17.07.2019 - 21:50
La narrativa catalana del nou mil·lenni, com és? Aquesta era la gran pregunta que es va fer, el 26 d’octubre de 2018, la Societat Catalana de Llengua i Literatura en una jornada les conclusions de la qual s’acaben de publicar al llibre La narrativa catalana al segle XXI. Balanç crític, a cura de Josep Camps Arbós i Maria Dasca. Es tractava de radiografiar la situació actual, com ja havien fet amb la poesia, i val a dir que ha estat difícil arribar a conclusions generals, però sí que ha estat possible esbossar les grans línies i paràmetres per on es mou la nostra narrativa.
En el seu article sobre el relat breu, el professor Manel Ollé diu: ‘És un fet demostrable i obvi que la literatura catalana és subalterna i està minoritzada, que de moment s’emmarca principalment en uns estats que li van sistemàticament o gairebé sempre en contra, que la volen marginal, reduïda, sense impacte social i folkloritzada.’ Tot i això, i fins i tot tenint una relació diglòssica amb la llengua i vivint en una societat complexa i en una cultura semicolonitzada –les tres definicions són encara d’Ollé–, la narrativa catalana se’n surt.
El professor Francesco Ardolino obre foc al volum amb un article titulat ‘Hi ha narrativa més enllà de la postmodernitat?’, en què analitza un marc general i, sobretot, se centra en la pràctica desaparició de la crítica aquests darrers anys i apunta algunes de les línies generals del nou mil·lenni: l’operació Frankfurt i la internacionalització de la narrativa catalana; el Grup 62 i les ones sísmiques que es mouen al seu voltant, tant amb l’entrada de capitals com amb la sortida; la progressiva paritat i el fenomen de les microeditorials.
Certament, anar a Frankfurt com a convidada d’honor just abans de l’inici de la gran sotragada de la crisi va marcar un punt d’inflexió per a la visibilitat dels nostres escriptors tant a l’exterior com a l’interior (recordem que la premsa alemanya va dir a Jaume Cabré que els autors catalans eren el secret millor guardat d’Espanya). Com que alguns triomfaven a fora, a casa obtenien també un ressò inaudit. El procés de creació del Grup 62 amb l’entrada de la Caixa, Planeta i Enciclopèdia Catalana i la progressiva retirada, després, de la Caixa i d’Enciclopèdia també ha estat clau en aquest període per a acabar de consolidar i redefinir els principals segells literaris i per al sorgiment i la consolidació, sobretot a partir del 2010, de les anomenades microeditorials. La presència de les narradores també ha estat cada vegada més constant, sobretot entre les generacions més joves, amb noms com Marta Rojals, Bel Olid, Tina Vallès, Alba Dedeu, Irene Solà, Mar Bosch, Marta Orriols, Alicia Kopf, Najat El Hachmi, Maria Guasch, Llucia Ramis, Anna Carreras, Antònia Carré-Pons, Teresa Amat i Teresa Saborit, entre més.
Antoni Isarch s’encarrega de mostrar com és la novel·la catalana coetània i assenyala que els novel·listes actuals fan, sovint, una literatura més personal que els seus predecessors, imbricada en el teixit social que la genera i on encara hi ha debats sobre la identitat i la ruralitat, a més de dictaminar la necessitat de dialogar literàriament amb les obres de les dues darreres dècades. És a dir, la literatura catalana ara estableix un teixit de relacions entre els escriptors de diferents generacions i també entre els de la mateixa generació, com a mínim, en el camp de la novel·la.
Isarch també detecta tot un seguit de nuclis d’interès que interessen els escriptors actuals a l’hora de fer les seves ficcions més llargues. Així doncs, abunden les novel·les autobiogràfiques o de formació; les que parlen sobre metaliteratura i art; les anacronies i al·legories; les que parlen de la crisi econòmica. I així les coses, tècnicament hi ha un imperi del jo, una visibilització del narrador i molts recursos de l’autoficció. I també molta honestedat per part de l’analista: és impossible cartografiar tota la producció d’aquests últims vint anys.
Per la seva banda, Manel Ollé explica, en el seu repàs sobre els formats narratius més breus, que en la majoria dels casos els narradors són més independents, fèrtils i creatius que no pas els novel·listes i adverteix de les toxines de la pseudonovel·la, molt sovint escrita per personatges altament mediàtics. Ollé adverteix del llistó força alt de les generacions anteriors, especialment amb els darrers llibres de Quim Monzó i Sergi Pàmies, i assegura que hi ha una nova fornada de narradors que potser tenen més invisibilitat que no pas els novel·listes malgrat la feina de les revistes especialitzades i de les noves editorials, i també de les xarxes socials, que molts narradors varen trobar a internet una manera d’iniciar les seves publicacions, com és el cas, per exemple, de Tina Vallès i de Bel Olid.
Entre els trets comuns que remarca Ollé per a les ficcions més breus, esmenta un cert abandonament del no-lloc i la tendència a situar els relats en espais identificables; el manteniment dels idiolectes i la riquesa del català que fan servir els narradors; i el fet que els darrers temps els cultivadors del gènere breu potser han deixat de ser franctiradors per alinear-se respectivament en diferents camps de batalla. Com hem vist, Ollé no defuig els problemes i arrisca amb dos noms, un de plenament consolidat, Francesc Serés, i la seva aposta de futur: Joan Jordi Miralles.
El llibre es tanca amb la transcripció d’una taula rodona on, precisament, un dels creadors convidats era Serés, però encara hi ha dos articles més molt interessants. Un té a veure amb el model de llengua i l’escriu Màrius Serra, que determina cinc grans famílies d’escriptors en relació amb l’ús del català. En aquest sentit, trobem els depuratius, és a dir, els qui depuren molt estilísticament seguint el model de Pere Calders, Quim Monzó i Sergi Pàmies, amb una aproximació poc ornamental a la llengua; els lletrainterferits, que veuen com el seu català té ingerències sobretot del castellà però també d’altres registres; els neutrals i internacionals, que empren un català eficaç i funcional al servei de les ficcions i que sovint correspon al model que fan servir els nostres sèniors literaris; els genuïnistes, on l’estil va per sobre de la narració; i finalment els perifèrics, alienígenes i carnavalescos que, per descomptat, són els qui més interessen Serra, i en destaca dos noms propis: Adrià Pujol i Josep Pedrals, capaços de tota mena de proeses amb la llengua al servei de la literatura.
També és extremadament interessant el text de Josep Lluch, l’actual editor de Proa i Empúries, que traça un panorama sobre l’edició contemporània i explica com el boom dels anys vuitanta i noranta, amb el suport genèric, els premis i la lectura obligatòria a les escoles, va permetre una certa professionalització dels escriptors, un fet al qual va ajudar TV3. La concentració d’editorials al Grup 62, al començament, va comportar una competència ferotge de tots els segells entre si, fins que es va canviar tant la política del grup en favor de l’especialització de cada segell com el sistema de premis, i van deixar de publicar molts dels que tradicionalment editaven.
Lluch també saluda efusivament l’arribada de les noves petites editorials per tot allò que tenen d’especialització, de risc i d’aposta pel descobriment de nous autors, tal volta amb un percentatge més alt que no poden fer les editorials més grans i consolidades.
Així doncs, la narrativa del segle XXI comença amb bon peu gràcies a la feina constant per internacionalitzar-la, malgrat els entrebancs dels estats espanyol i francès; gràcies a la renovació del sistema editorial, amb l’aparició i consolidació de les editorials independents; i a la bona salut que presenta la narrativa breu, amb una renovació constant de generacions i propostes i, fins i tot, propostes lingüístiques arriscades. Suspenem en crítica literària –cada vegada més bandejada dels mitjans generalistes i amb escassos ressorts pel que fa a les publicacions especialitzades–, i es troba a faltar –com és habitual sempre que hi ha l’acadèmia pel mig– una anàlisi rigorosa de l’aportació dels gèneres populars, com la ciència-ficció i, molt especialment, la novel·la negra, que en aquesta darrera dècada ha viscut un boom molt important que molt pocs han estudiat, tant de publicacions, col·leccions, autors i fins i tot festivals literaris, tal volta perquè, com deia Borges, li falta la dosi necessària d’avorriment per a interessar a l’acadèmia. Tot i això, la mala salut de ferro de la narrativa catalana li permet de mantenir-se en una posició de força constant i amb una capacitat d’adaptació força significativa.
