Negociar sense la pressió del carrer

Fins aquí es on ens ha portat no investir el MHP Puigdemont i, naturalment, traïnt la voluntat del poble. Tanmateix ens han volgut vendre que les restes de l’imperi castellà sap dialogar i això fins i tot els ha fet un tip de riure a ells, autèntics repressors, assassins i lladres.
Però no cal remanar molt per veure que només un partit polític ens ha traït fent costat als repressors.

Si us plau, no donem les culpes al poble de Catalunya. Una mica mesells, desorientats i fàcils de comprar alguns, doncs si, però ara escriuríem sempre el mateix.

Espero que els darrers moviments serveixin per evitar d’anar a unes noves eleccions i que es formi un govern que es digui independentista (tot i que sigui covard en els fets, encara). No perquè tingui gens de confiança en l’actual classe política indepe ni perquè pensi que des de les institucions autonòmiques puguem assolir la independència, de la llei a la llei, o com en vulgueu dir. Això ja hem vist prou que no serà així.
Però no podem deixar que les poques institucions pròpies, per esquifides que siguin, caiguin en mans de l’unionisme. Us imagineu una generalitat en mans de l’Illa, amb l’Albiach i els vots del PP i Vox?? Fa feredat només de pensar-hi.
Des d’aquestes institucions es poden fer coses, cal la voluntat, és clar, però és que sense, tot, absolutament tot ens serà molt més difícil.
El desbordament de l’estat vindrà d’una estratègia, al carrer, des de l’exili, els tribunals europeus i la pressió que tindrà l’estat espanyol per la situació econòmica que es congriarà quan des de l’UE es comenci a reclamar el deute i la crisi es faci més pregona quan el model de construcció i turisme faci palesa la seva incapacitat de refer-se i la crisi energètica mundial s’imposi. Caldrà estar preparats per aprofitar-ho, i des de la Generalitat estant serà més fàcil que si estem fora.

Això és el que passa quan els polítics “professionals” són, en bona part, persones que viuen d’això. Si deixaren l’escó, l’alcaldia, l’assessoria o el càrrec de torn, passarien a ser persones amb poques probabilitats de treballar en res. I, per descomptat, cap possibilitat de mantindre un nivell de vida com el que tenen. Aquestes persones sempre posen davant els seus interessos personals (la hipoteca, el cotxe, el fet de ser “important”…) als interessos del país. O de l’ajuntament o d’allà on estiguen. És molt raonable que la gent els exigisca que facen allò per a que van ser nomenats. I si no saben o no poden, que se’n vagen a casa. Políticament parlant, a l’atur.

Seguin amb l’aportació de Josep Salart, també jo aniria aclarint qui són els que més han desoït la voluntat ciutadana d’unitat. També crec que són els d’Esquerra.
Em fa pena gent que són historiadors, com en Junqueras, com en X. Doménech, que haurien de saber d’història. O no han estudiat l’espanyola?
Si la història és mestra, que ensenya la història de Castella , si no imperialisme agressiu, malbaratament dels recursos espoliats, indiferència a la modernitat mental, menyspreu per l’adversari i venjança despiatada contra l’enemic vençut o covard?
Les aportacions de Lorenç Marqués i de Carles Viñals d’ahir eren prou contundents. Necessitem menys verbalitzar i més actuar. El nostre enemic és l’estat espanyol, i no l’estovarem des de la bondat. Només respecten els que temen. Com acceptem la vergonya de tenir a les nostres presons persones pacífiques que la ONU ha reconegut que van administrar un dret fonamental?

Ara bé, aquestes persones pacífiques estan invalidades per dirigir el nostre país. Es van deixar agafar per l’enemic. O eren ingenus, creient que qui no compleix mai el que promet històricament, ho compliria aquella vegada i seria generós en la justícia; o eren apocats i poc intel·ligents políticament : en no fugir de les urpes inquisitorials van permetre a Madrid tenir actius ben controlats en presons. En qualsevol dels dos casos, irresponsables.

En fi, per tornar al carrer, com es poden materialitzar les idees que ahir exposaven, entre d’altres, els dos comentaristes citats?

Trobo bastant ridícul barellar-se per un bocí de poder que li resta a la Generalitat. Els que entrin, han de fer una gestió del dia a dia impecable, que això sí que ‘eixampla la base’. De política pro-independència des de la Generalitat, poca cosa; tot està vigilat, està farcit de ‘xivatos’, i els jutjats s’hi tiren al damunt al moment. La acció política ha d’estar feta fora del país. Qui sigui polític i pretengui que no ho està d’acord amb això, simplement vol viure del sou de polític i tocar la música de la independència cada 4 anys per a recollir vots i seguir visquent de la política.

Repetint eleccions probablement guanyaria l’espanyolisme per l’abstenció de molts d’independentistes i la mobilització dels espanyolistes… no crec que fos gens ni mica bo … En Cuixart ho diu ben clar: “l’objectiu de la repressió és dividir els independentistes”, i sembla que ho estan aconseguint … si poden formar govern conjunt que el formin, i si no que possiblitin el govern del partit més votat. si no ho fan així i es repeteixen eleccions i, per miracle, no guanyàs l’espanyolisme, com formarien govern??? Si Junts quedava davant ERC, ERC els votaria, si ara Junts no els ha facilitat la investidura??? I qualcú creu que Junts tendria majoria absoluta???

Bé, sembla que finalment tindrem “Govern del 52%”. Com diu Pilar Carracelas en el seu article a El Món, els partits independentistes han assolit un “acord de mínims”; els mínims de sempre: Mantenir la repartidora sota control. Alel.luia, alel.luia !

Llegiu-lo. És un bon resum del currículum de les institucions catalanes des de l’1-O; del Viacrucis que ens han deparat durant els darrers tres anys i un lúcid avançament del que seguiran deparant-nos si no fem bondat i Déu no ens ajuda. Sit nobis terra levis…

La més gran de les mentides és la més repetida pels canals de desinformació: dir que és negatiu repetir les eleccions.

Encara ningú ha explicat el per què. Què té de negatiu?

La Generalitat només és una gestoria 100% tutelada pel Règim franquista. Ha quedat demostrat amb la gestió del Covid, com el Gobierno s’ha pixat amb l’Aragonès qui no ha fet res més que demanar permís per tot a Madrid. I recentment li han deixat ben clar que lo d’administrar els diners de la UE, res de res.

Les eleccions s’han de repetir per higiène democràtica: El 14-F ERC va mentir a l’electorat dient que era un partit independentista. Segons Junqueres ens hem d’esperar 20 anys. Doncs cal donar l’oportunitat als seus votants a que reconsiderin votar-lo d’aquí a 20 anys.

Desitjo profundament que anem ràpidament i sense confusió cap a unes noves eleccions, on els ciutadans tinguem l’oportunitat de decidir què volem ja que el que és clar és que les promeses electorals que es varen fer no es compliran. Una legislatura que ja comença així està condemnada a ser un fracàs. Ja va ser l’origen de tot plegat no convocar eleccions quan es va decidir no investir en Puigdemont. Cal aprendre dels errors i no tornar a fer el mateix. ERC i Junts estan empatats, no pot ser ni el programa purament d’un ni el programa purament de l’altre. ERC parla d’incompliment d’acords però els més incomplidors que he vist són ells començant per boicotejar continuadament el Consell per la República. Noves eleccions i que ens expliquin què es planteja i quins pactes electorals es consideren.

I a la gent que diu que seria un error votar perquè guanyaria l’espanyolisme els dic que això no ha de ser així, que ja molta gent no va votar i potser ara sí votaria i que si guanya l’espanyolisme serà el que els nostres conciutadans han decidit, quin dret tenim a voler controlar la democràcia? no hem dit sempre que als catalans no ens fa por votar? demostrem-ho. És la única sortida honesta a tot plegat, la resta tot són xantatges i repartiment de privilegis i prevendes. Res sortirà bo pels catalans. Siguin del color que sigui. Una legislatura en les actuals condicions és un fracàs assegurat.

Sembla. doncs, que ja tenim “acord de mínims”.
Però, quins mínims? Doncs, uns mínims tan inconcrets que dubto moltíssim que siguin cap avenç per a la governabilitat. I, per a la independència, encara en tinc molts més dubtes.

De moment, allò que queda clar és que els partits mantenen les seves quotes de poder: milers de càrrecs i sous. Molts dels quals encara deuen estar amb els dits creuats per por que no naufragui, tot, una altra vegada.
L’única cosa positiva és que, no repetint eleccions, el 52% -el símbol- no serà desballestat de manera imminent. Ja veurem, però, si paga la pena. I, també, quant dura.

Perquè, si s’arriba a constituir un govern de concentració, què farà un Govern “obligat” per la pressió popular? Un Govern ple d’individus amb visions diferents sinó oposades?
Jo no n’espero gran cosa. Tenim el record viu de la legislatura passada. Tenim a la retina i a l’oïda els enfontaments mesquins de la campanya electoral. Tenim a la memòria la compareixença d’ahir de Rufián al costat de la ministra espanyola dient, molt ufanós, que compartien diagnòstics e, “incluso, soluciones”. Amb gent que té presos polítics, exiliats, extorsionats, Fiscalia i un etcètera vergonyós i perillosíssim. De veritat que comparteixen diagnòstics i solucions? Doncs, ens ho haurien d’explicar.
(De tota manera, ja ho veurem)

Cal enfortir les entitats, altra vegada. Les grans i les que existeixin o calgui crear.
Només la determinació i l’organització del poble faran la feina que cal fer. Aquesta és la força que cal preservar.
No en tinguem cap dubte.

Que ha cambiat de fà 4 anys fine ara:
TV3 i Cat-radio per posar un , es parla mes castellà,invitats unionistas,amagar noticias bones com l’escocia o la de ahir matèix del TJUE,I el intent d’amagar al MHP Puigdemont.
Que mes ha cambiat: las declaracions dels politics com Junqueras,Marta Rovira,Sabrià, fins I tot el terennar de la CUP que le va bè 2 anys de no res.
Qui en aquets 4 anys ha posat al pais vehì contra les cordes I a fet una neteja del partit I ara tè al cap devant autentics indendentistes.
L’unitat la volem tots,no mès amb unitat de tots els independentistes es pot assolir l’independencia I fer front a la venganza corrupta I amb prevaricaciò del pais vehì.
Bè sembla molt clar tot,lo que ja no sembla tant clar es qui realment lluita per l’independencia I qui s’aprofita d’ella per assolir altres cuestions, de veritat Rufian es indepe? ho es Junqueres,ho es Aragones? Cuixart ahir demanava unitat I que no es malbarati aquet 52%,però de veritat tots,tots lluitan per lo mateix?
Jo crec que no,per això aquet acord de minims es no mès una mica de alcohol per una ferida mes profunda.
En fì ja veurem com s’acava tot aquet guiri-gai.
VISCA CATALUNYA LLIURE

Foc nou i vida nova. Això ens cal. Endreçar la la casa. I això és començant per aprimar les prevendes de tota la fauna política. Sou com qualsevol altre assalariat. I que sàpiguin que és estrènyer-se el cinturó. Res de dietes. La carmanyola i la termos es porten de casa. Fora cotxes i xòfers oficial. Transport públic O bicicleta. No és cap deshonrra. En definitiva uns treballadors més. I veiam qui s’hi apunta. Sous vergonyants que paguem però no n’anem. Bon dia i bona hora .☮️

Si imaginem que arribessin a pactar, amb la mala llet que gasten els que ja són més espanyols que catalans, la imatge dels quatre anys vinents a Catalunya fa pena, fàstic i pudor amb les seves guerretes estúpides. Ara que ja ha quedat ben aclarit qui és independentista i qui és espanyolista simulant ser independentista, no queda cap altra solució que unes noves eleccions, excepte si l’Aragonès per acabar de reblar el clau pacta amb el P-SOEZ o directament amb la Moncloaca i queda retratat per sempre més, ell i els altres amadrilenyats. Un gest com aquest faria desbancar a cops de bastó la cúpula del poder a ERC (cosa que ja s’està tramant des d’una base avergonyida i farta de mentides), deixant lliures als seus votants enganyats i tornant a una ERC amant de Catalunya, com sempre havia estat.

La via amplia vol governar tota sola. No es una contradicció quan només ha tret 34 escons?. Accepta els 33 de JxC, pero vol tots els concellers, més andavant potser deixarà entrar algun conceller d’algun altre element de la amplia via. El gran escull és el CxR, quan les orginatzacions fora del imperio on no hi pugui posar les grapes la “justicia” Ñ, son les úniquesque ens donen alguna alegria. Bases de ER que espereu per renovar aquests que s’han instal·lat als llocs on es prenene les decisions quan haurien d’estar de porters?

Al juliol tendreu una oportunitat per fotre fora tots aquets inutils

UN ACORD DINS L’ANTAGONISME? MALA PEÇA

La lògica de la situació porta més a la ruptura que no pas a l’acord. Deixem-nos d’acords de mínims que tots sabem el que vol dir.

Dues posicions antagòniques de principis: Junts vol la independència entesa com la continuació de l’1-O, i ERC no (a 20 anys vista que és el mateix). ¿Que han d’arribar a un acord? Vol dir senzillament que un dels dos llenci el barret al foc. Això seria tant com jugar-s’hi l’existència política.

El problema és que hi ha un ens material, el CxR que és una eina imprescindible per fer creïble els desitjos d’uns i altres (assumint-lo o negant-lo). Per tant, l’acord s’estavella entre: o s’accepta o no s’accepta…

És clar que sempre hi ha fórmules falses que maquillen la claudicació d’un dels dos, però formar un govern català així, neix ja condemnat al fracàs…

Si hi hagués hagut pressió al carrer, segurament les eleccions haurien anat d’una altra manera, amb una clara majoria per la independència, per l’enfrontament sense més dilacions… Però ara tampoc hi és. Unes noves eleccions no resoldrien res…

Recordo que quan varen començar les negociacions per a formar govern tothom lloava el fet que fossin discretes, es a dir ocultes. Ara ens trobem davant d’un abisme i encara és hora que sapiguem exactament perquè. Ens hem de quedar amb les versions, sovint contradictòries, que cadascuna de les parts ens dona i, és clar, tot el reguitzell de qualificatius que els incondicionals de cada posició repartixen per a desacreditar als altres.
Mai m’ha semblat que els polítics hagin d’ocultar el que parlen o pensen, per molt de soroll això pugui provocar els ciutadans tenim dret a saber exactament que fan els partits per gestionar el nostres interessos. Sovint s’oblida que els diputats són representants nostres i només això, representants.
A vegades penso que la política catalana està contaminada del les formes que s’utilitzen a la cort espanyola on to va per sota sense que els veritables interessos es manifestin. Pot ser que si volem fer un altre país, i millor, ens deslliurem d’aquestes formes i apostem per la transparència on els ciutadans siguem els veritables protagonistes i no se’ns oculti cap informació per tal de que les decisions que prenguem no s’hagin de basar en simples intuïcions.

D’una banda la idea d’unes noves eleccions és molt temptadora: deixariem sense cadires i amb un pam de nas a tota aquesta colla de politiquets que només pensen en el sou, el poder i el partit, per aquest ordre; que s’aixopluguen amb l’independentisme però en el fons no creuen que sigui possible perquè ells mateixos no estarien disposats a fer els sacrificis que calen i ho confien tot a un futur inconcret on altres ja faran el que cal fer, que menyspreen el patiment dels votants que els han posat on són i ignoren que totes les prebendes per les que ara frisen hi són per un únic motiu, per ajudar a desenvolupar la seva feina de servidors públics i poder complir així el programa que diuen que representen. Per tot això voldria rebentar-ho tot i fer foc nou.

Però, i després què? En el millor dels casos tindríem una majoria (dita) independentista similar, on cap dels dos partits principals podria fer govern sense comptar amb l’altre, i en el pitjor (i crec jo més probable) perdriem aquesta majoria. Ahir mateix, parlant amb un amic independentista de socarrel, em deia que si es repetien eleccions no aniria a votar, que n’estava fart, ‘que n’aprenguin, etc., pels mateixos motius que una part de mi vol que hi hagi noves eleccions.

Així doncs avui he arribat a la conclusió que el millor que podem fer és, com comenta en Partal que ja ha començat a succeir, pressionar al màxim els dos partits principals per què s’arromanguin i facin tot allò que han de fer, allò pel què els hem votat i els hi paguem el sou: fer política en clau catalana i netament independentista. Punt. Que es guanyin les garrofes, que es reuneixin en sessions interminables, que suïn la cansalada dia i nit, com fem molts dels que encara tenim la sort de conservar la feina i pagar impostos en aquest sistema de merda que ens està deixant l’estat espanyol i la crisi que ens cau al damunt. L’esforç de fer pujar aquests dos partits on són ara ha sigut molt gran, descomunal, i el capital democràtic que els hi hem encarregat de gestionar és massa valuós com per deixar-los ara que hi renunciïn amb l’excusa de que no s’entenen, de que negociar és molt cansat. Doncs per això us paguem, rucs!

I no vull entrar ara en qui té més responsabilitats en tot això, si és el partit A o el B. Tant se val, si fracassen el fracàs serà de tots, nostre també.

Salut!

Aquest “acord de mínims” entre ERC i JxCat propiciat per la CUP em fa l’efecte que és paper mullat ja que passa de llarg de les diferències que impedeixen un govern de coalició. Hores d’ara, un govern de coalició ERC-JxCat tindrà els mateixos defectes que el que ja hem patit, per què la qüestió de fons segueix sent autonomia versus independència.
No sé dir què fora millor, si que JxCat permeti la investidura de l’Aragonés cedint els vots que calgui i quedar-se a l’oposició o bé repetir eleccions. En el primer cas, veurem com ERC serà esclava dels Comun$ i pregarà pel suport del P$C, deixant aparcada la independència sine die (Junqueras dixit). En el segon cas, repetir eleccions, si JxCat no pogués treure majoria absoluta, el P$C tornaria a guanyar i veuríem com es forma un tripartit 3.0
Si fos per a mi, jo aniria a noves eleccions i si no pot guanyar JxCat per majoria absoluta (cosa possible si els votants d’ERC i CUP obren els ulls), al menys podríem comptar-nos els independentistes de debò i deixar-nos de bifurcacions estèrils.
Visca Catalunya Lliure !!*!!

Com sempre i ja ho esperava, es troba la solució per a continuar on érem, tota la paròdia de després de les eleccions, ha fet córrer rius de tinta i sembla que tot quedarà igual, tret que entre uns i altres( fins els seus teòrics companys) s’han desempallegat del president Torra que causava urticària als dos partits pretesament indepes i fins i tot a Madrid, potser els feia nosa a les tres bandes, era massa coherent i els feia sortir els colors a tots plegats. És el que fa dies que dic aquí i en privat, tota aquesta colla, ERC, JXCAT i CUP no serveixen per res més que xerrameca si no planten cara a la repressió i davant de qui sigui els diguin valentament el que pensen, tant si els porta a la presó o els innhavilita o els multa. Reconec que entre els subscriptors n’hi ha molts, ho noto per l’exigència sobre el nostre estimat Vicent, de que criminalitzi ERC, ell va aguantant i sent ponderat i imparcial, com ha de ser. No es pot deixar portar per fidelitzats seguidors o sectaris de junts, ni engegar-los a dida. Els dos partits, tenen grans pecats capitals, per dir-ho en vocabulari catòlic. Són poc menys que traïdors per les cagarrines generalitzades que tenen. Poden explicar-ho i justificar-ho tot per pracmatisme o qualsevol altra excusa, però només tenen por i consulten les coses legals i van a lo més fàcil per no mullar-se, després xerrameca que es lo seu. Però després de les traïcions de tots plegats i no fer costat al president Torra, està clar com l’aigua. Noves eleccions i a veure si ens treiem la bena dels ulls tots plegats, si no en tenim de bons, que manin els espanyolistes i a veure si és un revulsiu per a ser més conseqüents. Ara per ara, només maregen la perdiu i anar fent sense aconseguí res de res, només més repressió i seguir sent la riota de ñ i part del estranger.

Efectivament; em sembla haver-ho dit en intervencions anteriors: cal tornar a sortir al carrer perquè és el carrer qui d’alguna manera ha empès la política. Malauradament la covid ens ha deixat muts, atemorits, quasi bé covards.

Estimats, fem País, no fem política! Intentaré recuperar convocatòries i plataformes que en proposen.

p.s.1. Er i a Junts que s’en vagin a pastar. No vull pagar-los el sou, no hi tenen dret, no treballen per a nosaltres

p.s.2. El senyor Rugián a Madrid, svp, que fermi la boca: insultar a l’oponent és un grau moral molt baix i una manifesta incapacitat per a argumentar. Evidentment, també m’estimaria més no tenir-li que pagar el sou però ja veieu; les coses van com van. Patètica la seva intervenció insinuant que ells sí fan política. Política per a què? Per a continuar cobrant un sou que em permeti viure folgadament a Madrid en una versió 2.0 de Duran i Lleida. Per l’amor de Déu!

Amb la pandèmia frenant el carrer la situació és crítica, i si no hi ha un miracle, el dia 26 ens trobarem amb un país com la proverbial botiga de terrissa després de passar l’elefant. Jo porto cinc anys fent articles en alemany i escampant-los als eurodiputats i a la premsa alemanya. El cop de porta del Sr. Aragonès és com una punyalada al meu modest treball d’aquests anys. Ara he hagut d’aturar-ho per tal que allò que escrigui avui no sigui ridícul demà. Al final (vull dir després del 26) potser em trobaré que la única cosa que podré dir als alemanys serà que, malgrat que molts polítics s’hagin venut l’enteniment, la majoria dels catalans seguirà la lluita, organitzant-se com sigui més eficient i prescindint dels que l’han volgut ajornar per la setmana dels tres dijous. I que Madrid (i Europa!) no es facin il·lusions, perquè la política repressora i espoliadora de Madrid no ens deixarà altra sortida que la confrontació definitiva.

L’ANC i Òmnium, que són fonamentals per corregir i marcar el camí als polítics, sense el carrer perden el 90% de la seva influència. Ahir vàrem veure el magnífic discurs de Cuixart, aplaudit i aixecats de la cadira tots els representants polítics, després del què els hi va dir!!!. Si Cuixart els hagués renyat de forma més contundent, si els hagués censurat i desacreditat igualment haurien aplaudit aixecats de la cadira. I és que Cuixart és un home transversal, honest i insubornable, és una marca que no si pot estar en contra. Passa una mica el mateix amb Lluís Llach. Són personatges que no viuen de la política, que tenen una trajectòria recte, lliure de tactisme i s’han convertit en representants de l’anhel de la majoria. Amb en David Fernández passa una mica el mateix, transmet les mateixes vibracions però no ocupa tan espai com els anteriors. Imagineu-vos el camí que faríem amb aquests líders davant. Un país que vol fer -ha de fer- el pas tan transcendent i difícil d’alliberar-se d’un estat tan poderós, necessita dones i homes intel·ligents, que combreguin amb el carrer que és on va començar tot. Tenim aquesta gent, n’he anomenat tres però n’hi ha molts més, hi són però estan massa endarrere ara. Crec que totes aquestes històries ridícules de la bifurcació, de reformistes i rupturistes, de si hem de ser més o més determinats, .. passarien a la petita història de la vergonya que el temps aniria colgant si tinguéssim els líders que necessitem. Recordeu la manifestació del 10 de juliol de 2010 al Passeig de Gràcia?, “Som una nació. Nosaltres decidim”. Això és el què va foragitar Montilla. Necessitem nous líders, necessitem el carrer.

Que més podem fer per destruir el Procés, o pot ser que el Procés fos un miratge?
Arribat on hem arribat, ara no queda més remei que fer foc nou, això s’ha podrit massa, ja no queda res del esperit del 1-O.
La solució es unes noves eleccions?
Bé, sí amb altres representants per part del independentisme, sinó estarem una altre vegada amb la mateixa situació.
O tenim la capacitat de reinventar-nos els independentistes de veritat o tot serà foc d’ençenalls.
Estem jugant amb foc, i amb temo que perilla la pròpia essència el poble català. Del poble català, el idioma i la Nació Catalana.
Finalment després de segles de lluita per preservar-nos estem a punt de ser devorats per la globalització.
Tenim el enemig a casa i no som capaços de veure’l.

Jordi Cuixart, el menys partidista de la colla, posa en ordre d’una manera molt clara la jerarquització dels objectius, Ho fa ell que com altres presos són els més legitimats per parlar-ne, ja que han planta cara directament a pesar de la llarga carregosa quota quota que han de pagar de l’haver de la seva vida. Ells només han afrontat derrotes físiques, que no tothom valora, ja que les victòries no són el mateix que la victòria. Ell doncs, quan parla de la victòria, parla de la de Catalunya, no pas d’un alliberament particular que també tenen prou merescut i més. I parla del què, posant-lo en ordre davant del qui, Ja que el qui és Catalunya sencera (millor països catalans sencers. Però això és una altra branca de l’arbre de la llibertat). Durant el franquisme, abans de que Omnium pogués fer actes culturals col·lectius, cadascú estima la llengua sense exigir que hi hagués algú que ho protegís. Simplement tothom hi posava el que sabia en favor de l’expressió entranyable que era perseguida tan cruelment. Els alcaldes els triava la teranyina del dictador, i a ningú se li acudia d’exigir un protecció a l’alcalde, encara que molts alcaldes tractaven la llengua com es mereixia , dins el el que es podia. Òbviament només parlada. Actualment la part més afeccionada la intríngulis política té més mentalitat de consumidor empedernit i pensa que com que ja els paga mitjançant el vot, li han de servir el plat a la carta. Això és la cara B del poderós missatge d’en Jordi i una una part de l’explicació de que amb més 50% dels vots ningú pugui aplicar polítiques en sintonia al fet. No cal dir que només en un referèndum es compten els vots sobre una qüestió concreta, com és un canvi perimetral polític. Quants més independentistes generosos, i menys independentistes exigents sobre els altres independentistes, més a prop serà la des incubació de la república.
“si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà” si és l’estaca tomba. En canvi si és la corda, és una caiguda de cul d’una banda a cada estirada mentre els altres diuen que han guanyat, però la baralla sense sentit segueix.

De nou les bones noves venen de l’exterior. L’entorn europeu i democràtic és, amb totes les seves dificultats i contrarietats, molt més productiu que no pas l’entorn hispànic. No només per les qüestions judicials ( donades les animalades fetes per Espanya ); sinó que també en la resta d’aspectes que han de conformar la vida ciutadana. Mirar a Espanya és mirar un melic eixut i estèril. Que aquests conciutadans que conformen la gent apoderada del país vulguin requerir l’escut d’un Estat és lògic i natural. Que restin afartats de tant recaure física, econòmica i socialment als esdevenidors que enfronten especialment desprotegits, també ho és de natural. La resta de ciutadans ho entenem i ho patim alhora. L’objectiu estratègic de l’enemic expressat amb: “Que abans es trencarà l’independentisme que l’Estat” ( frase aznariana per excel·lència ) refereix a aquesta injustícia del tot coneguda i llençada com a arma en aquesta guerra, queda reblat per l’altra expressió: “Más grande será la caída”. Reblada i convertida en lema guerrer. I ens resta confirmat amb l’actuació contra els Pujol, Trias, Mas… Puigdemont. No, no és només la pressió popular força a la negociació; potser sigui la companyia i el suport popular que ajudi a la mateixa. A uns i altres. En aquesta guerra contra tots nosaltres, cal mantenir el cap fred, el confort d’uns i altres, i els sacrificis compartits per uns i altres. Una companyia i suport que hem d’aprendre a vehicular des de la serenor d’una nació que es vol sencera. I sí, segurament “els historiadors” coneixen aquesta gran debilitat pròpia. Segurament no tant com la coneixen els causants absoluts d’aquestes ferides colonials inexcusables, campions com són de l’estratègia del desfer “en lo universal”.
Que la mobilització popular pren volada, ve a ser una notícia molt important. Requerim dos línies d’actuació per al momentum venider: organització d’estructures d’estat fora de l’estat, i control de les estructures de l’estat en la mesura del possible. Que la primera ha de créixer més enllà de les actuals institucions cíviques i polítiques existents, és una esperança i una desiderata.

Un acord de minims que és una presa de pèl.
De què servirà un govern format d’aquesta manera? Només per impedir que treballi el company de govern, per mirar-se de reull i per acusar-se mutuament de tot.
I amb la TV3 tant manipulada que tenim, això seria la fi de Junts. (Com a mostra, el Tot es mou, quina vergonya!!!)
Noves eleccions ja!. Crec que aquest cop molts abstencionistes tornarien a votar.
A qui es pregunta si Junts podria tenir o no la majoria li responc que, després de l’engany de ERC, crec que moltes coses aniran posant-se al seu lloc. I Junts es mereix i té molts més vots dels que li atribueixen (per començar, els de l’estranger i els dels que han enganyat amb el PdeCat).

D’acord quan el Sr. Soler diu que les eleccions s’han de repetir per higiene democràtica:
“El 14-F ERC va mentir a l’electorat dient que era un partit independentista. Segons Junqueres ens hem d’esperar 20 anys. Doncs cal donar l’oportunitat als seus votants a que reconsiderin votar-lo d’aquí a 20 anys”

La situació és il.lògica a causa del gir espanyolista d’ERC i de les restriccions de la pandèmia. Bona part dels votants d’ERC, votants tradicionals, alguns molt catalanistes i radicals, encara es creuen que volen la independència i es creuen les mentides dels seus dirigents. Cal temps perquè vegin l’engany.
Avui Jaume Asens, parella somiada per ERC, els ha retratat millor que ningú quan diu ara podem parlar amb ERC perquè han renunciat a la independència.
Significatius són també els moviments del PSOE a Madrid tirant la canya a ERC, amb enquesta del CIS inclosa, per reeditar el tripartit “d’esquerres”.
La deriva i el mal que ha fet ERC a l’independentisme i als votants de l’1-O és incalculable.

Sense la pressió del carrer, ni negociació ni sortida.
La majoria repetiu que en Junqueras situa la independència d’aquí a 20 anys. Pequeu d’optimistes. Diu textualment que hem d’esperar de 10 a 20 anys per tenir una Catalunya “millor,” paraula codificada que esborra del mapa “lliure” o “independent.”
A Europa recollim victòria rere victòria i a casa som incapaços de treure’n profit.
La pandèmia aviat no serà excusa per no sortir al carrer.

Hi ha qui té massa idealitzat tal partit o l’altre, però en la mateixa situació tots dos acaben fent, si fa no fa, el mateix.

Pressió ciutadana, prendre la iniciativa i no tornar-la a deixar en mans dels polítics.

Entrar en política en un partit independentista només per l’estil de vida, la cadira i el sou, hauria de ser inadmissible.

La independència té un preu que cal pagar amb incomoditats i patiments.

Afortunadament, el carrer cada cop és més a prop.

Veig que encara hi ha veus pro formar un govern de mínims. ERROR!!!
Això seria obrir el camí cap a l’extinció total. No te autoritat moral en Pere Aragonès per voler comandar una Generalitat i dir-se independentista. Li ha pres tota l’Oriol Junqueras traient-se definitivament la máscara aquests darrers dies, aigualint l’1-O (que si es va fer va ser gràcies al poble i al MHP Carles Puigdemont tirant del carro amb el seu “referèndum o referèndum”) i demanant d’esperar 20 anys.
Mai es pot fer cas d’un general empresonat per l’enemic. Es de manual!!!

Així dons:

ELECCIONS JA.
I que parli el poble quin futur vol, no la cúpula d’ER que en campanya pel 14-F ens va enganyar amb enceses proclames independentistes, que ara veiem eren mentida.

A més, a les properes eleccions JxCat ja gaudirà de tots els drets electorals i d’imatge, que li van ser arrabassats (injustament com van demostrar les urnes) pel PdCAT.

ENTRE LA MOBILITZACIÓ I LA PARET, DONAT D’ESPASSES NO EN TENIM.
Els PARTIDISTES, perqué politcs i politiques en som totes, no faran res per la República.
La Generalitat de catalunya forma part de l’Estat enemic i els hi paguen morterades mensuals i tenen poder per viure de l’autonomisme dècades.
Estem veient la crisi previsible del fracàs d’una direcció burgesa i petit burgesa (CUP) del procès d’alliberament nacional.
La republica sera per la lluita social, i si cal, amb la violencia de la mobilitzacio popular.