28.06.2019 - 21:50
Un mes després de les eleccions europees, ningú no és capaç de resoldre la gran incògnita: qui substituirà Jean-Claude Juncker al capdavant de la Comissió. Teòricament, el dirigent del PP europeu, l’alemany Manfred Weber, és el més ben posicionat. És el candidat del partit que ha guanyat els comicis i, segons la fórmula de l’spitzenkandidat, el Consell Europeu l’hauria de proposar perquè el Parlament Europeu el sotmeti a votació.
Però la teoria i la realitat avancen per vies diferents. Weber necessita el suport dels dos terços del Consell per a ser proposat a la investidura. És a dir, necessita que, com a mínim, dinou dels vint-i-vuit primers ministres o presidents de la Unió Europea li donin el vist-i-plau. El PP europeu només té vuit representants al Consell, un dels quals és Viktor Orbán. Per tant, li calen els vots dels socialistes i els liberals, i això, ara mateix, és impossible.
Els socialistes volen que Frans Timmermans, fins ara vice-president de la Comissió, en sigui el nou president. I els liberals? Volen Margrethe Vestager, fins ara comissària de Competència. A més, Emmanuel Macron, el principal representant del grup, ja ha deixat palès que no pensa lliurar la presidència a un home de la màxima confiança d’Angela Merkel. Però els problemes de Weber van més enllà del Consell.
El candidat del PP europeu no té ni tan sols el suport complet de la seva família política. Molts eurodiputats li retreuen que, tot i la seva llarga trajectòria política, no tingui experiència en cap càrrec executiu. A més, critiquen que tingui un anglès defectuós i no parli francès. D’altra banda, també acusen Weber, fins ara cap del grup parlamentari popular, d’haver estat molt tou amb els desafiaments constants de Viktor Orbán a la Unió Europea.
Weber pot fer un pas al costat?
La presidència és el gran somni de Manfred Weber i costa de pensar que faci un pas al costat voluntàriament per desblocar les negociacions per a configurar una nova Comissió. ‘Tots els votants sabien qui seria president si el PP europeu guanyava les eleccions, Manfred Weber’, va escriure aquesta setmana al diari Die Welt. Tanmateix, si el Consell Europeu de demà torna a fracassar i no nomena un candidat, Weber serà història.
El president del Consell, Donald Tusk, ha dit que continuava consultant les parts per mirar de desencallar la situació, però no es mostra especialment optimista. ‘Ens anem acostant a una solució, però encara som molt lluny d’assolir res concret’, ha piulat. Els socialistes continuen insistint que el seu candidat és Frans Timmermans i els liberals, tres quarts del mateix amb Margrethe Vestager.
From Osaka I continue my consultations on appointments, including with EU leaders not present at G20. Only yesterday, I spoke with 13 leaders on the phone. We are getting closer to a solution but are still too far away to be specific.
— Charles Michel (@eucopresident) June 28, 2019
Però sobre la taula hi ha més cartes. En les negociacions, a banda de la presidència de la Comissió, el Consell també ha de decidir qui substituirà la socialista Federica Mogherini com a alt representant de la Unió Europea pels Afers Estrangers i Política de Seguretat. A més a més, qualsevol decisió i acord condicionarà l’elecció del president del Parlament Europeu, que es farà el 3 de juliol, i del mateix president del Consell. El mandat de Tusk expira el 30 de novembre d’enguany.
El final del candidat principal?
A les eleccions europees del 2014, per primera vegada, va fixar-se el procés dels Spitzenkandidaten, els candidats principals. Abans de les eleccions, les famílies polítiques del Parlament Europeu, formades per partits nacionals agrupats en diversos grups, trien un candidat a presidir la Comissió Europea. La idea és que els electors tinguin clar quin candidat voten per a presidir la Comissió. Aleshores, el Consell Europeu és vinculat pel resultat de les eleccions i, per tant, la lògica indica que tria el candidat que proposa el partit guanyador.
Tanmateix, el sistema ha trontollat tot just començar. El mapa polític de la Unió Europea actual és molt més fragmentat que mai. El PP europeu i els socialistes ja no tenen prou força per a pactar i imposar els seus candidats. A més, els vets creuats impossibiliten que Weber, Timmermans i Vestager tinguin prou suports. Quina és la solució? No fer cas del sistema de candidats principals i obrir el ventall de presidenciables.
La posició de força, de tota manera, la conserva el PP amb 218 eurodiputats, el 29% de l’eurocambra. I així ho ha confirmat un dels principals dirigents liberals, el primer ministre dels Països Baixos, Mark Rutte, a la cimera del G-20. Públicament, Weber és l’únic candidat, però portes endins ressonen diversos noms. Michel Barnier és un dels més ben posicionats. Ha estat dues vegades comissari, a més de ministre amb Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy. Actualment, dirigeix les negociacions del Brexit. A banda de l’experiència, és un polític que genera consens més enllà de la família popular. Ara bé, costa de creure que un francès sigui president si Macron veta Weber.
Una altra opció és recuperar Alexander Stubb, que va perdre les primàries amb Weber per a ser candidat. A diferència de l’alemany, té experiència executiva com a primer ministre de Finlàndia. Ideològicament, se situa entre els moderats de la família popular. La seva duresa amb Hongria i Polònia li pot dificultar d’aconseguir els vots de l’est al Consell Europeu. A més a més, tampoc no té el suport del seu país, on el govern és en mans socialdemòcrates.
Un altre nom que ha sonat amb força és el de Kolinda Grabar-Kitarović, actual presidenta de Croàcia. La dirigent de l’HDZ seria la primera presidenta de la història de la Comissió. A més, el seu nomenament serviria per a donar més pes dins la Unió als socis més joves. Grabar-Kitarović parla cinc llengües i ha estat una de les figures clau perquè Croàcia entri a la Unió Europea. Ara bé, el fet que representi un país fora de l’euro i Schengen li resta punts. El seu perfil ideològic, molt conservador, difícilment li permetria d’aconseguir suports més enllà del PP europeu.
Però Grabar-Kitarović també té un problema intern. Un altre dels possibles candidats podria ser Andrej Plenković, actual primer ministre de Croàcia. El cap de govern croat és més moderat i està més ben connectat, és ell qui representa Zagreb a les cimeres europees.
Fins i tot, Donald Tusk ha sortit a les travesses, per estrany que sembli. A favor seu juguen l’experiència a més alt nivell com a president del Consell Europeu i, sobretot, el fet que fos capaç d’aconseguir el suport de socialistes i liberals per a ser reelegit en el càrrec el 2017. Ara bé, en conferència de premsa, ell mateix s’ha descartat com a contendent en la lluita per la presidència.
Ara per ara, doncs, l’única cosa clara és que demà a Brussel·les caldran moltes hores de despatxos, i encara més cafè i paciència, si es vol aconseguir cap resultat. De moment, Juncker sembla molt feliç: ‘Veig amb plaer, sorpresa, satisfacció i fins i tot alegria, que sembla que no és gens fàcil substituir-me.’
