Nazario: ‘Tot ha evolucionat cap al puritanisme i les prohibicions’

Dibuixant, pintor, fotògraf, escriptor i un dels homosexuals més reconeguts de Barcelona. Nazario Luque (Castilleja del Campo, 1944) –o simplement Nazario– ha fet tots els papers de l’auca. Arribat de Sevilla el 1974, esdevé un cronista de la Barcelona més canalla dels anys setanta i vuitanta, i de la mà d’històries com la d’Anarcoma –una detectiu travesti meitat Humphrey Bogart i meitat Lauren Bacall, segons l’autor– Alí Babá y los 40 maricones o San Reprimonio y las pirañas, mostra un univers underground ple de sexe i drogues. Fa dos anys, va publicar les seves memòries a Anagrama.

La categoria de Nazario transcendeix la seva obra i és, ell mateix, un referent del moviment LGTBI des de les primeres manifestacions per la rambla de Barcelona. Acompanyat del seu company Alejandro i del popular Ocaña, es trenca la cara perquè els homosexuals surtin de la semi-clandestinitat i deixin enrere la llei de perillositat social i la moral catòlica.

Des del seu pis de la plaça Reial –on ha resistit a la pressió especulativa– ens parla dels orígens de la lluita per l’alliberament sexual en una conversa vital i sense pèls a la llengua.

—He vist que al costat de la finestra teniu preparada la càmera per a fer fotografies de la plaça Reial. Què veieu des d’aquí?
—Fa uns vint anys que faig fotografies de la plaça des de la finestra. Una de les sèries més espectaculars que tinc és el seguiment del Liceu des que es crema –tinc les fotografies amb el fum i les flames– fins que es reconstrueix. Era molt espectacular perquè eren cinc anys de seguiment des del mateix punt. M’interessa tot allò que es mou a la plaça Reial, hi ha persones estranyes en tot moment. Pot haver-hi un grup de capoeira actuant i que arribin els del comiat de solter de torn, potser amb un tanga verd o amb un vestit de flamenca, i es posin a fer tombarelles amb els de capoeira. Hi havia un grup d’alcohòlics que conec des que vaig començar a fer fotografies perquè vivien a la plaça, un marroquí, en Mich, que tocava la guitarra i l’Helga, que ballava. Van tenir un procés decadent i degeneratiu, al Mich li van tallar un peu i després una cama, i l’Helga té problemes a les cames i també va en cadira de rodes… Vaig seguir el procés des que tocaven la guitarra i ballaven fins que anaven en cadira de rodes. El maig de l’any vinent faré una exposició a Sevilla amb aquestes fotografies, perquè a Barcelona no les van voler.

—Per què no?
—El projecte es va esgotar perquè no donaven resposta. Consistia en un recorregut des de l’FNAC, per l’Ateneu, el palau de la Virreina, l’Arts Santa Mònica i la plaça Reial, amb fotografies, postals i litografies. L’Arts Santa Mònica semblava que no existís i el palau de la Virreina té el seu arxiu i tampoc no vam arribar enlloc. Era un projecte amb una feina virtual, però no va reeixir. Si passats uns anys, no em responen, entenc que no volen res. En canvi, l’Ajuntament de Sevilla em va dir que exposés el que volgués. És una llàstima, espero que tingui èxit i no es vegi únicament a Sevilla. Aquí, la meva proposta és morta.

—Com era Barcelona quan vau arribar de Sevilla els anys setanta?
—Vaig venir a Barcelona pel seu cosmopolitisme, era la ciutat més europea d’Espanya. Em va cridar molt l’atenció i vaig pensar que seria la ciutat ideal per a viure-hi. Jo tenia una sèrie de pàgines de còmic fetes i vaig pensar que seria un bon lloc per a trobar algú que les edités. Aquí, hi havia molta més llibertat que a Sevilla, que és una ciutat de províncies. És una ciutat que encara m’agrada, si no, no hi viuria. Ha canviat, però jo també he canviat. De tenir trenta anys a tenir-ne setanta-quatre és força canvi, també de la manera de veure les coses. Abans anava a bars i ara no els trepitjo. Abans fumava i bevia i ara no. Tampoc no hi havia turisme i ara tot n’és ple. És un procés que passa a totes les ciutats, vas a Còrdova, a Sevilla, i tot el voltant dels monuments són plens de les mateixes botigues i els mateixos restaurants. Aquest procés de cavall d’Atila, que on trepitja no creix més l’herba, passa a tot arreu.

—Dieu que encara us agrada, però us agradava més abans?
—Home, és clar. Si en comptes de venir els anys setanta, hagués pensat de venir el 2018, possiblement hauria escollit una altra ciutat.

—Comentàveu que hi havia molta més llibertat a Barcelona que altres ciutats. Com va ser aquest esclat de llibertat amb la mort de Franco?
—Veníem d’una dictadura de quaranta anys on tothom estava oprimit, sense poder publicar el que dibuixaves ni fer el teatre que volies. Sortíem al carrer una mica amb por, perquè hi havia la llei de perillositat social i els homosexuals vivíem de manera semiclandestina, però de cop, es mor Franco i ens trobem amb aquesta espècie de democràcia. Va ser com una vàlvula d’escapament i tot va sortir de sobte. També era l’època posterior al Maig del 68, hi havia els moviments hippie i underground dels Estats Units, s’acabava de crear el moviment d’alliberament homosexual a Anglaterra, que es va crea aquí també… Barcelona va ser la primera ciutat d’Espanya on es va fer una manifestació gai. En l’època dels setanta, Barcelona era com un volcà en erupció.

—Ara que ho dieu, continueu actiu en el Front d’Alliberament Gai?
—No hi he militat mai, jo, hi estava relacionat. He treballat amb ells recentment per la tasca a favor dels preservatius i el suport als seropositius. He anat a totes les manifestacions i tots els presidents de l’associació són amics meus. Miro d’estar al dia de tot el que fan, però també miro d’estar al dia de la política i no milito a cap partit. El fet de ser underground o procedent d’una cultura marginal no significa que sigui al marge del que passa el dia a dia.

—Aquests dies es fan els actes de l’Orgull. Sovint es critica que ha perdut molta part de la reivindicació i que només en queda la festa. Ho compartiu?
—Això és fals. Dir això és desconèixer la lluita i tota la feina que es fa. Podeu preguntar a un transsexual com costa de fer un canvi de sexe i d’identitat legal, les dificultats que pot tenir un nen a l’escola… Encara hi ha molta lluita per a fer. Avui, hi ha una normalització dels homosexuals, però cal continuar la lluita perquè encara hi ha agressions i hem d’estar més o menys atents de la sida. Que hi hagi un tractament que la converteixi en malaltia crònica no vol dir que deixem de posar l’accent a evitar-ne el contagi. També hi ha problemes amb l’adopció de nens. Fins que no arribem a una normalització i equiparació amb la parella heterosexual, d’una banda, i que els transsexuals siguin considerats segons el seu gènere amb els mateixos drets i facilitats per a trobar una feina, d’una altra, hi haurà molta feina per a fer, caminar i lluitar.

—Tornem a la Barcelona dels setanta. Ara són molt habituals les aplicacions per a lligar, però com ho fèieu abans?
—Cap al 1970, vaig anar a una discoteca de París que era un mite, perquè era la primera discoteca gai, però a mi no em va convèncer. No m’hi sentia de gust, preferia anar als urinaris públics i provar de lligar amb la gent que m’ensenyava la cigala o a qui jo ensenyava la meva. O als jardins de Luxemburg a la nit, que hi havia gent fent voltes. Preferia això que un bar gai. En aquella època, molts homosexuals també s’iniciaven als cinemes. A la part més fosca i reservada, miraves si la gent estava més pendent dels altres que de la pantalla. Un s’asseia al costat de l’altre, amb por de no equivocar-se i rebre una bufetada en comptes d’agafar-te el pardal. Hi havia una mena d’aproximació fins que et fotien la mà a la bragueta, obrien la cremallera i començava una relació sexual que normalment es limitava a masturbar-se mútuament. Ni tan sols podies mamar-li la cigala perquè era incòmode, pel reposabraços. Aquestes era, més o menys, les relacions que jo mantenia a Sevilla. Durant cinc anys, vaig tenir un xicot noruec, després vaig estar amb un guàrdia civil tres o quatre anys, però la cosa normal era anar als lavabos públics o al cinema. Quan vaig arribar a Barcelona vaig continuar fent igual.

—I és aquest ambient que vau voler reflectir a les vostres historietes.
—La qüestió era retratar una vida amb una sexualitat normal. En un film d’heterosexuals, els nois proven de lligar amb les noies. Doncs jo feia les meves històries amb homes i travestis. Gaudia dibuixant-les i m’imagino que les persones que llegien les històries d’Anarcoma a la revista Víbora, també. És curiós, perquè era una revista heterosexual, però hi havia aquesta història homosexual pel mig i els heterosexuals continuaven comprant-la, devien sentir morbositat de veure aquelles cigales tan grosses. I als homosexuals, els aixecava la moral i es veien més normals per la llibertat que jo tenia per dibuixar tot allò i que no es prohibís. Eren al gueto, i veient aquelles històries tan descarades se sentien una mica menys dins l’armari.

—Als còmics també apareix Nazario, envoltat d’altres personatges reals.
—Sí, amb Ocaña, el meu marit Alejandro… Hi ha una escena on l’Alejandro lliga amb un personatge i se’n va amb ell. Llavors jo pregunto a Ocaña, que està disfressat d’endevina, si creu que cardaran i em diu que no en tingui cap dubte. Retratava un ambient de Barcelona en què jo participava, molts dels personatges que dibuixava eren amics meus o s’inspiraven en ells. No tenia més remei que dibuixar-me a mi mateix per allà. A més, m’agrada retratar-me i barrejar-me amb la vida dels personatges.

—Pel que em dieu, entenc que amb la vostra parella teníeu una relació oberta… Sense gelosia?
—Al principi sí que n’hi havia, però a poc a poc vas adaptant-te a la personalitat de cadascú. Jo estava molt content perquè feia tres claus amb l’Alejandro: un al matí, un altre al migdia i un altre a la nit. I una tarda, vaig veure que havia lligat amb un paio i estava fotent un altre clau. Llavors jo vaig pensar: ‘Si jo estic satisfet, i ell en pot fotre quatre, per què m’hi he d’oposar?’ A poc a poc, això ens va portar a una obertura. Un dia va portar a casa un noi i ens vam embolicar tots tres, i aquest noi va continuar venint de tant en tant durant uns vint anys. Nosaltres hem estat molt fidels amb els amants, n’hem tingut alguns que han durat vint anys o quinze. Nosaltres vivíem com un matrimoni i ells venien un cop a la setmana i fotien un clau amb tots dos. O alguns en feien un amb ell sol i després amb mi. N’hi havia uns altres que només els agradava jo, per la manera com feia el sexe, d’altres que només els agradava ell… I cap dels dos no protestava, perquè no sempre el seu amant era el meu tipus, ni el meu amant era el seu tipus.

—Ocaña ha esdevingut un símbol d’aquest món que expliqueu. Com era?
—Era molt expressiu i obert. Cantava, recitava, ballava, ensenyava la cigala… I això encantava la gent. Al seu voltant, es formava una rotllana que el seguia durant hores per veure què feia. Quan Ocaña arribava al mercat, les venedores el cridaven per riure de les seves ximpleries i els seus acudits. Això el convertia en un personatge molt entranyable i molt popular. La gent de la zona alta el convidava a les seves festes. Qualsevol festa avorrida es convertia en un èxit si hi era ell, amb les seves ocurrències. Era pintor, però també una persona molt extravagant i divertida.

—Ha estat prou reivindicat?
—Ara ho és més, per la visibilització LGTBI. Això fa que sigui homenatjat perquè és un dels homosexuals més visibles, pel que fa a exposicions i films. És molt reivindicat perquè la gent jove l’arribi a conèixer.

—Com ha evolucionat el col·lectiu gai?
—El que dèiem, encara hi ha moltes coses a reivindicar. També, abans lligàvem en cinemes i avui agafes l’iPhone i contactes amb qualsevol que viu al carrer del costat. Això és una facilitat per a conèixer-se impressionant. No sé si és millor o pitjor, o si és més deshumanitzat, però el sexe està resolt. Avui, gairebé tots els homosexuals que conec tenen xicot, no deu ser tan difícil. A banda d’aquella promiscuïtat de conèixer i cardar, de les saunes i tot plegat, hi ha molta gent aparellada. Les coses evolucionen, mai no saps gaire per què.

—Com va afectar la sida en aquesta evolució?
—Va ser un revulsiu terrible. Veies que la gent del teu voltant comença a morir i no sabies ben bé com es contagiava. Hi havia molta gent que no s’atrevia a beure del got d’un altre o que no volia tocar una persona que creia que estava contaminada. Hi havia una paranoia tremenda. Recordo els marietes que deien ‘no se t’acudeixi aprimar-te ni un gram’, perquè aprimar-se era símptoma de la malaltia. A poc a poc, a mesura que es van descobrir medicaments i la sida es va convertir en una malaltia crònica, la gent va anar vigilant més. No és igual una relació de matrimoni que amb els amants. Jo tinc un amant paquistanès que tan sols carda amb la seva dona i amb mi. Entre cometes, perquè ell pot creure que jo tan sols cardo amb ell. N’hi ha que em diuen que només estigui amb ells, què els he de dir? Doncs els dic que sí, però és mentida, és clar. Com ell, en tinc uns set, un per a cada dia de la setmana. La gent sol fer servir preservatiu, però hi ha una certa deixadesa. S’ha perdut una mica la por del contagi.

—L’any passat, es va reeditar ‘Anarcoma‘ en un recopilatori. Si es publiqués ara per primera vegada, tindria èxit?
—Crec que ara no sortiria. Quan es va publicar per primer cop aquí, també va sortir immediatament als Estats Units, França, Anglaterra i Alemanya. Tanmateix, ara que se n’ha reeditat l’àlbum, només França l’ha tornat a editar. Ho han proposat a editors alemanys i anglesos, però no han volgut fer-ho, pensen que no hi ha la permissivitat que hi ha havia els anys vuitanta. Ara la gent és molt més estricta pel que fa a la moralitat, tot ha evolucionat cap al puritanisme i les prohibicions. Aparentment, es pot fer, però quan proves de publicar alguna cosa, trobes que et posen dificultats. No és tan fàcil com als vuitanta.

—És curiós que, tot i la situació de semiclandestinitat de què parlàveu, es pogués fer i ara ja no.
—Parlo dels vuitanta. San Reprimonio y las pirañas el vaig editar jo i el vaig vendre de sotamà al festival del Canet Rock. Les històries les havia d’editar a França perquè aquí no podia, però un dia, cap al 1978, vaig començar a poder-les publicar aquí. En dos o tres anys, hi va haver un canvi molt brusc i ja no era un escàndol mostrar un pit o un nu femení, fins i tot el masculí començava a ser acceptat. Fins al 1980, quan el Víbora surt a les llibreries amb una història com la meva d’Anarcoma, hi ha un procés de permissivitat. També van aparèixer de cop els tebeos underground de [Robert] Crumb, que venien dels Estats Units i s’editaven a França i Holanda. No hi havia cap problema, i ara n’hi hauria. Hi ha hagut una frenada reaccionària en la mentalitat dels censors i dels governants.