Nariné Abgarian: “Sóc escriptora perquè tenia molta enyorança del meu país”

L’escriptora Nariné Abgarian participa en el festival literari Kosmopolis quan tot just es publica la seva segona novel·la traduïda al català, El mar terra endins (Comanegra). La primera, I del cel van caure tres pomes (Comanegra, 2021), va ser traduïda a una trentena de llengües i explica, amb un somriure, que la versió catalana va tenir una acollida especialment bona. Escriptora en llengua russa, fa tres anys va deixar Moscou per l’actitud de les autoritats russes en la guerra d’Artsakh i, de llavors ençà, algunes de les seves obres han estat censurades a les biblioteques de Rússia. Per contra, fora d’allà, la seva popularitat no para d’augmentar.

L’univers de Maran de I del cel van caure tres pomes forma un imaginari que ha estat comparat amb el Macondo de Cent anys de solitud. Amb un llenguatge directe i sense guarniments, Abgarian hi relatava el pas del temps d’un poble arrelat a tradicions armènies ancestrals i s’endinsa en el realisme màgic. Parlem amb Abgarian de la seva obra i també de l’actualitat.

—Tracteu grans qüestions universals, com la mort i l’amor, però des d’una visió i un imaginari clarament armenis. Prevèieu de tenir aquesta acollida?
—La veritat és que no m’esperava aquest èxit, ni de bon tros, ni tan sols recordo haver somiat mai que el pogués tenir. Tampoc m’imaginava que un lector català, castellà o de qualsevol altre lloc l’interessés el que explico, i ha estat una sorpresa agradable. Encara no m’ho crec. Així que em fa feliç tenir aquesta oportunitat, de poder escriure i explicar la vida de la meva gent i sobre el meu país, i que, a més, el lector s’interessi per Armènia i, fins i tot, visiti el país. Em fa enormement feliç. Quan escrivia, pensava que, a tot estirar, el llegirien un petit percentatge de russos, i armenis, perquè la gran majoria saben rus. Però més endavant ens vam adonar que el llegia molta més gent.

—Us devia sorprendre que es traduís al català.
—Em va fer molt feliç saber que es traduiria al català. Sempre em sorprèn que la gent perdi el temps llegint els meus llibres, perquè segur que hi ha millors coses a fer o llibres molt més bons per a llegir, però confesso que em fa realment molt feliç i sempre em fa somriure. Aquí hi ha un fet molt interessant. Els meus llibres han tingut molt d’èxit a llocs com Catalunya, el País Basc, Irlanda, Escòcia, i no tant a ciutats cosmopolites. Potser aquestes històries de gent senzilla i oprimida s’entenen més en nacions oprimides. Ens entenem. Som nacions que sempre vivim una cursa per la supervivència.

—La literatura i la societat catalanes, les coneixíeu? Algun autor preferit?
—Com que jo llegeixo en rus, vaig cercar obres traduïdes a aquesta llengua, però, desgraciadament, només en vaig trobar un. El jersei, de Blanca Busquets. Ara m’han recomanat un autor [treu el mòbil de la butxaca i ensenya una fotografia de Quim Monzó]. En referència a la societat, voldria parlar del meu amor per Barcelona. És un indret fantàstic. Hi vaig ser fa cinc anys i tenia moltes ganes de portar-hi els meus pares, però la covid ens ho va impedir, i vam perdre els bitllets d’avió i tot. Però vull portar-hi els meus pares algun dia. La meva mare és una gran amant de Gaudí! Nosaltres som gent del sud, de sang calenta, parlem amb moltes gesticulacions. Jo mateixa sóc així. Quan sóc al mercat o al supermercat, ho toco tot i ensumo les fruites i les verdures. A Alemanya, la gent ben segur que deu pensar que sóc boja, però aquí em sento a gust, com a casa. I per això necessito que els meus estimats també vegin aquest lloc tan meravellós. Per això voldria donar les gràcies a Barcelona i a la seva gent.

—La traducció al català, de Marta Nin, fa servir un llenguatge molt ric i elaborat. És també un aspecte fonamental en l’obra original?
—Sí, i tant. El meu gran temor en un escrit és que hi hagi paraules sobreres. Quan sóc a punt d’acabar un llibre, trec una tercera part de les paraules, en trenc moltes i arriba un punt que haig de deixar de repassar l’obra perquè em quedaria sense text. Tinc molta por d’aquest fenomen, de fer servir massa paraules, sobrecarregar l’obra. Sóc una gran amant d’Anton Txékhov, i per això crec que com més senzill escrius, més convences i més i millor transmets.

—Els llibres passen a Armènia i tracten sobre Armènia, però escriviu en rus. Com és, això?
—Escric, i escrivia, en rus perquè el meu armeni escrit no és gaire bo. A més, parlo i escric el dialecte del meu poble, Berd, a la regió de Tavush, que és molt similar al d’Artsakh i és gairebé un altre idioma. Si ho hagués escrit així, solament m’haurien entès els de Berd. A Rússia diuen que escric armeni amb paraules russes i que és un rus molt diferent del rus clàssic o estàndard. Això, per a mi, és un comentari positiu, perquè no tan sols escric sobre la meva gent, sinó que també ho he portat a l’idioma. Ara, en gran part, és per comoditat, he millorat l’armeni, de manera que potser algun dia m’hi poso i hi escric alguna cosa. S’haurà de provar, imagino…

—Les històries que relateu són tràgiques o complicades, però amb un rerefons positiu i optimista. Volíeu fer arribar un missatge d’esperança?
—Ho heu notat bé, crec que sí, que són missatges d’esperança. Crec que, sobretot, en els temps que vivim, la gent necessita la mà d’algú, una espatlla on recolzar-se, que algú li digui “tot anirà bé, aquesta situació tan cruel acabarà algun dia”. I si tens l’oportunitat d’escriure sobre això, ho has de fer, així que sí, diria que el tema o missatge principal i més important de les meves obres és l’esperança.

—Aquests darrers temps hi ha hagut les guerres d’Ucraïna, d’Artsakh, ara la d’Israel i Palestina… Seríeu tan optimista, si escrivíssiu ara?
—Sí, seria optimista, perquè tots els meus llibres els he escrit després del genocidi armeni i després de la guerra dels noranta. També vaig escriure durant la guerra de quatre dies d’Artsakh del 2016. Per molt que la situació sigui tràgica, crec que algun dia les coses aniran millor. La guerra no ha d’afectar que puguis escriure i escriure sobre les coses bones, esperançadores. Així que, si tens l’oportunitat de fer aquesta obra, l’has de fer.

—Com és haver de marxar de Rússia i viure la guerra d’Artsakh?
—La veritat és que és difícil. Durant aquest temps, tots ens hem fet més vells i molts han perdut l’esperança. Hem perdut la son i hem entès que el país de les il·lusions on vivíem en realitat no existeix. L’any 2020, arran de la traïció de les autoritats russes als armenis, la situació era insuportable i vam haver de tornar a Armènia, molt tristos. Sobre això, vull remarcar que les accions personals i horroroses de Putin no han de condicionar una llengua o una cultura que de per si són pacífiques. Jo tinc una visió occidental, i voldria veure el meu país lliure, una Armènia democràtica, amb gent lliure. Tinc molta esperança que això serà realitat algun dia, perquè, si no, no podrem sobreviure. Sense aquest canvi, desapareixerem. El 2022, amb l’inici de la invasió russa d’Ucraïna, vam decidir d’anar-nos-en a Berlín.

—El vostre darrer llibre, El mar terra endins, té una visió feminista i de reivindicació de les dones. Ho considereu així?
—[Riu] Us explicaré una cosa molt curiosa. A Alemanya tenien por de traduir el llibre per si hi havia alguna reacció de grups feministes! Creien que el titllarien d’antifeminista, però veig que en teniu una altra opinió. Ara tenim l’oportunitat de parlar sobre els nostres drets, i sobretot, dels drets de les dones i de la lluita per aquests drets. En molts casos, les nostres mares i àvies han tingut vides tràgiques o amargues, però ens han ensenyat a ser més lliures, més fortes i amb més autoestima. No sé si és un llibre feminista o no, però crec que és important poder parlar de les nostres dones, del seu passat i aprendre del seu exemple, en el sentit d’aprendre i no repetir els mateixos errors i ser més fortes.

—En la nova novel·la, hi ha un canvi evident respecte de I del cel van caure tres pomes. D’un poble imaginari, Maran, es passa al vostre Berd natal. Quina és l’explicació?
—Aquestes coses no es poden decidir d’entrada. Tens una petita història al cap i un dia et poses a escriure, i com evoluciona, si hi haurà tocs de realisme màgic, on serà, com, tot això va sorgint a mesura que escrius. Per exemple, en el primer llibre, hi apareix un personatge, un paó, jo no el volia. Va aparèixer per si sol i em va tornar boja i no sabia ben bé què fer amb aquest personatge, quin final donar-li. Vaig provar de matar-lo, o que s’escapés, no va poder ser, però finalment li vaig trobar un bon final, amb cap i peus, i em va fer molt feliç. Vull dir que són etapes de la vida i t’hi adaptes. Em deixo portar i escric.

—Aquestes històries i personatges fins a quin punt són reals?
—La història d’inici d’El mar terra endins me la va explicar la mare. Al poble, uns dels veïns, es va morir d’un infart i, segons la tradició, li van cosir les orelles al cap. La mare va anar a presentar els seus respectes, i es veu que, durant el dol, el tema principal de conversa van ser les orelles del difunt, enrojolades, i fins i tot van mirar de tapar-les, amb un barret o amb teles. Jo vaig recollir de manera documental aquesta història, però un dia vaig pensar que les dones que havien anat aquell dia a presentar els respectes a la família potser hi tenien alguna relació i així va sorgir el llibre. Per una altra banda, la majoria de dones que surten als llibres es basen en la meva besàvia i la meva àvia, que van tenir molta influència en nosaltres.

—Aquesta Armènia de tradicions i coneixements ancestrals, en gran part, ja no existeix. Els llibres tenen un punt nostàlgic?
—Crec que tens futur quan saps d’on vens i comprens molt bé la teva herència històrica. Un bagatge que t’ha modelat i que el portes a la motxilla sempre amb tu. Potser d’ací a un segle les coses són d’una altra manera i ja no ens importen aquestes arrels, no ho sé. Per ara sí que importen, i si es té l’oportunitat de parlar-ne, s’ha de fer. Aquestes arrels són essencials perquè una persona es pugui entendre a si mateixa, pugui entendre els seus traumes i pugui guarir-se.

—Escrivint sobre les coses que escriviu, com afecta no viure a Armènia?
—Estic del tot convençuda que si visqués a Armènia no hauria tingut l’oportunitat d’escriure res, perquè la meva vida hauria estat molt diferent. Seria una altra persona. Per què sóc escriptora? Perquè tenia molta enyorança del meu país i vaig començar a escriure sobre això. Suposo que hi ha gent que necessita viure aquest sentiment d’enyorança, dolor, per poder crear, compondre. Quan viatjo a Armènia, no sóc capaç d’escriure, al contrari, visc coses, recullo vivències i memòries, m’ho emporto tot amb mi a casa i una vegada allà, ho trec tot de mi i puc escriure. No sé com explicar-ho.

—I ara en què treballeu, si ho podeu avançar?
—Ara preparo uns relats sobre personatges armenis i, sobretot, de dones armènies. Són històries molt difícils. A la meva vida he vist coses molt difícils, dures, tràgiques, i no és gens fàcil parlar-ne i escriure sobre aquests fets. Em causa un gran dolor i tinc moltes ganes d’explicar-ho. És una feina que m’estimo. A vegades passen coses molt estranyes. Dos mesos després d’haver escrit Simon [el títol original d’El mar terra endins], vaig conèixer la meva parella, que es diu Simone, i sempre em pregunten si el llibre es diu així per ell. Deu haver-hi coses que no controlem, coses que et vénen, tu escrius i passen.