Nativitat Yarza, la història contra l’oblit de la primera batllessa del país

‘Camina de pressa, amb el caminar de la gent acostumada a travessar llargs trams de camp i de muntanya per mals corriols. A l’horitzó, sobre un petit turó, el poble de Bellprat s’hi aboca blanc i diminut.’ Així van descriure el març de 1934 Nativitat Yarza, la primera batllessa dels Països Catalans i de l’estat espanyol escollida per sufragi, en una entrevista a la revista Estampa. Yarza, que s’havia presentat a les eleccions del gener amb les sigles d’Esquerra Republicana de Catalunya, es va deixar fotografiar al costat d’una nena que llegia. Era la mestra d’aquest poble de l’Anoia i el dia de les eleccions va ser ‘el més bonic’ de la seva vida. La coneixien per ‘doña Nati’, i ningú no podia sospitar aleshores que, dos anys més tard, l’agost del 1936, a seixanta-tres anys, es vestiria de miliciana per a defensar la República al front d’Aragó. Yarza va ser una lluitadora nata, un referent fascinant com tantes altres dones pioneres del país de qui durant massa anys es va esborrar la memòria.

Un dels qui ha treballat més per a recuperar-la, Isidre Surroca, va explicar en un article a la Revista d’Igualada que, quan la constitució espanyola del 1931 va igualar els drets electorals de la dona amb els de l’home, Yarza va combinar la seva feina de mestra amb la de batllessa per promoure el republicanisme. Abans de presentar-se a les municipals amb ERC, milità al Partit Republicà Radical Socialista. ‘Durant tres anys va ser mestra a Santa Margarida de Montbui; després, de Vilanova del Camí. Més tard, va regentar una escola a Igualada, una altra a Pontons i, per a recordar l’Aragó, va estar durant una temporada al capdavant de l’escola de Candasnos. Però preferia Catalunya, on es va criar, i un matí va arribar a Bellprat’, descriuen a l’Estampa. Yarza havia nascut el 1872 a Valladolid i, el 1876, segons Surroca, la seva família es va traslladar a Barcelona després de passar per Saragossa. Estudià magisteri, va ser mestra d’aquestes escoles i més.

‘Era molt abans de l’adveniment de la República. Jo sentia aleshores els mateixos desitjos que ara d’intervenir en la vida política i de redimir la dona. Però aquell règim no em permetia portar a terme projectes. Quan la constitució republicana va declarar la dona igual a l’home, aleshores vaig decidir lluitar’, explica Yarza. Aleshores ja feia temps que participava en conferències i mítings, defensant l’escola laica i el republicanisme. A l’entrevista la defineixen com ‘la candidata d’aquella gent humil que, quan surt el sol, van a inclinar-se sobre un tros d’horta. I de totes les dones’. El centre del seu món a Bellprat era aleshores una caseta de dues plantes: l’escola era als baixos de la casa de la vila.

Havia aconseguit una fita tan important, tan excepcional que, el 12 de febrer de 1934, el president Lluís Companys la va rebre al Palau de la Generalitat. Ho va immortalitzar una emblemàtica fotografia i les notícies a la premsa. L’endemà, la Humanitat en va publicar una breu entrevista. ‘Jo crec que la dona no ha donat fins ara el rendiment que té destinat en la vida política, per diverses causes, cap d’elles de la seva responsabilitat’, opinava Yarza. ‘Actualment, les dones, a causa de la seva instrucció deficient, no han sabut, encara, emancipar-se, ja que pesen molt damunt d’elles els prejudicis que els ha inculcat el clericat, amb finalitats indubtablement interessades.’ I hi feia un vaticini: ‘Quan la dona catalana s’hagi pogut desfer d’aquest llast i, com a fruit de la seva cultura, opinar lliurement sense els consells del capellà, portarà a cap la seva obra revolucionària que serà, sens dubte, tant o més avançada que la que han dut a terme fins ara els nostres homes’.

El seu programa per a Bellprat era senzill: ‘Administració republicana, cultura laica i austeritat.’ Quan li van demanar sobre el panorama polític espanyol, respongué: ‘En aquests moments és un xic exposat fer pronòstics, però jo tinc la convicció que amb la unió de tots els republicans d’esquerra la República seguirà endavant en la seva tasca renovadora i justiciera.’ El futur va ser molt diferent. Poc després de ser elegida, l’agost de 1934, Yarza se’n va anar a la Pobla de Claramunt per a ocupar la plaça de mestra, segons Surroca, i després dels Fets d’Octubre no es va moure políticament. Tenint en compte les seves conviccions, no sorprèn que l’estiu del 36 s’allistés amb les forces republicanes, però aviat es va trobar obligada a tornar del front, quan les columnes es van militaritzar. Després va anar a Barcelona, va fer de mestra a prop del carrer Balmes, va participar en l’organització femenina del PSUC i s’exilià a l’estat francès acabada la guerra.

Amb l’exili se’n va perdre la pista. Surroca explica que segons el seu germà, Mariano Yarza, la família en va rebre anys més tard una carta. Els deia que volia tornar de l’exili, però quan van anar a cercar-la a l’estació de França, només en van arribar les maletes. No en van tenir més informació fins que l’escriptor i historiador Antoni Dalmau va reconstruir els darrers dies de Yarza, també en un article a la Revista d’Igualada. Si més no d’ençà del 1953, Yarza va viure a Tolosa de Llenguadoc i treballava de planxadora. Va rebre ajuda de l’organització solidària nord-americana Spanish Refugee Aid (SRA), a la qual va escriure per demanar, entre més coses, que li enviessin un parell de sabates. Dalmau en va recuperar la petja gràcies a la documentació del SRA. Yarza vivia pobrament, va rebre ajuts diversos de l’organització per a tirar endavant com va poder, i va morir el 1960 a l’hospital de La Grave de Tolosa, a vuitanta-set anys.

Surroca i Dalmau van resoldre el misteri de l’equipatge en un exhaustiu opuscle sobre Yarza publicat l’any passat per la Fundació Josep Irla. Expliquen que el gener del 1944 fou autoritzada a travessar la frontera de Portbou i, al mateix temps, se’n va ordenar la detenció. Segurament per això, en assabentar-se que l’arrestarien, no va fer el viatge de retorn i tan sols en van arribar les maletes. La seva història també va ser una història dura d’exili i d’oblit.

El 2007, la fundació Irla va lliurar el material de què disposava sobre Yarza a la revista Sàpiens, que en va fer un article. Després el batlle de Bellprat inaugurà una placa a la façana de la casa de la vila i de l’escola: ‘En aquest ajuntament la senyora Nativitat Yarza i Planas fou elegida el 14 de gener de 1934 primera alcaldessa de Catalunya i primera de l’estat espanyol.’ La Diada de Castelleres del poble en duu el nom, la fundació Irla també va convocar una beca d’estudis feministes amb el seu segell i, recentment, se n’ha fet un documentari dirigit per Òscar López. Així es va anar teixint, a poc a poc, la memòria de Yarza, una lluitadora pionera per la igualtat, un referent a rescatar per les noves generacions.

A l’Estampa, defensava les dones així: ‘Com els homes, llauren i caven. Com els homes, arrenquen a la terra la seva crosta de pedres i malesa per a plantar la vinya. Saben viure amb poc i saben estalviar. Sí; són les seves iguals per a la feina, per a les obligacions, per a tot! Per què no ho han de ser en els seus drets?’

*L’octubre de 1924, Matilde Pérez Mollà va ser designada batllessa de Quatretondeta (Comtat) pel governador civil. No fou, doncs, elegida democràticament sinó imposada durant la dictadura de Primo de Rivera.