24.02.2024 - 21:50
The Washington Post · Francesca Ebel
Per als centenars de presos polítics del brutal sistema penitenciari rus, la notícia de la mort del dissident empresonat més destacat del país, Aleksei Navalni, va trigar dies a arribar, de bracet d’un recordatori obvi però no per això menys aterridor: cap d’ells no és fora de perill.
La notícia de la mort sobtada de Navalni en una colònia penal de l’Àrtic gairebé no es va difondre a les cadenes russes de ràdio i televisió, que solen ser l’única font d’informació per als presos. Les cartes de l’exterior solen trigar dies, a vegades setmanes, a passar pel filtre dels censors.
“Per primera vegada, m’alegro que les notícies hagin trigat a arribar. De fet, hauria estat millor que no haguessin arribat”, diu Andrei Pivovarov, activista de l’oposició russa que compleix una condemna de quatre anys a Carèlia, al nord de Rússia, després de ser detingut el 2021 amb l’acusació de treballar per a una “organització indesitjable”.
“No és que ens acostem una mica més cap a l’abisme; és que ens hi precipitem”, diu.
D’ençà de la invasió d’Ucraïna, el febrer del 2022, el govern rus ha reprimit sense pietat els opositors polítics i les veus crítiques amb la guerra, n’ha empès molts cap a l’exili i n’ha empresonat uns altres, sovint amb condemnes excessivament llargues. Alguns dels presoners eren col·laboradors estrets de Navalni, com ara Vladímir Karà-Murzà, defensor de la democràcia i col·laborador de The Washington Post, que va ser condemnat l’any passat a vint-i-cinc anys de presó per traïció.
El grup de drets humans Memorial reconeix a més de sis-cents empresonats a Rússia com a presoners polítics. OVD-Info, un grup de drets humans que monitora les detencions i empresonaments a Rússia, denuncia més d’un miler de persones han estat tancades a la presó a Rússia per càrrecs políticament motivats. Totes elles són ara en les arpes d’un règim que no ha tingut objeccions a eliminar els qui considera enemics.
Ilià Iaixin, activista veterà de l’oposició i col·laborador de Navalni d’ençà dels anys 2000, quan tots dos eren membres del partit polític progressista Iàbloko, es va assabentar de la mort sobtada del seu amic dilluns –tres dies després que passés– pel seu advocat.
“Digues-me que no és veritat”, va suplicar inicialment Iaixin, commocionat, a l’advocat.
El 2022, Iaixin va ser condemnat a vuit anys de presó per haver publicat informes sobre les atrocitats comeses per l’exèrcit rus a Butxa (Ucraïna).
En una carta, Iaixin escriu que “el dolor i l’horror són insuportables”. Compara la mort de Navalni amb la de Borís Nemtsov, dirigent de l’oposició assassinat a trets prop del Kremlin l’any 2015. Iaixin també és franc sobre el perill al qual s’enfronta cada dia que roman empresonat.
“Els meus dos amics són morts. Sento un buit dins meu”, escriu. “I, naturalment, sóc conscient dels riscs que corro. La meva vida és en mans de Putin, i és en perill.”
La vídua de Navalni, Iulia Navàlnaia, el seu equip i els seus afins, han acusat directament el president rus, Vladímir Putin, d’haver-lo manat assassinar. El president Biden i més mandataris han dit que en consideraven Putin “responsable”.
No obstant això, les autoritats locals han dit que Navalni va morir per “causes naturals”, cosa que ha alimentat l’espiral d’acusacions sobre un encobriment del seu hipotètic assassinat. Liudmila Navàlnaia va dir dijous que les autoritats russes tractaven de fer-li xantatge perquè acomiadés el seu fill en un funeral privat, i van amenaçar-la que deixarien que el cos es descompongués si s’hi negava.
Les condicions penitenciàries a Rússia se sap que són dolentes, i els grups de drets humans han documentat repetidament l’ús generalitzat de la tortura.
La família de Navalni i diferents periodistes russos que informen sobre el sistema penitenciari rus diuen que els funcionaris van crear deliberadament condicions “insuportables” per al dissident d’ençà que va ser detingut el gener del 2021, quan va tornar a Moscou d’Alemanya, on havia estat tractat després de ser enverinat per agents de seguretat russos.
En total, Navalni va passar 295 dies en una cel·la de càstig, un fet que les autoritats van justificar amb l’argument que l’opositor havia infringit repetidament les normes penitenciàries. Se suposa que els reclusos no poden passar més de 15 dies en un confinament tan dur, i el Tribunal Europeu de Drets Humans ha reconegut com a forma de tortura l’internament repetit en cel·les de càstig.
L’enverinament, en què li van introduir un agent nerviós d’ús militar a la roba interior, va deixar tocada la salut de Navalni. Va passar setmanes en coma, i va haver de tornar a aprendre a caminar i a menjar. Després de ser empresonat, la salut se li va continuar deteriorant, segons que diuen la seva família i els seus advocats. D’aleshores ençà, el seu equip va denunciar unes quantes vegades que havia tingut qüestions de salut que les autoritats s’havien negat a tractar.
Maxim Litavrin, periodista de Mediazona –un mitjà rus independent que cobreix el sistema penitenciari de Rússia–, descriu les condicions d’una cel·la de càstig com a terribles. “No sabem què va matar Aleksei Navalni, i no ho sabrem fins que en tinguem una autòpsia independent”, diu. “Però sotmetre una persona a aquestes condicions durant gairebé un any és com un assassinat en si mateix”, continua.
Respecte de l’atenció sanitària general en les presons russes, Litavrin es limita a dir: “Pràcticament no hi ha medicines.”
En general, els reclusos tan sols tenen accés a antisèptics i analgèsics; si tenen sort, poden arribar a aconseguir ibuprofèn. El personal mèdic de les presons és mal pagat, i sovint mal qualificat.
“Les malalties complexes no es tracten en absolut a les colònies penals”, diu Litavrin. Al llarg dels anys, afegeix, el Tribunal Europeu de Drets Humans s’ha vist inundat per les demandes de familiars de presos que s’han mort en colònies penals russes per manca d’atenció mèdica.
Un dia abans de la mort de Navalni, Ivan Zirianov –un pres de quaranta-tres anys a la regió de Trans-Baikal– va haver de ser carregat en braços a una vista judicial després d’haver-li fallat les cames, en part a causa de la manca d’atenció mèdica adequada.
Aleksei Gorinov, un ex-legislador municipal de Moscou, va ser condemnat a set anys de presó el juliol del 2022 per haver denunciat públicament la guerra d’Ucraïna. Gorinov pateix d’una malaltia crònica i li manca una part d’un pulmó, però –així i tot– ha estat internat en una cel·la de càstig cinc vegades pel cap baix, segons que en diuen els advocats. Alhora, denuncien que les autoritats s’han negat repetidament a tractar-li els episodis de febre i bronquitis.
Després de la mort de Navalni, les famílies dels presos polítics van dir que estaven més espantades que mai.
“Ara tot fa molta més por”, diu Tatiana Balazeikina, el fill de la qual, Iegor Balazeikin –de disset anys– compleix una condemna de sis anys per terrorisme després d’haver llançat un còctel Molotov contra una oficina militar l’any passat en protesta per la guerra d’Ucraïna.
“Si no van salvar a una figura tan coneguda com Navalni, res no fa pensar que s’ocuparan de tots els presoners que no coneix ningú”, diu Balazeikina.
Balazeikin té una malaltia autoimmunitària complexa, segons la seva mare, i d’acord amb les normes del centre de detenció de menors, els seus pares poden proporcionar-li medicaments i portar-lo a examinacions mèdiques independents. Però Balazeikina diu que, després d’una visita mèdica a l’agost, van receptar al seu fill un tractament per a les úlceres que no li van arribar a administrar mai. La setmana passada, un metge va dir que les úlceres havien empitjorat.
“La responsabilitat de la salut i la vida dels presoners recau en l’estat”, diu Balazeikina. “Ni els pares, ni els advocats, ni cap altre familiar poden controlar de cap manera l’estat d’una persona entre reixes.” I afegeix que es preocupa pel seu fill tota l’estona.
“Si algú es mor a la presó, sigui pel motiu que sigui, l’únic culpable és l’estat”, explica Balazeikina.
Aleksandra Popova, activista de drets humans i esposa del poeta empresonat Artiom Kamardin –que l’any passat va ser condemnat a set anys de presó per haver llegit en públic poesia antibel·licista– parla del dolor que li causa saber que no pot fer res per garantir-ne la seguretat.
“La mort de l’Aleksei demostra que ningú no és fora de perill”, diu en referència a Navalni. “Totes les persones sota custòdia en centres de detenció preventiva i colònies són més prop de la mort que de la vida. Qualsevol cos sa té els seus límits. Si una persona és castigada una vegada i una altra, perd les ganes de viure”, afegeix.
Dilluns a la tarda, al centre de Moscou, la Veronika –una il·lustradora de quaranta-dos anys– va acostar-se a la Pedra de Solovetski, un monument commemoratiu de les víctimes del gulag, i va deixar un ram de clavells escarlata sobre de la neu en memòria de Navalni.
“Va morir en agonia, i això m’aterreix”, diu. “Hi ha molts més presos polítics a qui també maten lentament a la presó. I sé que, en el fons, les nostres flors no poden ajudar-los”, rebla.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
