Nàusea: els policies infiltrats

Charles Bukowski deia que la diferència entre una dictadura i una democràcia és que en la democràcia pots votar abans d’obeir les ordres, mentre que en la dictadura ja no cal gastar temps a anar a votar. Sembla un exabrupte llibertari, però el pensament anarquista sol donar tocs d’alerta afortunats.

En la democràcia, almenys en aquesta democràcia tan imperfecta en què convivim, on els més desfavorits –que cada vegada són més– simplement sobreviuen, hi ha mandataris (val més dir-los manaires) que decideixen coses sobre tots nosaltres. Per exemple, controlar-nos fins a arribar als límits de la indignitat; fins a arribar a manar a un funcionari que es disfressi per assemblar-se a nosaltres, i treure’ns informació. I alguns ho troben normal, però no ho és en absolut.

No és normal ni legítim, i probablement seria il·legal en una democràcia de veritat, que l’estat infiltri policies en associacions, entitats o grups i grupuscles que no estan d’acord amb el sistema imperant. I que mai no han fet res fora del més estricte pacifisme per demostrar-ho. Com tampoc no és normal ni legítim ni hauria de ser legal en una democràcia de veritat que els exèrcits i les policies que paguem amb una part dels nostres impostos serveixin per a reprimir-nos segons els criteris –o els capricis– del govern de torn.

És, tornant a Bukowski, el que en podríem dir la dictadura dels partits, els quals s’atribueixen el poder d’il·legalitzar uns altres partits (d’això, el País Basc en sap moltes coses) o d’anul·lar governs legalment constituïts (d’això, a Catalunya en sabem més que ningú). I, en conseqüència, situar fora del joc democràtic tots aquells ciutadans que van votar per aquelles opcions. Diguem-ho clar: no cal que un tribunal europeu ens anomeni “grup objectivament identificable” (l’eufemisme a mi em molesta, per més jurisprudència que diguin que marcarà) per a saber que l’estat espanyol va reprimir un nombre massiu de persones; tan massiu, tan massiu, que havíem arribat a ser molt més que un grup identificable.

No, no és normal ni legítim ni hauria de ser legal la repressió ni la infiltració de funcionaris policials en llocs que, precisament, abjuren de l’estat policial. O de l’estat, ras i curt, que és un dels fonaments del pensament àcrata. Justament és en un grup de tendència anarquista on va disfressar-se aquell policia, d’inicials DHP. I allà, amb la coartada de l’engany, amb la coartada que li proporcionava l’estat, va exercir una violència subreptícia sobre les dones d’aquell grup. Perquè no era amb DHP amb qui aquelles dones es relacionaven, sinó amb un mentider, un espia, un merda seca. Això és estrictament aberrant.

I ho és més encara si aquests manaires de baixa estopa, la majoria de vegades sense cap mèrit que avali les seves actuacions, addueixen el terrorisme per a justificar la simulació dels infiltrats o de la repressió. Però de quin terrorisme parlen? L’anarquisme és un ideari que propugna la igualtat, perquè, com deia Bakunin, només amb la igualtat i la solidaritat pot haver-hi llibertat. El terrorisme més gran és, si de cas, el que exerceixen els qui tenen el poder dels exèrcits, de les policies, dels jutges. Aquesta violència que assegura la desigualtat social i, per tant, la impossibilitat d’una llibertat real.

Abans d’acabar, una precisió. Trobo aberrant i pervers que un estat faci servir l’engany per controlar gent pacífica, més pacífica que ells mateixos. I trobo igualment ignominiós que hi hagi individus que es prestin a la disfressa, que és mentida, que acaba sent traïció. O que hi hagi individus que acatin les ordres de reprimir una manifestació amb aquella violència que solen emprar. Tots els policies que s’infiltren perquè els ho manen, que colpegen perquè els ho manen, que maltracten perquè els ho manen… representen una part nauseabunda de l’individu; de la societat, en general.