Natàlia Boronat: “El Baikal és un llac tan gran com Catalunya”

Natàlia Boronat ha viscut més de deu anys a Rússia, on ha fet de professora de català, guia turística i corresponsal del Punt Avui, l’Ara i Catalunya Ràdio. D’aquesta experiència, n’ha escrit Muntanya russa (Godall Edicions), llibre en què, a partir dels seus dietaris i més materials, explica la Rússia d’abans de la guerra d’Ucraïna. Una Rússia trufada de llocs i personatges molt atraients: de llacs tan grans com Catalunya a la dissidència il·lustrada contra Putin, passant per les minories nacionals que tant l’han interessada. Boronat ho estructura en forma de capítols molt breus, una cinquantena, que transporten el lector a escenes russes de primera mà. VilaWeb va trobar-se dimecres amb Natàlia Boronat al centre de Barcelona per parlar del seu llibre, la seva aproximació al món rus.

—A què es dedicava la vostra mare?
—Tenia una botiga de queviures a Salomó (Tarragonès). El pare, pagès, com el meu germà gran.

—D’on us ve l’atracció pel món rus?
—El 1991 vaig venir a estudiar aquí, a Barcelona, periodisme. També estudiava anglès i francès, però tenia ganes de fer un idioma diferent, i em vaig decantar pel rus. Eren els anys que s’enfonsava la Unió Soviètica. T’hi vas endinsant més.

—El professor i traductor de literatura russa Ricard Sant Vicente, per què és tan important per a vós?
—És una persona a qui tinc una gran estimació. Avui dino amb ell. A la universitat ens acostava a aquest món, i després a Rússia també hem coincidit moltes vegades, hem passejat molt. És un fill dels nens de la guerra de 1936-1939, quan la família deixa el País Basc i se’n va a Rússia. I torna el 1956. Fins a la mort del pare, parla en rus, amb elements de la cultura basca a casa seva, però les classes sempre les ha fet en català, i tradueix al castellà. Un professor t’obre la porta a llocs que es descriuen a les novel·les, llocs que costen de trobar. T’obre a la part màgica del país.

—Arribeu el 1994 a Bielorússia amb una beca. I després, del 2001 al 2019, treballeu a Rússia. Al llibre sembla que vulgueu tornar-hi. Quan hi tornareu?
—No ho sé. Si tot estigués més tranquil, tant aquí com allà, potser hi aniria aquest gener, però no hi aniré. Hi tinc molts amics i moltes persones importants, sí.

—Passem al llibre. I els llocs on heu estat, com l’increïble llac Baikal. Té unes mides espectaculars.
—El Baikal és un llac tan gran com Catalunya, però més allargat [uns 30.000 quilòmetres quadrats]. És la reserva més gran d’aigua dolça del planeta. Un lloc molt mític per a molts viatgers, sobretot per als qui fan el transsiberià; n’és una de les parades. Vaig voler veure’l gelat. Hi vaig arribar amb una furgoneta, la posen damunt una mena de barca, i fa de transport per a anar per damunt del gel.

—Iakutsk, la ciutat establerta damunt el permagel [capes de sòl sota zero]. M’ha impactat la descripció que en feu.
—Em va impactar molt, sí. Tot és com damunt de potes, perquè si es mou una mica el permagel, es pot enfonsar. Ho eviten. Poden aparcar els cotxes al primer pis dels edificis, perquè, al soterrani, de seguida hi ha gel. És més segur construir a sobre.

—Heu viscut a Moscou i Sant Petersburg, quina preferiu?
—He passat més temps a Moscou. D’entrada, Sant Petersburg és més acollidora, potser més europea. Sempre he combinat totes tres coses, periodisme, ensenyament de català i turisme. A Sant Petersburg treballava de representant d’una agència espanyola que hi portava molts turistes. I la veritat és que potser és una experiència que et fa conèixer més el país de veritat, treballant a la universitat o amb turistes, que no pas de periodista. És un coneixement diferent. El viatge Moscou-Sant Petersburg el podia fer dos cops per setmana. I al principi eren viatges de nit.

—Passem a persones que descriviu. Maika, l’àvia embriaga que matava óssos.
—Me’n parlen en un poble, no l’arribo a conèixer. Per a unes festes que fan, n’havien de matar un, i aquesta senyora bevia, o li donaven beguda, perquè matés l’ós, però no té més. Una àvia que mata un ós.

—La dama de ferro dels drets humans. Liudmila Mikhàilovna Alekséieva. La visiteu a casa seva. I quan es mor, a l’enterrament hi va Putin… i l’oposició.
—Ara seria impensable. Ella sempre jugava amb aquests equilibris. I deia que estava molt contra la deriva autoritària de Rússia, considerava que tota la vida havia treballat per construir aquesta societat civil i creia que era més productiu col·laborar amb el sistema. Però es va morir el 2018. I ara ha canviat molt.

—Xarackhan. Veterà de guerra que coneixeu al tren.
—És una persona amb molt de carisma, que conec el tren anant de Moscou a Kíiv. Aquells dies començaven les grans protestes a Maidan [plaça central de Kíiv]. A Rússia, hi ha moltes persones amb aquesta profunditat i carisma. M’explicava que havia sortit de la presó, que anava a veure la parella. Vam tornar a quedar. Per mi és un capítol molt dolorós, que em serveix per a explicar els estralls de l’alcohol en una persona molt carismàtica. Havia combatut a Txetxènia i després l’havien tancat a la presó per una altra cosa. Explicava que era per un assassinat que havia comès la seva companya de negocis, i que havien maquinat perquè el tanquessin a ell.

—En una altra escena un home borratxo diu a un amic: “Espero que no sigui agressiu amb tu a partir d’ara perquè he begut.”
—Hi ha tota aquesta cultura, sí.

—Dels opositors que perfileu, hi ha Pàvel Vassílievitx Suliandziga, representant de les minories ètniques que hi ha a Rússia que al final us acaben interessant tant.
—Des del principi, m’interessen. Aquest senyor és udegué, que és una de les minories de l’extrem orient rus. Es dedicava a defensar els drets dels pobles autòctons. I, com Alekséieva, potser hi va haver uns anys que havia conviscut amb el govern, però al final va haver d’emigrar de Rússia per pressions. Encara està exiliat. Hi ha unes quantes persones més formades, com ell, que poden assessorar jurídicament gent atrapada pels conflictes entre els criadors de rens i les petrolieres, o les empreses gasístiques.

—Expliqueu que l’any 2012 és l’últim gran moment d’oposició a Putin. Per què?
—Del 2008 al 2012, quan el president és Dmitri Medvédev i va venir l’Obama a Moscou, són moments d’obertura, de tractes amb la Unió Europea. S’organitzen manifestacions contra l’assassinat de l’opositor [Borís] Nemtsov, de [Anna] Politkóvskaia, o es permeten unes grans protestes contra el frau electoral. Van ser les protestes més multitudinàries des del final de la Unió Soviètica. Hi havia una certa esperança que el sistema podia canviar, que es podia liberalitzar una mica. Però Putin torna, Medvédev s’aparta, i es comencen a aprovar una sèrie de lleis restrictives. Contra les ONG, per començar, que s’havien d’inscriure en una llista d’agents exteriors si tenien finançament exterior. I si t’has d’inscriure en un registre com a agent exterior, la gent del poble hi veu estalinisme.

—També heu fet de professora de català. Quin perfil de gent l’aprèn?
—Deu ser des del 1978, que hi ha estudis de català a Moscou i a Sant Petersburg. A Rússia, hi ha càtedres de català a la universitat des de l’època de Samaranch [ambaixador espanyol a Rússia]. Sempre era un plus saber català per tenir les beques per venir aquí i s’hi apuntava gent simplement inquieta, que normalment venien d’estudiar espanyol, o francès.

—Funerals en què heu estat i descriviu: Ieltsin, Rostropóvitx, o la data important per als ortodoxos dels quaranta dies després de la mort. Vau ser al d’Anna Politkóvskaia.
—Els quaranta dies en la tradició ortodoxa és un moment clau. I ho commemoren molt. És quan l’ànima definitivament va on hagi d’anar (al cel o a l’infern). El dol a Rússia té un moment important al cap de set dies i després, al cap de quaranta. Va ser molt impactant, l’assassinat de la Politkóvskaia, però malauradament és part d’una llista molt llarga. Són les altres Politkóvskaies, molts periodistes, defensors dels drets humans, que s’han assassinat.

—Dieu que el llibre és de fa quatre dies, de la Rússia abans de la guerra d’Ucraïna. No és la Rússia d’ara.
—Amb l’edició final hem afegit alguns capítols relacionats amb Ucraïna (dels tàtars a Crimea), però per mi el llibre és el meu viatge per a conèixer Rússia. Tret de dietaris, també hi ha alguns reportatges transformats. Al final són molts anys de la meva vida adulta. Dels vint-i-set als quaranta era allà bàsicament. Ara ja en fa cinc que sóc aquí.

—I ací us trobeu imputada en el procés independentista català. El jutge Aguirre diu que ajudàveu en la suposada trama de Rússia.
—Estic imputada en aquest cas d’altra traïció. Tot el que m’arriba d’aquest cas no té cap ni peus res. Tinc la consciència molt tranquil·la que la meva activitat a Rússia d’escoltar tota aquesta gent no té res a veure amb cap activitat delictiva. En res. Però suposo que tenia molts números, perquè sempre he dit obertament que era independentista, i amb tants anys a Rússia…

—Voleu afegir res?
—Des que vaig tornar de Rússia no treballo de periodista. I la sensació és que simplifiquem molt, amb el periodisme. Crec que totes aquestes històries humanes (com ara la bibliotecària de Grozni), poden ser un petit reportatge, sí, però és que podria ser un llibre sencer! Persones que al final demostren que Rússia és un país en què hi ha de tot, molta diversitat, molta gent molt acollidora.