Negra i valenciana: humor, corrupció i memòria històrica

El mes de maig la novel·la negra es trasllada al País Valencià. Avui comença el festival Valencia Negra, que s’allargarà fins al diumenge dia 14. Dilluns, dia 8, comença oficialment Castelló Negre, que també durarà fins al 14 i que ja ha fet alguna activitat per escalfar motors. Enguany no es farà el tradicional Mayo Negro de la Universitat d’Alacant, però sembla que en repensen el model per tornar el 2018.  Els afeccionats al gènere negre no aconsegueixen explicar aquesta coincidència absoluta de dates en indrets tan acostats que potser es contraresten i es prenen presència i públic. El cas és que aquests dos festivals són a punt de començar i, tot i que la presència dels autors en català encara és petita –en el cas de Castelló Negre, purament testimonial–, sí que és cert que a poc a poc van tenint més espai.

El País Valencià és, ara com ara, el planter d’autors més interessant de novel·la negra en la nostra llengua, segons Àlex Martín Escribà, professor de la Universitat de Salamanca. ‘Els autors valencians m’entusiasmen –diu–. Per a mi la millor novel·la negra prové d’allà.’ I això mateix passa en castellà: bona part de la renovació del gènere negre també és obra d’autors valencians.

Una prova que palesa el bon estat de forma d’aquests escriptors són dues novel·les molt concretes: Tota la veritat, de Núria Cadenes, i Els ossos soterrats, de Silvestre Vilaplana. Cadenes, és nascuda a Catalunya però fa molts d’anys que viu al País Valencià, on ara té la llibreria FanSet, a més de desenvolupar la seva tasca periodística i literària, va guanyar el premi Crims de Tinta 2016. El llibre es va publicar poc abans de Sant Jordi de l’any passat i els elogis de la crítica han estat unànimes. Cadenes ja havia estat molt elogiada per un dels relats que formaven part de l’antologia Elles també maten (Llibres del Delicte) coordinat per Anna Maria Villalonga.

Pel que fa a Els ossos soterrats, de Silvestre Vilaplana, va guanyar el premi Memorial Agustí Vehí Vila de Tiana el gener del 2016, però la publicació del llibre a la col·lecció Crims.cat de l’editorial Alrevés no va arribar fins al setembre d’aquell any –seguint el costum habitual establert en la concessió del guardó. Així i tot, aquesta novel·la negra en què té una gran importància la memòria històrica –un dels grans temes de la novel·la negra europea contemporània– ha aconseguit seduir lectors i fins i tot els llibreters valencians, que la van considerar com un dels millors llibres en català de l’any 2016 en només quatre mesos de presència efectiva al carrer.

L’èxit d’aquests dos autors, les paraules del professor Martín i la inauguració dels dos festivals fa que sigui interessant de repassar la situació general de la novel·la negra al País Valencià.

L’allargada ombra de Ferran Torrent
Sens dubte, l’obra de Ferran Torrent (Sedaví, l’Horta, 1951) ha marcat no únicament la novel·la negra sinó bona part de la literatura en català al País Valencià. Després de debutar en el gènere amb Josep Lluís Seguí (València, 1945), Torrent va trobar en el detectiu ex-boxador Toni Butxana i en el periodista Hèctor Barrera els seus tòtems per fer tot un seguit de novel·les negres, en les quals també apareix sovint el comissari Tordera. Del 1984 al 1992 publica les primeres cinc novel·les negres. Hi torna l’any 2000 i, tot i que escriu obres de gèneres diferents, ha fet vuit títols més, entre els quals es destaca la trilogia formada per Societat limitada, Espècies protegides i Judici final, el gran tríptic sobre la corrupció quan ningú encara no en parlava. Torrent és gairebé un clàssic contemporani. La seva obra negra s’estudia a França i és objecte fins i tot de monogràfics universitaris. Va ser qui va obrir el camí amb més èxit i això es nota.

Quant a les principals tendències negres i als autors contemporanis, hi ha un tret distintiu dels autors valencians: l’ús de l’humor. Fins i tot amb un punt d’allò que ells mateixos anomenen ‘coentor’, però entesa només com a ‘enfocament estètic premeditat per a abordar diferents manifestacions artístiques i culturals i adquirir així la consideració de gènere dins el món de la cultura popular valenciana. En aquest sentit, la coentor pot ser explicada com a una forma desimbolta de mostrar la realitat; una mena de crítica a aqueixa mateixa societat, mitjançant el recurs de l’exageració’. Aquest humor el podem trobar en L’any del devorador, d’Emili Piera (Sueca, 1954), un text publicat el 2015 per El Petit Editor. Piera ja havia emprat el recurs humorístic a Un mort al palau, escrita a quatre mans amb Tonino Guitián, on evidentment el palau és el flamant Palau de les Arts i les Ciències que havia de ser un dels símbols de la nova València i ha esdevingut un dels símbols de la corrupció.

L’humor també és un dels trets distintius de l’obra de Josep Franco (Sueca, 1955) Cinc cadàvers, publicada per Bromera l’any passat, premi Blai Bellver de Xàtiva.  En la novel·la ens mostra com l’assassinat del director de la Caixa Rural pot canviar la vida en tot un poble, Sant Pere de la Ribera. La sàtira és el recurs literari que fa servir amb mestria i excel·lència per esbudellar la societat valenciana actual.

Qui també va començar la seva obra negra amb una forta dosi d’humor és Xavier Aliaga (1970). Amb Els neons de Sodoma va guanyar el premi Andròmina dels Octubre del 2008 i el va publicar a l’editorial Tres i Quatre. Era la primera aparició de Feliu Oyono, un escultural policia negre d’origen guineà que investiga sobretot delictes patrimonials i que entra en escena quan desapareix el sant patró d’un poble en plena festa major. Però l’obra d’Aliaga va anar un pas més enllà el 2014, quan recuperà el personatge per escriure Dos metres quadrats de sang jove (Alrevés, col·lecció Crims.cat), on ja ofereix un fresc del món del periodisme valencià i de la corrupció i on l’humor és només un recurs emprat esporàdicament. Aliaga és periodista i s’encarrega en aquests moments de la secció de cultura del setmanari el Temps.

La corrupció i la societat contemporània és el tema narratiu per excel·lència d’Esperança Camps (Ciutadella, 1964). També fa més de vint anys que viu a València . No ha estat fins als darrers anys que s’ha decidit a fer obres clarament de gènere negre –ella sempre manifesta dubtes sobre si es poden adscriure al gènere o no–, però ja n’havia emprat elements i estructures en bona part de la seva producció, com ara a Quan la lluna escampa els morts, del 2005, i especialment a Naufragi a la neu (2011). Camps és una altra de les participants en l’antologia Elles també maten i des del 2015 ha publicat tres novel·les negres: La cara B (Llibres del Delicte, 2015); L’illa sense temps (Meteora, 2016) i La draga (Llibres del Delicte, 2017).

La indagació sobre el passat
Una altra de les característiques de la novel·la negra valenciana és la indagació sobre el passat, sigui llunyà o més recent. Aquesta incardinació de la història dins els texts narratius és una característica de la novel·la negra europea contemporània que els valencians han sabut aprofitar molt bé per construir el discurs argumental. Ho ha fet el poeta Josep Lluís Roig (Oliva, 1967) a Resurrecció i mort de G. T. (Tres i Quatre, 2015), en què la guerra de 1936-1939 és la clau de volta d’un misteri que s’allarga fins al present; i ho ha fet també Vicent Usó (Vila-real, 1963) a l’ambiciosa La mà de ningú (Proa, 2011), que trasllada l’acció a França i on el passat que plana sobre la novel·la és el conflicte colonial a Indo-xina. Molt més enrere en el temps se’n va anar Anna Moner (Vila-real, 1967) amb El retorn de l’hongarès (Bromera, 2015), que li va valdre el premi Alfons el Magnànim i que ens trasllada fins al París de final del segle XIX, en un exercici de virtuosisme i tècnica que ha seduït lectors i crítics. Per una altra banda, el duet Andrea Robles (Gregori Royo i Maite Enrique) també va indagar en un altre passat contemporani recent poc estudiat: el País Valencià com a refugi per a nazis després de la Segona Guerra Mundial. La novel·la és La visita del vent (Riu-blanc, 2009).

Un esment a banda es mereix l’obra de Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 1968), considerat per molts l’escriptor de novel·la negra més prometedor del País Valencià. I és que Alandes conjuga els tres grans corrents que distingeixen la novel·la negra. Va començar fent indagació sobre la corrupció amb El crepuscle dels afortunats (la Magrana, 2010), la primera novel·la on va aparèixer el seu policia filòsof d’origen irlandès Miquel O’Malley; va emprar l’humor i les disputes filològiques per guanyar el premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant amb Crònica negra (Bromera, 2012); va descriure la Primavera Valenciana a La mirada del cocodril (Alrevés, Crims.cat 2014) i finalment ha escrit també sobre la guerra de 1936-1939 a Trencatenebres (Tres i Quatre, 2015), obra guanyadora del premi Andròmina dels Octubre.

Així doncs, la novel·la negra en català al País Valencià compta almenys amb una dotzena d’autors i autores que produeixen i publiquen novel·les molt interessants que marquen el camí de la renovació del gènere en la nostra llengua.