‘Nanette’, els gira-sols o com posar-ho tot cap per avall en una hora

‘No hi ha res més fort que una dona trencada que s’ha hagut de refer a si mateixa.’ Veu esquinçada. Dues mil persones a la sala de concerts de l’Òpera de Sydney. I moltes més, a casa davant la pantalla. Netflix and chill i un nus a la gola i el món on vius cap per avall perquè un monòleg de la comediant australiana Hannah Gadsby t’ha fet pensar sobre l’homofòbia, el masclisme, les regles de l’humor i, fins i tot, els cànons de la història de l’art. Tot això és Nanette. I molt més.

Te n’han parlat molt. Un monòleg. Es diu Nanette. És a Netflix. Decideixes de donar-li una oportunitat. Comencem. Va. Una comediant lesbiana que fa acudits sobre lesbianes. Típic. La comediant lesbiana. La comediant lesbiana que fa broma sobre la seva vida de lesbiana i els seus problemes per ser-ho. Vinga. La comediant lesbianaque va haver d’anar-se’n de Tasmània, on va néixer, perquè fins al 1997 ser homosexual era un delicte, avalat per un 70% de la població. Ah!

Aquesta comediant lesbiana, Hannah Gadsby, després de deu anys dedicant-s’hi, ha decidit que vol deixar la comèdia. I ho diu enmig d’un monòleg. Plot twist. ‘L’humor autodegradant no és humilitat, és humiliació.’ Una dona que s’ha obert pas al món fent humor sobre ella mateixa. Sobre la seva diferència. Perquè riure-se’n significava excusar-se, en certa manera. I que decideix que no ho vol fer més perquè la seva història mereix ser ben explicada. Perquè no es vol humiliar més i no vol que ningú que se senti identificat amb ella ho faci.

Nanette és un monòleg. Un monòleg que vol incomodar i que ens parla de l’humor. L’humor consta de dues parts: el plantejament i el remat. El plantejament posa tensió. El remat, allibera la tensió i fa riure. Aquí, la tensió, que Gadsby domina magistralment, col·loca temes importants damunt la taula. I serveix de lliçó. Que els homes-blancs-heterosexuals per primera vegada es vegin amb una etiqueta penjada. Dins un ‘subgrup’. Homes. Blancs. Heterosexuals. Que es facin acudits sobre ells. Que la truita giri i, durant una hora, no tinguin el monopoli del poder. I serveix perquè puguin sentir la tensió que les dones (o les persones no-heteronormatives) han sentit sempre.

Hannah Gadsby no odia els homes (ni els odien les dones ni les persones no-heteronormatives). No és odi. És por. ‘Si estic sola en una habitació plena d’homes, tinc por. I si penseu que això és estrany, és que no parleu amb les dones que us envolten.’ I moltes reflexions més que empatitzen amb les espectadores i fan (o haurien de fer) que els espectadors es replantegin coses.

Un monòleg que és una lliçó d’història de l’art, també. Que la història de l’art és la història de la societat. ‘La història de l’art occidental és la història d’homes pintant dones com si fossin gerros de carn i ossos per a les seves cigales-flors.’ Que a la història de l’art hi ha dos tipus de dones: verges o putes. Esculli. Que darrere els Gira-sols de Vincent Van Gogh no hi ha la història d’un geni incomprès, aquesta història l’hi hem posada nosaltres, a posteriori. Que hem volgut explicar-la com ens ha agradat més, fixant-nos en els prismes més complaents, o més èpics, o més ‘còmodes’ dins la imatge tan estesa que la creativitat ha d’implicar sofriment.

Perquè Nanette és una lliçó sobre com expliquem les històries. I sobre com la manera d’explicar-les les determina. Seria ideal poder-nos aproximar a les històries des de tantes perspectives com fos possible. ‘Perquè la diversitat és força. La diferència és una mestra.’ Sense humiliació. Sense creure’s mereixedora de ser reduïda a la impotència per ser diferent. Però explicant-les; amb cruesa, amb honestedat. Que com deia la Capmany, ‘la veritat necessita ser dita perquè si no es diu no existeix’.

(I que si a més tens una capacitat narrativa i de control dels tempos, de l’estructura i de l’actuació com Hannah Gadsby, només pots fer un monòleg que és en boca de tothom.)

Diu Gadsby que l’art és noble i culte i que quan surts d’una exposició, del teatre o d’un ballet, ets millor persona. Però que l’humor és baix i ‘inculte’. Ens adverteix que ‘ningú no sortirà essent millor persona d’aquí’. I s’equivoca. Perquè després de Nanette, com a mínim, no es veuen els gira-sols de la mateixa manera.