05.12.2018 - 22:00
|
Actualització: 06.12.2018 - 12:55
Pèrdues milionàries, manca de transparència, portes giratòries, nyaps monumentals… Aquesta és la història de Navantia, l’empresa propietat de la Societat Estatal de Participacions Industrials (SEPI), que presumeix de ser capdavantera en el sector naval, però que en realitat agonitza tot i els encàrrecs del Ministeri de Defensa espanyol. En poques paraules, Navantia és un forat negre.
El 2017 va perdre 389 milions d’euros, una xifra escandalosa, a la qual cal sumar els dèficits següents: 78 milions (2012), 57,7 milions (2013), 29 milions (2014), 160 milions (2015) i 303 milions (2016). En total, més de 1.000 milions en cinc anys. No hi ha cap altra empresa pública tan ruïnosa. Entre el 2015 i el 2017, el govern espanyol va injectar-hi més de 450 milions per restablir l’equilibri patrimonial.
Els números, clarament vermells, encara tenen un altre problema, que no són del tot clars. Enguany el congrés espanyol va exigir al govern que prengués les ‘mesures necessàries perquè Navantia garantís la transparència i l’eficiència en la seva activitat comercial’. D’acord amb un informe del Tribunal de Comptes, la cambra també va reclamar sistemes de control intern rigorosos.
Un pla contra les pèrdues?
Per intentar redirigir aquesta situació, la direcció de la naviliera ha ideat un pla estratègic, anomenat 2018-2022, que ha de ser un full de ruta per a superar les pèrdues. Per això invertiran en les drassanes de Cadis, Cartagena i Ferrol amb la intenció de fer-les més competitives. Tanmateix, el pla per a reflotar l’empresa continua depenent massa dels encàrrecs del Ministeri de Defensa i de contractes militars fruit de concursos públics que no són segurs.
Un d’aquests era l’anomenat ‘contacte del segle’ que atorgava l’armada australiana: 22.500 milions d’euros per a construir nou fragates. Però Navantia va perdre el concurs aquest estiu contra l’empresa britànica BAE Systems, el segon contractista militar del món. La direcció de Navantia va interpretar el revés com una ‘decisió política’ que cercava d’estrènyer els lligams entre Canberra i Londres en plena tempesta pel Brexit. No han fet autocrítica en cap moment.
El malson australià
Navantia, que té una oficina a Austràlia, ja ha treballat per a l’armada d’aquest país i l’expedient no és precisament impol·lut. El 2007 va rebre l’encàrrec de construir tres destructors (Hobart, Brisbane i Sydney) dins el programa Air Warfare Destroyer. Set anys després, el govern australià va considerar que el contracte amb la naviliera espanyola era ‘un projecte conflictiu/preocupant’ arran de sobrecosts, retards i manca de previsió de riscs durant la construcció. Per això els va demanar que revisessin amb profunditat el projecte i fins el febrer d’enguany l’executiu australià no li ha retirat els qualificatius de ‘conflictiu/preocupant.’
Però aquesta no és l’única mala experiència a Austràlia. El 2017, dos vaixells d’assalt amfibi dissenyats per Navantia, HMAS Canberra i HMAS Adelaide, i construïts al Ferrol, van suspendre unes maniobres per problemes amb els propulsors. Arran d’això, els bucs de guerra varen passar uns quants mesos amarrats al port de Sydney.
Un seguit de nyaps
La professionalitat de Navantia no tan sols ha quedat en dubte a Oceania. Recentment, l’exèrcit noruec l’ha culpat de l’enfonsament de la fragata KNM Helge Ingstad. El 8 de novembre el vaixell va xocar amb un petrolier, però segons un informe preliminar, un defecte de fabricació en el sistema d’estanquitat va fer que la fragata s’enfonsés. Una hipòtesi que l’armada espanyola creu impossible.
En declaracions al diari noruec Aldrimer, l’analista de defensa Jacob Børresen, va mostrar la seva sorpresa perquè un error tan greu de construcció no hagués estat descobert abans. Després de l’accident, el KNM Helge Ingstad va ser traslladat a un emplaçament segur, on es va enfonsar el 13 de novembre. Vuit membres de la tripulació van resultar ferits en la col·lisió.
Tanmateix, els nyaps de Navantia també afecten l’exèrcit espanyol. Aquest juliol el ministeri de Defensa espanyol va assumir que hauria d’invertir setze milions d’euros per ampliar la base naval de Cartagena per tal que hi càpiguen els quatre submarins S-80 Plus, els més moderns de l’armada espanyola.
Però l’arrel del problema és un error de disseny dels aparells. D’entrada els submergibles pesaven en excés i no flotaven. Irònicament, un dels aparells serà batejat com a Narcís Monturiol. Per a solucionar el problema, Navantia ha hagut d’allargar deu metres l’eslora de cada aparell. El pressupost inicial era de 2.132 milions d’euros, però ara ja arriba als 3.907 milions, és a dir, cada nau gairebé ha duplicat el cost previst.
Problemes al currículum
El programa dels S-80 Plus era dirigit fins Agustín Álvarez Blanco, que també era director de les drassanes de la naviliera a Cartagena. Aquest novembre, Blanco va ser destituït dels càrrecs. Però el motiu no va ser el desastre dels submarins. El diari El Español va destapar que no tenia el títol d’enginyer i que havia falsejat el currículum quan va entrar-hi a treballar el 1989.
De totes maneres, Navantia va argumentar que el títol d’enginyer naval no era un requisit imprescindible per a formar part de la direcció. Només cal repassar el currículum de l’actual directora, Susana de Sarriá Sopeña, nomenada pel govern de Pedro Sánchez. Sarriá és enginyera forestal i experta en previsió d’incendis. També és interessant esmentar que, en plena crisi de resultats, la cúpula de l’empresa ha passat d’onze directius a setze.
Portes giratòries
Sebastián Zaragoza fou cap major de l’estat de l’armada espanyola fins el 2008, quan fou rellevat per Manuel Rebollo. Pocs mesos després, l’almirall va deixar la reserva de l’exèrcit i va fitxar per Navantia com a director responsable de l’assessoria per a l’exportació naval militar. Segons la naviliera, la contractació de Zaragoza era ‘extremadament útil’.
Ací el podeu veure en vídeo promocional de la companyia:
