Nan Goldin, artista cívica

El 2 d’octubre de 1979 Joan Miró, en la cerimònia que el feia doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona, expressava la seva concepció de l’artista: una “persona amb una especial responsabilitat cívica […] algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per dir alguna cosa, i que té l’obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d’inútil, sinó quelcom que faci servei als homes”, i ho reblava: “Que el fet de poder dir alguna cosa, quan la major part de la gent no té opció per expressar-se, l’obliga que aquesta veu sigui en certa manera profètica. Que sigui, en certa manera, la veu de la seva comunitat.”

Quatre dècades després, un exemple portentós d’acció i responsabilitat cívica en el sentit mironià era, i és, el de Nan Goldin, també en el sentit profètic que deia Miró: la lluita persistent en la comunitat que contribuiria decisivament a dur als tribunals la família Sackler, causant de l’epidèmia d’opiacis (productors, promotors i distribuïdors entre la classe mèdica perquè els receptés) engegada a finals dels noranta i que ja havia provocat llavors la mort de mig milió de nord-americans. Nan Goldin funda el 2017 a casa seva, on es reuniran, el grup P.A.I.N. (Prescription Addiction Intervention Now/Reconeixement de l’Adicció Intervenció Immediata), sigles que en anglès formen la paraula dolor. Un activisme decidit és propulsat.

Goldin havia pres aquests verins disfressats de medicaments tremendament addictius provocadors de l’epidèmia –també dita “la crisi opiàcia”, una formulació maquilladora–, però ella havia tingut la sort d’alliberar-se de l’addicció, la malaltia i la mort. Això (diria Miró) la va fer donar un pas més en la seva trajectòria de fer visibles les comunitats invisibles, en la línia consequent que havia començat la segona meitat dels setanta amb les avui anomenades LGTBI+. Hi estava obligada, va creure, pel fet mateix irrevocable de poder-se fer sentir gràcies a la fama adquirida com a artista, la qual, torno a citar el mestre, “l’obliga que [la seva] veu sigui en certa manera profètica. Que sigui, en certa manera, la veu de la seva comunitat”.

A la Goldin no la va deturar res, ni el fet mateix que l’activisme podia ser un desastre per a la seva trajectòria i reputació artístiques consolidades, i el seu mercat, com la van advertir galeries i companys. Ben al contrari, això la va estimular més. I així va posar-se més al capdavant de l’estratègia de P.A.I.N. Els tribunals van dictaminar finalment indemnitzacions milionàries a les víctimes i als seus familiars, impossibles de rebre: l’empresa productora i distribuïdora, Purdue Pharma, estava descapitalitzada perquè els Sackler, preveient l’hecatombe activista, havien anat retirant el capital i blanquejant-lo per ací i llà, i l’empresa va fer fallida. Res d’indemnitzacions, i els Sackler, a més, es van deslliurar de la presó i tot, mira. El periodista Patrick Radden Keefe ho explica amb pèls i senyals en el magnífic L’imperi del dolor (Periscopi, 2021).

Com havia contribuït, sobretot, el grup de la Goldin a dur aquella família als tribunals? El que va fer: aconseguir que els principals museus occidentals eliminessin el nom dels Sackler de les sales que aquests mecenes sense vergonya hi havien aconseguit amb donacions i es comprometessin a no acceptar-ne cap més.

P.A.I.N. ha aconseguit l’acord del Guggenheim i el Metropolitan novaiorquesos, la National Portrait Gallery britànica (el primer museu més radical en la qüestió, atès que va acceptar la condició de Goldin que si no renunciaven al patronatge Sackler per a l’exposició que li preparaven per al 2019, ella es negava a fer-la, i mira que era important per a la seva trajectòria), el Victoria & Albert londinenc i, oh, el Louvre, la seva victòria més celebrada per ser el museu que és des de fa segles.

Tot això es pot veure en el documental La bellesa i el dolor (2022, Filmin), de Laura Poitras, que recomano, amb admiració per una artista que ja m’havia corprès per la seva sèrie filmo-fotogràfica La balada de la dependència sexual, títol extret de L’òpera de tres rals, de Bertold Brecht, elaborada entre el 1979 (l’any de l’honoris causa de Miró, ves) i el 1986. L’objectiu era fer caure els Sackler i en una part important ho han aconseguit: els han fet fora dels museus d’upa que els reconeixien amb el seu nom en sales i sales, comprades amb els seus constants diners putrefactes, que eren l’orgull de la família. Fe i profecia artístiques. Als seus peus, senyora Goldin.