Un negoci perillós

En els darrers mesos he pagat amb targeta de crèdit un munt de compres i serveis. Algunes compres eren voluntàries, desitjades al cap d’avaluar-les a consciència, i d’altres eren per força sense remei. El mateix respecte dels serveis, alguns d’ells caríssims i a sobre indefugibles perquè les administracions no te’n donen cap altra opció. Dur efectiu ni et passa pel cap quan les quantitats són d’un cert pes. Fet i fet, gràcies (és un dir) a la pandèmia avui pagues fins cèntims amb la targeta: el gavadal de coses que no sabem dels efectes socials de la pandèmia (inclosos els de la nostra salut) és un horitzó que fa pànic.

Com ara els riscos creixents del pagament amb la targeta de crèdit, que tot ens fa creure que és una transacció ineludible. Ni hi pensava, quan en la meva herboristeria vaig sentir dir a la clienta que em precedia que a Suïssa s’estan plantejant un referèndum sobre targeta sí / targeta no.

Vaig parar l’orella. Ja havia deixat de fer anar la targeta, no vull el càrrec de cada mes sense un control que t’obliga a consultar el compte cada dos per tres. Pago en efectiu des de fa unes setmanes. No havia pensat gaire, en canvi, en els arguments que estava sentint.

És un sistema de control formidable, ho poden saber tot de cadascun de nosaltres, deia la jove, una basca de pas per Barcelona, que se n’emportava una bona senalla, del gènere d’aquest establiment regit per la mateixa família des de fa tres generacions que, al seu torn, succeïen les generacions prèvies que l’havien regentat. Va pagar en efectiu. Quan va sortir, Anna l’herborista li donava tota la raó. No sols ens controlen com a clients, també a empreses i botigues, va dir, inapel·lable.

L’altre dia que hi vaig tornar en vam seguir parlant i l’Anna em va donar un full imprès i acolorit amb el dibuix que teniu amunt, que fan circular una colla de dones (sempre les dones al capdavant) del barri. És d’un moviment internacional, Keepcashalive (mantinguem l’efectiu, en traducció literal), que podeu conèixer més en aquest enllaç. Les alertes argumentades són les següents, pagar en efectiu sempre si no vols que passi això: “La teva economia en poder dels bancs”, “Control absolut de les teves finances i, en un futur, de totes les coses de la teva vida”, “Que les persones grans que no puguin bregar amb la tecnologia esdevinguin més i més vulnerables”, “Agreujar la pobresa dels grups més desfavorits”.

Me’n vaig després a menjar alguna cosa i pago en efectiu. Ho comento amb el cap de sala Nacho. I tant, que és un control de les finances quotidianes, assevera sense perdre el somriure. I espera’t quan arribi l’euro digital!

No en sé res, de l’euro digital, i m’estimo més no pensar-hi ni demanar-li més informació que em faria parar malament el dinar. L’endemà, amb les amigues parlem de les noves tarifes del transport públic urbà, la Fina s’ha tret la targeta Mobilitat. Tampoc no en sé res. També funciona telemàticament a busos i metro. Diu que vol provar quin interès té, aquesta tarifa, per a nosaltres la gent corrent. Per als qui manen està clar, rebla, furient: que ho paguem tot-tot de manera digital. Auxili!