Natalia Sánchez: “M’aporta molt més parlar català que no les crítiques que pot causar”

Ara fa tot just un any, mitja Catalunya es va meravellar quan va descobrir que l’actriu madrilenya Natalia Sánchez parlava un català perfecte. L’actriu va donar una entrevista a TVE, i es mostrava nerviosa perquè era la seva primera entrevista en català. Hi explicava que feia anys que havia decidit d’aprendre la llengua de la seva parella, l’actor Marc Clotet, i va confessar que la parella havia decidit canviar la llengua en la qual es comunicaven, del castellà al català. En aquesta mateixa entrevista deia que li faria molta il·lusió poder fer teatre en català. Ara això s’ha fet realitat, atès que aquesta setmana ha estrenat al Teatre Borràs la que serà la seva primera obra en el nostre idioma: Fitzroy. Sánchez entra així per la porta gran del teatre català, en una nova comèdia de Jordi Galceran i sota la direcció de Sergi Belbel. I amb un repartiment de luxe amb Sílvia Bel, Míriam Iscla i Sara Espígul.

—Ara fa un any dèieu que us faria molta il·lusió de fer teatre en català. Un any després, desig complert…
—[Riu.] Cert. De vegades no hi ha res com projectar allò que es vol. Aquest estiu em va trucar en Domènec de Bito, la productora de l’obra. I em va comentar que m’havia vist en una entrevista que volia fer teatre en català i que em volia donar l’oportunitat de fer-ho possible.

—Per tant, segurament sense aquella entrevista aquesta oportunitat no hauria arribat?
—En realitat, no va ser per aquella entrevista, sinó d’una altra que vaig fer més tard. Però sí, tot suma. Tot arriba per una cosa o una altra. No tota la nostra feina arriba per càstings. A vegades arriba de la manera més inesperada. A mi m’ha passat fent un cafè!

—Com?
—Una vegada era en una cafeteria i de cop es va acostar un productor i em va dir: “Escolta, busquem una noia per fer un projecte. Ara t’he vist i ets tu!” Els projectes poden arribar de mil maneres. I aquesta, de tant de dir-ho als mitjans, s’ha fet realitat.

—És com tancar un cercle. Perquè alguna vegada heu explicat que vau aprendre les vostres primeres paraules en català per presentar-vos a un càsting per a un projecte del TNC.
—Em volia presentar a unes proves al Teatre Nacional de Catalunya. Però per a aquella prova no hi havia temps per a aprendre català. Simplement, em vaig aprendre el text de la prova. Però, arran d’això, em vaig adonar que m’agradava. I li vaig demanar a en Marc, la meva parella, que em fes classes per aprendre’n. Recordo que érem de ronda. Vaig començar a aprendre per mitjà del joc. Li anava demanant com es deien les coses. Al cap d’uns mesos, ja parlàvem sempre en català. I sóc aquí…

—És a dir, cap classe? Déu-n’hi-do l’oïda…
—Sí, segurament això m’ha ajudat. Tinc bona oïda musical.

—Fa dos divendres vau estrenar l’obra davant el públic a Santa Coloma de Gramenet. Hi havia més nervis, per ser la vostra primera obra en català?
—No, però és veritat que la llengua és una exigència. Vull parlar perfectament. I això quan faig una obra en castellà no em passa. Sé com el parlo, i no tinc cap dubte. Però amb el català, de tant en tant, em vénen els dubtes. De fet, tinc la sensació que parlo més bé català quan estic cansada i relaxada, que quan tinc la pressió que m’escolten parlar-lo. En aquestes situacions, tinc una pressió, i començo a dubtar de mi mateixa. Em surten dubtes que habitualment no tinc mai, com ara si aquesta vocal és oberta o tancada? Són coses en què no dubto mai quan estic tranquil·la, però de sobte… Però traient aquesta dificultat, que és cosa meva, perquè no deixa de ser una exigència personal, no tinc més dificultats. A més, no fem matemàtiques exactes i si m’equivoco amb res, no explotarà un coet. Parlem de passar-nos-ho bé. A Catalunya hi ha gent que barreja el català i el castellà. Hi ha gent que el parla d’una manera o d’una altra, i no passa res.

—Entenc que a casa el parleu més tranquil·lament perquè ningú no us jutja?
—No et pensis. En Marc és molt… Tampoc és que em jutgi, però com que és qui me n’ensenya… El meu professor de català és ell, sempre em corregeix. Som a casa i em va dient: “No, aquesta és oberta”, “A veure, què acabes de dir?”, “Oberta, oberta, cap amunt”. Espero que no se’n cansi mai. Ara vull anar més enllà. Amb els meus fills vull aprendre a escriure. No he anat mai a classes de català. Per tant, l’escric, però faig faltes, òbviament. Tiro molt de traductor, perquè tinc dubtes sobre si una cosa s’escriu amb v o b. No he llegit prou per fixar-ho. I parlant hi ha coses que no aprens. No he tingut mai prou temps per a estudiar-lo. Però penso que ara que els meus fills començaran a aprendre a escriure a l’escola, segur que puc aprendre’n amb ells.

—No entreu de qualsevol manera al món del teatre en català. Feu una obra de Jordi Galceran, dirigida per Sergi Belbel.
—Sí, és un gran privilegi. Sempre he tingut molta sort amb els projectes. He entrat sempre per la porta gran. A Madrid vaig començar amb Jesús Cimarro, i he treballat amb actors i actrius meravellosos. No se m’acut una manera millor d’entrar al teatre en català que amb en Sergi i en Jordi, i tres actrius com la Sílvia Bel, la Míriam Iscla i la Sara Espígul.

—És un projecte en què s’han posat moltes expectatives. Hi ha poques obres que d’entrada ja se sàpiga que estaran tants mesos al teatre.
—Sí, estarem al Teatre Borràs fins a l’abril. Però vaig dir que sí a fer l’obra sense saber-ho. De fet, vaig dir que sí sense haver llegit el text. Ho vaig fer per les actrius, sincerament. Sabia que Galceran fa textos magnífics, però vaig acceptar abans d’haver-ho llegit. Treballar amb aquestes actrius i Sergi Belbel em venia molt de gust. Després de llegir l’obra, el meu sí es va convertir en un sí rotund. He tingut moltíssima sort. Tant de bo pugui continuar treballant en català.

—És curiós perquè és una obra protagonitzada per quatre dones, però escrita per un home i dirigida per un home.
—Sí, curiós és una paraula bonica per dir-ho. He de dir que al final, nosaltres també hem aportat molt a l’obra. Tant en Jordi com en Sergi han estat molt oberts a escoltar-nos. Sempre ens han preguntat que pensàvem i opinàvem. Durant les primeres lectures vam poder dir què en pensàvem, com ara “Això no ho diria mai” i “Una dona mai faria això”. No ens oblidem tampoc que és una comèdia, i, per tant, s’hi val quasi tot. I amb l’obra ens riem de nosaltres mateixes, de les dones, els homes i la societat… I és aquí, la comèdia.

—No és tan habitual que hi hagi una obra protagonitzada per quatre dones. Com més va menys costa que passin aquestes coses?
—Cada vegada se’n fan més, afortunadament. Però encara en calen moltes més. Encara som en un extrem, i hem d’aconseguir de quedar-nos al mig. Encara que hem de ser conscients que per assolir quedar-nos al mig, segurament haurem de passar-nos una mica cap a l’altra banda. I això encara costa d’entendre. Però crec que ho aconseguim. Les noves generacions trepitgen fort. En són molt conscients. Tinc un germà de quinze anys, que em dóna mil voltes en temes de feminisme, igualtat… Té una ment equitativa. No estan corromputs per la societat, li han ensenyat bé des de la base.

—A l’obra també sou d’edats diferents. Sempre s’ha dit que no es fan papers per a dones de més de quaranta anys.
—En aquest cas hi ha molta feina a fer. Tinc trenta-dos anys i ja no em donarien el paper de parella d’un home de cinquanta anys. Al meu lloc, posarien una noia de vint-i-cinc anys. De seguida t’aparquen. Costa molt. En aquesta carrera les dones tenim un recorregut més curt. Hi ha quatre dones que poden treballar a quaranta anys. A partir de certa edat, et fan fer d’àvia, quan podries fer moltes coses més. Als homes els passa el contrari, tenen un recorregut molt més llarg. I quan es fan grans, es fan interessants. En canvi, nosaltres envellim i no interessem, segons la indústria. I no és veritat, tots i totes ens fem interessants quan envellim. Tenim massa por d’envellir. La vellesa vol dir experiència i saviesa.

—Però a trenta-dos anys us trobeu menys projectes?
—No, sóc conscient que sóc afortunada, però parlo de les dones en general. No m’hi he trobat, encara que he de dir que he tingut dos fills, i ara em comencen a oferir més papers de mare. Però crec que també va amb l’edat. Sóc una privilegiada i puc viure certes coses que una altra gent no pot viure. Malgrat tot, això no vol dir que no vulgui que la resta funcioni. Vull fer servir el meu altaveu perquè canviïn coses.

—Moltes vegades els actors catalans es queixen que han d’anar a Madrid per treballar. En el vostre cas, últimament treballeu ací.
—Sí, una vegada més he tingut molta sort. Un dels meus darrers projectes va ser Los herederos de la tierra, una sèrie a Netflix que es filmava a Catalunya, tot i que era en castellà. Era de la productora catalana Diagonal. Vaig tenir molta sort, perquè en aquell moment el meu fill era molt petit, i vaig poder compaginar-ho més bé. Ara faig l’obra de teatre. I malgrat que no puc avançar res, aviat també faré un altre projecte enregistrat aquí, també en castellà.

—Tornant a l’obra. Tinc un petit problema: en puc parlar molt poc perquè no en puc explicar res. Si dic res, ja no té gràcia.
—És cert, no es pot explicar res. De fet, qui la vagi a veure no pot dir res quan surti de l’obra, perquè si ho fas, t’ho carregues. L’element de sorpresa és meravellós. Només diré que són quatre escaladores que són a la meitat de l’ascens al Fitzroy, una muntanya situada en el camp de gel de la Patagonia sud, entre l’Argentina i Xile.

—Com convenceríeu la gent perquè la vingui a veure?
—Els diria que s’ho passaran molt bé. Gaudiran i riuran moltíssim. Alhora, els tocarà el cor en algun moment. De fet, els diria que comprin de pressa les entrades, perquè ja gairebé no n’hi ha. La venda va molt bé.

—Comenceu de molt jove en aquesta professió. Com es gestiona l’èxit, d’adolescent?
—No ho gestiones tu. Has de tenir qui t’ajudi a sostenir-te i a gestionar-ho. En el meu cas, van ser els meus pares i la meva germana. El meu pare era productor de publicitat i la meva mare, actriu, per tant, era un món que coneixien perfectament. Ho van saber gestionar molt bé, perquè per ells no era res important. Em van saber transmetre que era una feina com qualsevol altra. També em van deixar molt clar que l’èxit és efímer, i que en el fons no existeix. T’has de quedar amb la part positiva. Encara que la part negativa també és molt forta. És una muntanya russa. El missatge més important és: “Tu no ets això. No ets la teva feina, sinó que ets tu.”

—La fama de cop no és fàcil per a un adult, per a un adolescent encara menys? Per més que tinguis un entorn potent, deu haver-hi moltes complicacions.
—No és que no sigui fàcil de gestionar, sinó que et treu moltes coses. Sobretot intimitat i privacitat. A més, l’adolescència és un moment complicat, és quan més privacitat necessites, i de cop tot allò que fas és vox populi. No pots sortir un cap de setmana i fer el que fan els teus amics perquè et graven. No tens intimitat. De fet, els meus amics es molestaven, perquè érem en una discoteca i sempre em demanaven fotografies. Ho entenc perfectament. Entenia que era part de la meva feina, però els meus amics, no. Em van arribar a dir que no volien sortir de festa amb mi, perquè era un rotllo. No paraven de fer-me fotografies, i de fet, als amics moltes vegades els tocava fer-la. Ho vaig portar com vaig poder. De fet, vaig tenir una època que mirava d’exposar-me al mínim. No feia gaire vida normal. Però de mica en mica en vas aprenent. He anat creixent. Quan era petita no em respectaven tant com ara. Ara la gent se m’acosta d’una altra manera. És molt més educada, menys invasiva. Quan ets jove, de vegades els adults s’obliden que els nens són nens, facin el que facin. Hi havia molta més intromissió. I parlo dels adults, no dels adolescents. A vegades era una mica intimidatori.

—I si els vostres fills d’ací a uns anys us diguessin que volen participar en una sèrie? Què els diríeu?
—Hauria de valorar-ho molt. Tinc clar que els explicaria què es perdien, perquè és moltíssim. Però també sóc conscient que fent Los Serrano de tan petita, vaig guanyar moltíssimes coses. Em va fer feliç fer. Vaig trobar el meu lloc. El que és important, si volen fer-ho, és que sàpiguen que allò no ho és tot. I que l’experiència pot sortir bé, però també pot anar malament. Ho hauria de valorar bé, perquè perds molta intimitat i privacitat. Recordo que quan me n’anava a fora a estudiar anglès durant els estius era la vida. De sobte, recuperava l’anonimat. Era meravellós, podia ser jo sense cap limitació. Tornava a ser lliure. Per això dic que pagar aquest preu de petit no és fàcil. He tingut molta sort i he pogut continuar treballant d’allò que més m’agrada. Però si no hagués pogut continuar, que hauria pogut passar, hauria estat molt dur. És molt dur per a un adult, imagina’t per a un nen!

—Ara parlàveu de la intimitat. Aquests darrers anys, amb l’aparició de les xarxes socials, n’heu perdut una mica més, d’aquesta intimitat?
—Tot depèn del que vulguis compartir a les xarxes. No deixen de ser una eina, i la fas servir com vols. Hi ha qui explica més la part personal, hi ha qui només ho fa per la part professional. També hi ha qui fa un híbrid. A mi és el que m’agrada, perquè crec que compartir certes experiències pot ser útil per a la gent. D’ençà que he estat mare m’ha servit molt explicar la meva experiència. I pel que em diuen ha servit també a unes altres mares, i pares. M’ha encantat que aparegués aquest element nou a l’equació.

—Tal com dieu, parleu molt de la maternitat. Ensenyeu les coses boniques, però també les que no ho són tant.
—A les xarxes ja ens ensenyen prou coses brillants. Crec que també és molt útil mostrar allò que no brilla tant. La vida té llums i ombres, i de vegades és més important parlar de les segones, perquè les llums ja les veiem a simple vista. Massa vegades tendim a amagar-les i no comentar-ho. En la maternitat, hi ha moltes coses que no es diuen, i ho desconeixes fins que no t’hi trobes. Hauria agraït molt que m’ho haguessin dit. Era basant conscient que la maternitat no seria idíl·lica, sabia que seria dura. M’ho vaig pensar molt. Era conscient d’allò que perds i d’allò que guanyes.

—A les xarxes hi ha qui es creu amb el dret d’opinar de tot i criticar
—Sí, però em pesa molt més a la gent a qui ajudo que no la que no. A més, a qui li sembli malament que ensenyi la lactància, només em referma que ho he de fer. És una pena, però encara és necessari.

—És pel motiu que us han criticat més a les xarxes?
—Segurament, sí. Però no m’afecta gens. La lactància és meravellosa. És una cosa natural i ens l’han anul·lada. L’han medicalitzada i hi han posat el biberó. Que he de dir que el biberó també està molt bé, perquè hi ha diferents menes de lactància i maternitats. I tot s’hi val, i està bé si és allò que la mare vol. Però s’ha de poder tenir la informació per a poder escollir. Tothom ha de saber què has d’esperar de cada cosa, i quins avantatges té cada cosa. Falta molta informació. I amb molt poca cosa hi ha un salt exponencial.

—I pel català, us han criticat?
—Pel català? És clar! Sempre hi ha crítiques per tot. Però no et pots quedar amb la crítica. En el meu cas, escolto les crítiques perquè penso que poden ser útils, però em compensen més les felicitacions. M’aporta molt més parlar català que no pas les crítiques que pot causar. Quan sento comentaris dolents per parlar català, penso que ho he de fer més. És una pena, però encara cal fer pedagogia perquè la gent entengui que no passa res per parlar català, al contrari.