“Necessitem un independentisme d’extrema dreta”

Ara que l’operació terrorisme contra l’amnistia fa figa, i un cop enllestida la feina amb Galícia, dos diaris d’estat com són El Mundo i Crónica Global començaven diumenge a avançar feina de cara a les pròximes eleccions catalanes. Coordinadament o casual, el primer dedicava la portada i les seues pàgines més cotitzades a una entrevista amb Sílvia Orriols, la batllessa de Ripoll, mentre que el segon publicava un sondatge que atribuïa al partit d’extrema dreta Aliança Catalana una intenció de vot —abans de saber ni tan sols si s’hi presentaran— per sobre del semidifunt Ciutadans. No sé si cal recordar que entre les virtuts d’aquests diaris no destaca la qualitat de dissimular.

Però al Cèsar allò que li és seu: aquests dos mitjans espanyols de dreta només recullen amb la pala la pedra picada amb afany per l’esquerra espanyolista des de començos del procés, vull dir el relat persistent que redueix la pluralitat de l’independentisme a la caricatura d’un identitarisme cognomista i excloent. I araque la flaire electoralista s’intensifica, l’espectre dreta-esquerra torna a unir-se contra l’adversari comú al voltant d’un mateix missatge, que és quan ha resultat més implacable. El moment és favorable al mínim esforç: si la frustració del moviment indepe es pogués transformar en corrent elèctric, podríem abastir les necessitats energètiques d’aquest nostre desgraciat país per sempre més. Per tant, la possibilitat de dirigir, instrumentalitzar o fer implosionar aquesta frustració és un poder cobejat per moltes parts.

Permeteu-me ara una mica de marrada. De les últimes municipals ençà, amb la caiguda de Ciutadans i l’ascens de Vox a Catalunya —dos vasos comunicants—, no ha parat de vindre’m al cap aquell desideràtum del president del Banc de Sabadell emès el 2014 i que va resultar premonitori: “Necessitem un Podem de dretes”. Perquè va ser dit i fet, el seu dit assenyalà el camí: si el partit taronja havia nascut per als seus afers en un reducte autonòmic, a partir d’un moment donat fou designat com l’elegit, adoptat i enaltit pels poders fàctics de l’estat; automàticament, les tendències de popularitat de Podem i de Ciutadans es van invertir gairebé a l’acte a partir que La Sexta feia caure Pablo Iglesias i entronitzava un Albert Rivera fins al punt de fer creure a tothom que seria president d’Espanya.

Doncs servidora, que tinc poca imaginació, veig una pel·lícula semblant que es podria titular “Ens cal un independentisme d’extrema dreta” pronunciat des d’algun despatx. Faig l’incís necessari, tot i que assumeixo que seran més els qui es quedaran amb el titular que no pas els qui llegiran aquesta peça: d’independentisme d’extrema dreta ja n’hi havia abans, tot i que l’ànim d’esplai del procés ens va portar a l’engany que quan n’expulsàvem els grupuscles de les manis ja teníem la feina feta. Doncs això, que no em costa d’imaginar el full de ruta d’un estat que aprofita l’avinentesa per a promoure, magnificar, elevar un moviment que havia estat destinat a la marginalitat i que, amb una bona penetració a les xarxes i als grups de consol de WhatsApp, ja fa temps que comença a fer efecte i a esgarrifar.

Enriu-te’n, de la trama russa: l’extrema dreta independentista és l’instrument perfecte per a enfonsar el sobiranisme al pou més fosc del desprestigi internacional, i l’estat espanyol, que ja ho ha entès, ha trobat en Aliança Catalana i la seua carismàtica líder una escletxa viable per començar-s’hi a arromangar. Ara cal, i és urgent, que també ho entenguin el govern i els independentistes de l’oposició, però col·legiadament, que ja ens coneixem. Perquè em veig a venir una versió en miniatura de les campanyes espanyoles en clau de “cal aturar l’extrema dreta”, amb el discurs independentista que fa pocs anys ocupava la centralitat de l’opinió pública bandejat com a populista i identitari, i amb algun partit d’esquerra que tal dia el sostenia cuitant a desmarcar-se’n “sanitàriament” per a goig i profit del bloc espanyol.

En tot cas, per més que ho voldria, no sé veure els independentistes electes amb el coratge per a combatre l’extrema dreta catalana en interès de tot el moviment, i no només en el particular electoral seu. No els hi sé veure i no sé tampoc si s’hi veuen ells. És el preu d’haver abandonat el carrer a la seua sort amb els seus conflictes demogràfics, lingüístics, culturals; el preu de defugir els debats relacionats que els puguin comprometre el vot, si no d’abordar-los de manera infame i maldestra a través de llops solitaris i descontrolats; el preu d’haver humiliat el moviment de base fins a nivells incompatibles amb la dignitat, donant ales als qui els conviden a descarregar la ràbia per la pròpia feblesa contra els encara més febles. I, mentrestant, el molt presidenciable Salvador Illa somriu des de la banda, i em fa vindre al cap aquella expressió que també vam saber espatllar i que deia “jugada mestra”.

Acabo amb un toc d’atenció gairebé poètic viscut en primera persona: a les municipals passades, mentre ERC i Junts es dedicaven al nyic i nyec que donaria a Orriols el govern de Ripoll, l’algorisme de Twitter em va fer passar per la pantalla una piulada de reclutament que començava: “Si ets del Camp de Tarragona o de les Terres de l’Ebre i vols afiliar-te a Aliança Catalana…” i acabava amb un “Preparem-nos per arribar arreu de la nació!”. A les xarxes no hi ha casualitats, l’extrema dreta d’última generació ja hi campa desbocada sota tota bandera i la perspectiva se’m presentava preclara: si l’independentisme d’escala nacional no s’espavilava, si continuava badant i fent el joc a l’estat pel seu grapadet avar de vots, com a moviment estàvem condemnats. D’aleshores ençà, cap dels dos partits que es disputen això que en diuen l’hegemonia no m’han donat motius per a l’esperança, tampoc l’altre que és desaparegut. Vull pensar que encara tenen temps, si hi ha voluntat.