“Ens vam conèixer a l’infern”

Narcís Bardalet i Tura Soler han treballat durant dècades ben a prop de la mort. L’un, com a metge forense, ha viscut situacions que anomena “d’alt voltatge sentimental”. L’altra, com a periodista de successos, ha seguit alguns d’aquests casos d’un altre costat, però també s’hi ha involucrat del tot, ha trepitjat els escenaris dels crims i s’ha acostat als protagonistes. Aquest tàndem singular forense-periodista ha viscut mil i una aventures. Tantes que Soler diu que Bardalet és un dels homes de la seva vida. Ara ha publicat Rigor mortis (la Campana), un llibre que recull els casos més destacats de la carrera del forense. Tal com explicava en una entrevista a VilaWeb, Bardalet ha embalsamat Salvador Dalí, ha fet l’autòpsia del general Prim i ha viscut en una Navarra marcada pel conflicte basc, entre molts moments més. Parlem d’alguns casos que recorda especialment i, sobretot, aprofitem per reflexionar sobre la mort, i, per tant, també sobre la vida.

—Us vau conèixer en un incendi a l’Albera el 1986. Com va ser?
—Tura Soler [T. S.]: Jo era becària del Punt i en Narcís era un metge forense ja una mica consagrat a l’Alt Empordà. A Cantallops la gent tenia por que el foc hi arribés, i el fotògraf i jo, que cobríem l’incendi, vam ajudar a remullar les cases amb galledes. Llavors ens van dir que pujava la comitiva judicial, que s’havia estavellat un avió i que hi havia morts. Amb un cotxe, vam pujar més amunt del castell de Requesens. S’anava fent fosc i les llengües de foc tenien més virulència. I va arribar el moment fatídic: la Guàrdia Civil ens va avisar que no reculéssim perquè el foc ens havia tallat la carretera. Llavors va aparèixer del fum un personatge amb un mocador que li tapava el nas i la boca, en Narcís. Ens va dir: “Si ens atrapa el foc, el que podem fer és anar a una clapa de bosc que ja sigui cremada.” Semblava que era l’únic que mantenia la calma. Al final vam acabar anant per un camí fins a l’altre costat i ens vam salvar. Pensava que era l’últim dia de la nostra vida, ens vam conèixer a l’infern.

—Com han estat tots aquests anys de relació? Un periodista sempre té interès per a publicar, interès que a vegades potser no coincideix amb el del forense. Com us ho heu fet per no tenir conflictes?
—Narcís Bardalet [N. B.]: Ha estat una relació professional basada en un concepte de respecte mutu, que n’és la base. Quan dues persones es respecten, difícilment hi ha conflicte. Jo respectava la seva professió i entenia que ella havia de donar la notícia, i ella respectava la meva. Així com jo tinc un secret professional, ella també en té.
—T. S.: Hem sabut trobar l’equilibri entre el dret de la informació que exerceixo jo i tots els drets que ell té una mica limitats i els secrets que té assumits pel seu ofici. Com que és metge, també hi ha el respecte cap al pacient. I és dur, eh! Hem viscut aventures junts, però a vegades li deies: “Explica’m això.” I ell: “No, no… Jo no t’enganyaré mai, però no t’ho puc dir.” La gent potser es pensa que un metge forense és un estripador de cadàvers, i va molt més enllà, darrere hi ha persones amb un nivell d’humanitat i amb un tracte cap als vius i respecte cap als morts que no s’imaginen. Ara, amb la sèrie El forense, que li han dedicat, es podrà veure aquesta gran humanitat que destil·la.
—N. B.: El mort és l’ésser més indefens que hi ha, no es pot defensar. Es barregen la professionalitat, el secret mèdic, el secret judicial, el respecte cap al mort… I darrere hi ha molt sovint família. Dic sovint perquè a vegades no sabem ni qui és el mort, com en el cas de la noia de Portbou, que hem trigat trenta-tres anys a saber qui era.

—Malgrat treballar amb la mort diàriament, no l’heu banalitzada.
—N. B.: Hi ha casos que tenen una gran càrrega sentimental. Recordo el cas d’un nen de tres anys italià que va veure com la mare es negava i com, el pare, quan provava de salvar-la, es va negar també. Vaig veure la cara d’aquell nen que veia com treien els cossos dels seus pares de l’aigua en un país estrany. També recordo aquell matrimoni que va matar el seu fill gran perquè era un noi autista molt agressiu. Automàticament es van suïcidar tirant-se a un pantà amb una motxilla carregada de pedres. A la sala d’autòpsies va venir el germà a identificar-los, l’únic que quedava viu. He vist escenes de molt voltatge sentimental.

—Com es gestiona, això?
—N. B.: Amb professionalitat. Et quedes amb el moment trist i tràgic, però de cada cas, n’aprens. A mesura que veus casos hi vas reflexionant i vas dominant aquest cavall desbocat de la mort i dels sentiments.
—T. S.: Jo ho visc des d’un altre costat. Expliquem casos sobre morts, però en realitat expliquem la vida: la vida d’un moment determinat, com vivia una persona, els seus problemes… El cas de la família holandesa que va matar el fill fa reflexionar. Eren uns criminals i uns assassins? Sí, perquè van planificar-ne la mort. Però eren dolents? Crec que no ho van fer amb maldat, eren en un estat de desesperació i no hi va haver cap institució que els ajudés. Havien anat a tocar portes per si algú els podia ajudar a gestionar l’existència amb aquell fill que no podien controlar. Autoria i maldat no són equivalents, és més complex, i els periodistes no tenim la funció de jutjar, sinó d’explicar i de fer reflexionar.

—També fa reflexionar un cas en què es van morir una mare i totes dues filles a Caldes de Malavella.
—T. S.: Aquí és molt bèstia la importància que va tenir la feina dels metges forenses. Com que la senyora s’acabava de divorciar i deien que potser no havia gestionat bé la separació, els Mossos d’Esquadra van dir que havia estat un doble assassinat amb suïcidi de la mare. Però els forenses van veure que el color rosat de la pell de totes tres denotava que podrien haver estat infectades per monòxid de carboni, i amb els resultats del laboratori es va confirmar que havia estat la mala combustió de la xemeneia. Aquí hi ha la importància de no precipitar-se per part dels periodistes, que tenen molta pressa.
—N. B.: Sí. Quaranta anys de metge forense en què has vist molt i molt et fan tornar més comprensiu, més humà. He vist tres mil suïcidis. A la província de Girona, cada any n’hi ha uns setanta-cinc de mitjana… Això et fa treure conclusions. Primer, que el suïcidi és un tema importantíssim de salut pública. Segon, que sempre deixa culpa a la família. Tercer, que hi ha suïcidis que comprens. Se’t fa difícil comprendre un nen de dinou anys que el deixa la xicota i que suïcida, hi ha una desproporció entre el fet i el final. Ara, hi ha hagut suïcidis de persones de noranta-dos anys absolutament soles, sigui perquè són solteres, perquè els fills passen d’elles… Potser els costa baixar a comprar, les nits es fan llargues, una nit es toca amb l’altra i la soledat augmenta. Comencen a rumiar i el cap, quan se’t barregen problemes físics i de tota mena, és com un cavall desbocat, pot passar de tot.

—De fet, el llibre parla de com han canviat les maneres de morir amb el temps i assenyaleu que ens vindrà una gran crisi de soledat que durà a suïcidis.
—N. B.: La gent s’ha de convèncer que ens ve una epidèmia d’una patologia que duu nom femení i es diu soledat.
—T. S.: En Narcís, abans de la covid, ja ho havia dit, i jo ho havia publicat. Cada vegada n’hi ha més casos. A vegades la policia et diu: “No és res, perquè s’ha mort de mort natural.” Però com que no és res? Hi ha una persona que fa dos mesos que és morta i ningú no se n’ha assabentat. Això ens explica un problema social. I casos en què troben la persona morta, però després no hi ha ningú que es faci càrrec del cadàver i funeral. És trist i deshumanitzant.
—N. B.: A occident creiem que ho fem tot bé i és mentida. Cada generació ha tingut els seus problemes. Els nostres avis, la postguerra: fam, precarietat, pocs recursos per a combatre malalties… Es morien d’un mal dolent, no hi havia tècniques de radiodiagnòstic, però en l’època dels nostres pares ja es va posar el nom de ‘càncer’. Ells també van viure els fills que morien de sobredosi, sida i hepatitis. I aquests vint-i-cinc anys vinents veurem l’epidèmia de la soledat. Quants avis a Barcelona viuen en estricta soledat? Amb problemes de salut i llistes d’espera llargues i pensions immorals. No hi ha res més trist a la vida que estar malalt, ser pobre i sentir-te sol. És mortal.

—Tractar la mort de tan a prop, l’un com a forense, l’altra com a periodista de successos, us fa veure la vida de manera diferent?
—N. B.: No podem haver vist tot el que hem vist en primera persona i que ens deixi igual. A mi m’ha fet ser més comprensiu i humà, i relativitzar-ho tot.
—T. S.: T’adones que la vida i la mort són a tocar. Aprens a ser conscient que la mort és aquí, en qualsevol lloc. Tant pot ser un accident, un problema de salut… I amb la qüestió criminal, hem de ser conscients que qualsevol pot ser víctima i qualsevol podria ser criminal. Aquells pares que no eren males persones van acabar cometent un crim… Això poder et fa ser més malfiat.
—N. B.: I no estem mai contents. Tinc setanta anys i em deuen quedar uns deu o quinze de vida. Diem: “Si no fos per la pressió, el sucre, els genolls, l’artrosi…” Però has d’estar content perquè n’has complert setanta. Jo et puc fer un llistat inacabable de persones que només han arribat als deu. La vida és enormement fràgil. És molt fàcil morir, tant que no has de fer res, només esperant et moriràs. I no sabem on naixerem ni sabem on morirem, aquests extrems es toquen. A excepció dels suïcides. Sovint em pregunten quina és la millor manera de morir. Ho tinc molt clar: a casa, sense dolor i acompanyat de qui estimes.

—És fàcil, sense gens de dolor?
—N. B.: Sí… Hi ha morts que no són doloroses. El meu pare i el meu avi no se’n van assabentar, tant de bo jo tingués una mort com la seva. El meu avi mirava un partit del Barça, Zuviría va fer un gol important i després va dir a la meva àvia: “Estic cansat, sembla que em costa respirar.” “Ja t’ha fotut nerviós el futbol”, va contestar ella. Se’n va anar a dormir i ja no es va llevar, un infart. En el cas del meu pare, també va ser un infart. Llegia assegut, no va ni caure. Una cosina li diu: “Oncle, que t’has adormit?” I tant, que s’havia adormit… També hi ha morts traumàtiques no doloroses, com un tret al cap o com quan et cau un llamp, mors fulgurat. I malalties que no causen dolor.

—És un llibre sobre la mort, però hi ha alguns casos que tenen un vessant còmic.
—T. S.: Com un en què volen fer l’aixecament del cadàver i el gos no els deixa entrar, un altre en què un pacient d’en Narcís va agafar sífilis i negava que l’hagués agafada per relacions sexuals, deia que era perquè s’havia banyat a la Muga, o el cas de la senyora que la van donar per morta i no era morta.

—Com d’excepcional és un cas com aquest?
—T. S.: A l’hemeroteca n’hi ha molts.
—N. B.: Però no passa sovint, són errors diagnòstics. A aquesta dona no l’havia donat per morta cap metge. La gent que passava per allà i la Guàrdia Civil l’havien donat per morta, però era en coma profund i molt malferida. Al cap d’un temps va casar-se i tenir un fill amb el conductor d’ambulàncies que la va portar a rehabilitació arran d’això.
—T. S.: No fa gaire hi va haver el cas d’un pres a qui van certificar la mort dos metges i quan el van tenir a la taula d’autòpsies van veure que roncava! I al meu poble una dona que s’havia mort i ja era vestida per a la vetlla, la van remenar, i de cop i volta es va despertar i va dir: “Per què vaig tan mudada?” Li van dir que era festa major…
—N. B.: La mort tothom la viu com pot i sap, ningú no la viu igual. Només n’hi ha hagut un que ha tingut una ganga: Jesucrist, que va ressuscitar! Si em diguessin que ressuscitaré, imagina’t l’altra vida, com me l’agafaria…