscina coberta, trio un carril i nedo. Però per a arribar al carril i nedar hi ha tota una gimcana –per no dir un viacrucis– que cada cop que la passo penso que realment dec necessitar-ho molt, això de nedar.
Jo no entrava en un vestidor des que van deixar d’obligar-me a fer gimnàstica a primer de batxillerat. El sentit del ridícul m’ha fet fugir dels gimnasos del món fins als trenta-nou, però la piscina és dins d’un gimnàs, i el banyador me l’he de posar i treure allà.
Entro al vestidor de dones i hi ha de tot, des de la dona que per canviar-se fa contorsionisme amb una tovallola que ocupa mig districte perquè no li vegis ni els turmells, fins a la que s’unta tot el cos amb una crema hidratant oliosa ben espaterrada, des de la que mira al sostre amb risc de desnucar-se quan et treus la roba fins la que et vol ensenyar el pírcing que duu al clítoris –no m’invento res, i crec que ara és el moment d’aclarir-ho.
Així que entro i busco una taquilla arran de paret; intento anar sempre a la mateixa, perquè quan nedo no porto ulleres i tornar al vestidor arrossegant el cansament amb les xancletes ja és prou miserable. Tinc un cadenat groc i gros que m’acaba d’assegurar que l’encertaré amb la taquilla i que ningú no m’haurà fotut les calces mentre estava en remull.
Em poso el banyador; bé, el banyador, el casquet —jo en dic ‘gorro’, que això de dir-ne ‘casquet’ és com quan dius ‘Ui, quin ensurt!’ perquè en realitat no t’has espantat, que si t’espantes dius ‘susto’— i les xancletes.
Recordem que nedo sense ulleres i afegim-hi que he d’encabir la meva selva amazònica de rínxols impentinables en un casquet que dia sí dia també em fa venir a la memòria la boineta de Martínez Soria. I sumem-hi les ulleres de nedar, amb les quals encara hi veig menys, però això no ho digueu a ningú, que em van bé per a acabar de deixar de ser jo –el vestidor és ple de miralls i és una feinada sortir d’allà sense veure-m’hi reflectida en versió extraterrestre.
Com també és una feinada recórrer el llarg passadís que va del vestidor a la piscina, on quedarà del tot justificada la meva disfressa, que un cop sigui dins l’aigua ja se me’n fotrà tot. Sort que a mig camí hi ha unes dutxes que et permeten remullar-te per donar una mica de coherència a la cosa –els de la piscina diran que és per una qüestió d’higiene; sí, d’higiene mental, perquè la inquietud que et devora per dins mentre desfiles amb el banyador sec se’n va pel desguàs un cop t’escaldes amb el raig de lava que sol sortir de la dutxa.
Sense ulleres, sense rínxols, sense veure-hi més enllà del nas, escaldada i molla, la meva entrada a la piscina no pot ser més triomfal.
Senyors, senyores, heus aquí un cos que ve a nedar, un cos que no pensa, que no sent, que no hi sent –sense ulleres, la resta de sentits se solidaritzen amb el de la vista–, que no us veu, que només neda al carril més proper al rellotge de paret que li dirà quan pot tocar el dos i recuperar els orígens i la identitat desats en una taquilla amb un cadenat groc.
Ho he de necessitar molt, això de nedar, perquè el catàleg d’excuses que se’m planten davant i em desaconsellen de nedar té nous fascicles cada setmana. Això pensava fins l’últim cop que hi vaig anar i vaig començar a treure suc del catàleg, ja molt voluminós.
Senyors i senyores, aquí un cos que neda, que descansa de la seva identitat, que deixa de pensar i de sentir dins de l’aigua, amb un casquet negador i unes ulleres entelades que li garanteixen no ser durant una hora.
Penseu-vos-ho: és com si amb el casquet se us esborrés el cervell. Fins i tot camineu diferent, i no és per les xancletes –ni perquè el terra sigui moll i tingueu por de patinar i negar-vos de forma irreversible–, és com si realment l’únic que us importés a la vida fos arribar a l’aigua i nedar. Tot desapareix amb el casquet negador cobrint-vos el crani i comprimint-vos les orelles.
Ara que comença l’any i toca renovar propòsits que no complirem, us suggereixo que nedeu i us negueu almenys un cop per setmana, encara que després toqui tornar al vestidor, amb la típica senyora que dóna conversa, amb la que escampa totes les seves coses per tooot el banc, amb la que se us asseu a dos mil·límetres per eixugar-se amb fervor fins l’últim racó del cos, amb la que s’enfarina amb talc, amb la que consulta el mòbil en pilotes, amb la que truca a casa mentre es calça i amb la que quan es posa les ulleres recupera els seus trenta-nou anys de manies i es pregunta per què collons no ha nedat abans, per què collons no s’ha negat abans.
