07.12.2023 - 21:40
“El carro s’atura davant del cadafal. Tranquil·la i sense que l’hagin d’ajudar, ‘amb un rostre encara més petri que quan ha sortit de la presó’, la reina puja els graons de fusta del cadafal, rebutjant qualsevol ajuda; amb les seves sabates de setí negres, de talons alts, avança per aquells últims esglaons igual d’àgil i lleugera que temps ha ho havia fet a les escales de marbre de Versalles. Allà llança una mirada perduda per sobre d’aquell formigueig odiós, cap al cel que té davant seu! ¿Reconeix a l’altra banda, enmig de la boira tardoral, les Tulleries, on va viure i patir l’indicible? ¿Recorda encara, en aquest últim instant, l’últim de tots, el dia que aquelles masses la van saludar entusiasmades, al mateix jardí, com a successora del tron? No ho sabem. Ningú no coneix els últims pensaments d’algú que ha de morir. I ja tot s’ha acabat. Els botxins l’agafen per darrere, la col·loquen ràpidament sobre la fusta, amb el cap per sota la fulla, una estrebada a la soga, el llampegueig de la làmina que es precipita, un cop sord i a l’acte Simon agafa pels cabells una testa dessagnada i l’alça amunt, ben visible per sobre la plaça. D’una bursada, l’horror que talla l’alè de les desenes de milers se salva ara en un crit desbocat.
—Visca la República —se sent com un crit des d’una gola que s’allibera d’un ofec furibund.”
La cita correspon a les pàgines finals de la Maria Antonieta de Stefan Zweig, potser la millor i més completa de les biografies de l’escriptor austríac, que tot i ser un dels llibres més influents del gènere en voga als anys trenta del segle XX, encara no havia trobat qui el publiqués en català. Audaces fortuna iuvat. En aquest cas, Miquel Adam, l’home de la Segona Perifèria, que va saber de l’existència d’una traducció a cura de Ramon Farrés que dormia la son dels justos i es va llançar a publicar-la, sense cap garantia d’èxit. Fa setmanes que la Maria Antonieta zweigniana és a la llista dels més venuts. Una mena de déjà-vu ens provoca a tots els qui hem dedicat més de dues hores i mitja de la nostra vida a tancar-nos en un cinema, àvids de veure la nova superproducció de Ridley Scott, el cineasta a qui devem Alien, Blade Runner, Thelma i Louise o Gladiator. El director que, amb la seva megalomania proverbial, al llarg de la seva carrera no ha tingut cap mena de problema d’afrontar al cinema esdeveniments com la conquesta d’Amèrica o les Croades, la història de Robin Hood i Moisès o les més prosaiques tragèdies de fortunes com els Getty o els Gucci. És el començament del seu Napoleó, de qui ja sabem que aquell dia d’octubre del 1793 no es trobava pas a la plaça de la Revolució, avui coneguda com de la Concòrdia. Ens ha explicat aquesta ficció i unes altres un recomanable paper publicat en aquest mateix diari.
Fabrizio del Dongo va al cinema
De tota manera, hem de dir que no cal posar-nos mestretites, perquè l’arrancada funciona, especialment per aquells que vam veure el llarg film sobre la Revolució en dos episodis –Els anys de la llum i Els anys del terror– produït amb motiu del bicentenari dels fets del 1789, uns fastos que França va celebrar quan el qui escriu tenia només cinc anyets, sense escatimar ni un franc. Napoleó Bonaparte com el militar que ascendeix amb la necessitat de liquidar el terror i salvar el llegat il·lustrat de la Revolució, encara que això signifiqués que la República Francesa confiava el seu govern a un emperador, tal com establiria la Constitució de l’Any XII. Aquest és el sentit de l’escena inicial d’un film en què de seguida es veu que s’ha retallat un metratge fluid i relligat, però de més de quatre hores, en quadres històrics juxtaposats, que més que un biopic semblen una auca. La cosa millora molt quan al costat del Bonaparte de Joaquin Phoenix apareix Josefina Beauharnais, a qui dóna vida i cos Vanessa Kirby, l’autèntica protagonista de l’epopeia vital del seu home. Esperem veure’n algun dia la versió completa, perquè promet.
Fet i fet, i ja que mai no podrem veure com havia imaginat el seu Napoleó el desaparegut Stanley Kubrick, el film és l’últim capítol d’una dèria bonapartista que va tenir en el jove Fabrizio del Dongo el seu més conspicu representant. La història és prou coneguda: el joveníssim protagonista de La cartoixa de Parma, de Stendhal, se’n va de Milà amb el desig d’enrolar-se a l’exèrcit de l’Emperador, que es juga el destí després dels seus cent dies fulgurants, en què ha aconseguit de fugir del desterrament a l’illa d’Elba i tornar-se a fer amb el comandament de França, al poblet belga de Waterloo. Però Fabrizio hi arribarà empitofat per l’aiguardent de la cantinera protectora, serà incapaç d’entreveure la transcendència històrica d’aquell campi qui pugui d’un exèrcit derrotat, i ni tan sols serà capaç de parar atenció al seu ídol, quan el cors passi pel seu costat:
“A l’acte, l’escorta va clamar: ‘Visca l’emperador!’, a plens pulmons. Ja ens podem imaginar que el nostre heroi va disparar els ulls en totes direccions, però només va veure uns generals que galopaven, seguits, ells també, d’una escorta. Les llargues crineres que els penjaven dels cascos als dragons del seguici no li van deixar distingir les cares. ‘Així que no he pogut veure l’emperador en el camp de batalla per culpa d’aquests maleïts gots d’aiguardent!’ Aquesta reflexió el va despertar del tot.
Van tornar a baixar per un camí ple d’aigua, i els cavalls van voler beure.
—¿Era l’emperador, aquell que ha passat per allà? —va preguntar al company del costat.
—I tant sí ho era! El que no duia l’uniforme brodat. ¿Com pot ser que no l’hagis vist? —li va respondre amb afabilitat el camarada.”
Així sona l’escena en la darrera traducció de La cartoixa, nostrada per Ferran Toutain –que anteriorment també va catalanitzar El roig i el negre–, que acaba de publicar la Casa dels Clàssics a la col·lecció Bernat Metge Universal. Assegut a la platea d’un cinema de la part alta de Barcelona, m’imaginava què n’hauria pensat, justament, Fabrizio del Dongo, d’aquella superproducció. El seguidor més famós d’aquell personatge que va enlluernar o terroritzar el món, que va estremir de glòria o d’odi Europa i que va portar a l’extrem la grandeur francesa, no podia imaginar-se l’emergència del cinema, ni que un segle després de la mort de Bonaparte a Santa Helena, el cineasta Abel Gance li dedicaria el primer dels molts films que ha protagonitzat. Però sí que devia viure prou –amb el benentès que Henri Beile així li permetés– per a ser testimoni de l’allau de lletra impresa que aquell quart de segle que va de la Bastilla a Waterloo va produir, tal com en dóna testimoni Zweig en la nota final a Maria Antonieta, tot fent el paral·lelisme amb la seva generació, que ha viscut i patit la Gran Guerra –i encara n’havia de viure una altra, de tan mortífera o més.
Els consells de l’autor de Guerra i pau
No serem com aquell rosegador de cel·luloide, que comentant el gust de la pel·lícula que es cruspia, sentenciava que li havia agradat més el llibre. Però la fortuna ens ha permès que el Napoleó cinematogràfic ens arribi als catalans curulls de novetats sobre la seva època. Si començàvem l’article parlant de la Maria Antonieta i suara esmentàvem també La cartoixa de Parma, no podem deixar passar la bona nova que representa la monumental Guerra i pau, de Lev Tolstoi, en català que ens serveix com a regal d’aniversari i oportuníssim present nadalenc, Edicions de 1984. Judit Díaz Barneda ha estat la responsable d’acarar-se a les mil tres-centes pàgines que formen els dos volums de l’epopeia tolstoiana que comença amb la batalla d’Austerlitz i acabava amb la derrota napoleònica, passant per Borodinó i el gran incendi de Moscou, i traslladar-les per primera vegada del rus al català.
Anteriorment, tan sols el qui va ser home de teatre i periodista, director de la Publicitat, Carles Capdevila, es va atrevir a versionar-la, però partint, com es feia en aquell temps, de l’edició francesa. Díaz Barneda també ha traduït un interessantíssim comentari de Tolstoi que clou el segon tom i en què el gran escriptor rus dóna algunes claus de l’obra –i de totes les obres basades en fets històrics, fins i tot el Napoleó dels nostres dies:
“L’historiador té l’obligació, a vegades forçant la veritat, de fer convergir tots els actes d’un personatge històric en la idea que vol atribuir-li. L’artista, al contrari, en aquesta idea única, no hi veu la possibilitat de fer la seva tasca i intenta entendre i mostrar la persona, no pas el personatge famós.
En la descripció dels esdeveniments històrics, aquesta diferència encara és més evident i substancial.
L’historiador s’ocupa dels resultats d’un fet, i l’artista, del fet en si. Quan descriu una batalla, l’historiador diu: el flanc esquerre de tal cos va avançar cap a la població tal, va vèncer l’enemic, però es va veure obligat a retrocedir; llavors es va fer entrar la cavalleria per atacar, etc. L’historiador no pot parlar d’una altra manera. Però, per a l’artista, aquestes paraules no signifiquen res, ni tan sols fan referència al fet.”
