29.04.2018 - 22:00
Presó de Soto del Real, 24 d’abril de 2018
«… em diu que us ha escrit, que primer a Alcalà-Meco, a les dones lluitadores…»
Estimadíssimes Carme i Dolors,
Ens hem anat escrivint amb totes dues. Amb tu, Dolors, de seguida que en vas sortir. Amb tu, Carme, del primer dia que jo hi vaig entrar. Potser molta gent desconeix que els presos ens podem comunicar amb el sistema de correspondència postal de presó a presó, sense necessitar cap segell i que funciona a totes les de l’estat espanyol. Però no és el cas i, aprofitant l’espai que ens ofereixen els amics de VilaWeb, em permeto dirigir-vos aquestes paraules que em surten del fons del cor.
Llegeixo al diari que la Isabel Vicente, lluitadora antifranquista que fou deportada de l’exili a Barcelona, on hi passà set anys de presó a partir del 1940 i que va tornar a ser detinguda i empresonada els anys 1951 i 1958, ja té un passatge en honor seu. És a la plaça John Lennon de Gràcia, a prop d’on vivia abans d’haver entrat a la presó. La Isabel, militant del PSUC, ens va deixar l’any 2000 i em connectà amb una altra lluitadora de referència i una amiga estimada, la Teresa Rebull, una exiliada que passà els últims dies de la seva vida a Banyuls de la Marenda, on sovint l’anàvem a visitar.
I penso en l’Anna, en la Marta, en la Clara, en la Meritxell, i en vosaltres dues. Molt. Alcalà-Meco és una presó antiga, molt, també. Pregunto com us trobeu a totes les visites que sé que teniu. I la resposta és sempre semblant: ‘Fortes, estan fortes’. I no en tinc cap dubte. Com tampoc no dubto que no haureu perdut ni un bri de tendresa, la que fa que tot això que estem vivint, aquesta presó ignominiosa, es converteixi en el nostre acte d’amor fidel a la vida i a la llibertat.
Dolors, tu com a consellera i jo com a president d’Òmnium Cultural, ens hem reunit, crec, dues vegades, i totes dues per parlar del país, de la cohesió social, per escoltar-nos. Recordo la teva frescor, que em va fer que tingués aquella bonica sensació de quan coneixes algú per primera vegada però que, en canvi, sembla que siguem vells amics de tota la vida. Quina sort, haver-nos pogut conèixer.
Carme, presidenta, recordo la darrera conversa de mig minut al telèfon i un piulet teu en el qual parlaves d’una suposada generositat meva per haver demanat que no s’anteposin els interessos dels presos als del país. Ara t’ho puc dir amb tota tranquil·litat: el teu ha estat un exemple de coherència i de generositat per a mi des del primer dia que et vaig conèixer, fa una bona pila d’anys.
Dolors, Carme, ho necessitem més que mai, ens necessitem els uns als altres, el vostre coratge, el vostre valor i la vostra manera d’entendre la vocació de servei, lluny de tanta testosterona, empeltada de la sensibilitat de la resistència, el vostre pragmatisme i la vostra dignitat.
Us confesso que n’estic tip, de tants homes arreu, on costa tant escoltar. I que igualtat no solament són quotes: també vol dir callar, no interrompre, aprendre i compartir.
Ma germana, l’Esther, m’explica que us ha escrit. Em diu que, primer i abans de tot, ‘a Alcalà-Meco: a les dones que lluiten doblement i triple per un món nou’. Aquí teniu tot el meu agraïment i compromís de compartir la lluita.
Gràcies per ser-nos referents, ho dic de cor, de tot cor.
(Podeu llegir també totes les altres ‘Cartes per la Llibertat’ i la carta manuscrita original de Jordi Cuixart des de Soto del Real.)
