Nalini Nadkarni: “La natura és molt més fràgil que no ens pensem”

Coneguda com «la reina del dosser dels boscos», l’ecòloga Nalini Nad­karni va néixer a Bethesda, a l’estat de Maryland (EUA), l’any 1954. Filla de pare hindú i de mare jueva ortodoxa, des de ben petita va sentir una gran fascinació pels arbres i, a causa d’aquesta passió, va iniciar una intensa carrera d’investigació, de divulgació i d’activisme en defensa dels boscos. Professora de Biologia de la Universitat de Utah, la recerca l’ha duta a llocs insospitats: amb arnesos i cordes, escala fins al capdamunt de les capçades dels arbres tropicals per descobrir que hi ha espècies vegetals que tarden dècades a regenerar-se, molt més temps del que s’havia cregut fins ara. Quan baixa de nou a terra ferma, fa servir tota la seva energia per difondre els enormes valors que els arbres i la natura ens proporcionen, però també la seva extrema fragilitat. Per fer-ho, trava aliances i col·laboracions amb col·lectius molt diversos, com per exemple els artistes, les presons i el món de la moda. Ara, per aquesta trajectòria exemplar, el Museu de Ciències Naturals de Barcelona li ha concedit el Premi Nat.

El seu camp d’especialització són les epífites, les plantes no parasitàries que creixen a la part superior dels boscos tropicals. Són plantes que no tenen arrels, amb fulles que agafen aigua de la boira. Què va descobrir estudiant-les?

Vam fer experiments en els quals vam retirar unes mates d’epífites per estudiar-ne els índexs de recolonització. La nostra hipòtesi era que tornarien a créixer ràpidament. Quan mires una branca que està coberta d’aquestes plantes enormes i exuberants –n’hi ha que són gegantines–, penses que estan perfectament bé. Vaig pensar que al cap d’un any ja s’haurien regenerat. Però va passar un any, dos anys, tres, quatre, cinc, deu, quinze, vint anys… Ara fa gairebé trenta anys i, quan hi torno, encara puc veure els trossos que vaig retirar perquè no s’han regenerat del tot. Això vol dir que aquestes plantes que creixen a les capçades dels arbres tropicals, tot i que semblen molt potents i molt fortes, en realitat són molt fràgils i cal cuidar-les.

Així doncs, la natura és molt més fràgil que no ens pensem?

Sí, exactament. Mirem aquests grans boscos i pensem: «Oh! estan molt bé! Duraran centenars d’anys.» Però quan els exposem al canvi climàtic o a la contaminació de l’aire ens trobem molt sovint que són molt molt fràgils, molt més sensibles que no pensàvem.

Com va néixer el seu interès pels arbres?

Quan era petita, la meva família era molt nombrosa; passaven tantes coses i tot era tan caòtic: deures i germans i germanes i gossos i gats… Quan pujava a dalt d’un arbre al jardí de casa dels meus pares, sentia que era el meu lloc, un lloc molt tranquil. A dalt d’aquell arbre m’adonava que estava segura, com si l’arbre em protegís, i a més era una experiència divertida. O sigui que vaig pensar: «Si els arbres m’han donat tantes coses, quan sigui gran els hauria de tornar alguna cosa a canvi.» Vaig pensar a fer-me bombera, guardabosc… La veritat és que no sabia com fer-ho, però tenia una cosa clara: volia ajudar els arbres per tot el que m’havien donat quan era petita. I així va ser.

Això que diu em fa pensar que, d’alguna manera, els arbres i els nens estan molt relacionats. També ho veu així?

Sí, tots els nens volen pujar a un arbre i pujar ben amunt. Per a mi, com a biòloga, va ser molt important que la meva connexió amb la natura s’hagués establert ben aviat, quan era una nena, perquè a aquesta edat és quan crees els vincles més forts. Realment molts biòlegs fan les primeres passes, sense adonar-se’n, quan són nens petits i comencen a fixar-se en la natura. Queden admirats i diuen coses com ara: «Oh, insectes!», «Oh, ocells!» i «Oh, quin arbre!», i és aquesta fascinació el que els fa prosseguir amb el coneixement científic. Per això és tan important escriure llibres per a nens i fer arribar als infants la idea que cal tenir cura de la natura. Quan parlo amb alumnes de batxillerat sovint recordo que, per a mi, de jove, era molt important saber que hi havia adults que treballaven per salvar la natura. És per això que em sap tan greu que hi hagi tants nens a les grans ciutats separats de l’entorn natural i sense arbres als quals enfilar-se.

Sovint diu, amb preocupació, que «la societat s’està separant de la natura». Tenint present que els humans som natura, estem perdent la connexió amb nosaltres mateixos?

Exactament. Al llarg de tota l’evolució, els humans hem format part de la natura i ens n’hem sentit part. L’espècie humana sabia que havia de protegir-la per continuar obtenint menjar i refugi… I no només per motius pràctics, sinó també per motius espirituals i per la seva bellesa. I ara, en lloc d’arbres, o de bosc, o de desert, bona part de la població viu voltada d’edificis i d’asfalt. I, a més, sovint es pensa que el món construït, aquest món creat pels humans, és millor. Per descomptat, això no és cert. Sabem que tot el menjar, tot el refugi i tota la bellesa prové realment de la natura. I a mesura que ens en separem, perdem les arrels en les quals hem evolucionat, en les quals ens hem convertit en humans. I per això crec que és molt important involucrar tothom: artistes, religiosos, presos, gent de moda i científics per mirar de salvar la natura.

Certament, vostè ha obert la universitat i ha col·laborat amb molts col·lectius, un dels quals l’artístic. Els artistes s’aproximen a la natura d’una manera molt diferent a la dels científics. Artistes i científics poden aprendre els uns dels altres?

És veritat que en certs aspectes, ciència i art són molt diferents, però jo crec que també són importants les similituds entre els dos àmbits. En aquest sentit, penso que tant els científics com els artistes són persones curioses, que es fan preguntes. En el cas dels científics, es tracta de preguntes científiques, per exemple, quantes espècies d’arbres hi ha a Costa Rica? I els artistes es fan preguntes més estètiques com quina és la llum que es filtra en el bosc i com va canviant a mesura que es puja cap a les capçades dels arbres? Però, en última instància, els científics i els artistes són força semblants perquè volen entendre el món i volen comunicar el que han entès. Vaig col·laborar amb una ballarina moderna, i, d’entrada, vaig pensar que la ballarina agafaria la informació que jo li donava i que, ballant, comunicaria el que jo li havia explicat. Però, en canvi, vaig descobrir que ella tenia les seves pròpies idees sobre com funciona el bosc, quines són les interaccions entre els primats i els arbres… Quan ballava, jo no podia deixar de mirar-la i pensar: «Ah, ara veig el bosc d’una altra manera!». I crec que té a veure amb la curiositat, amb la idea que podem aprendre de moltes maneres, que ens podem comunicar de moltes maneres. En alguns casos, els artistes són millors comunicadors que els científics. El públic quan va a un espectacle de dansa o a un museu vol copsar les coses a través dels sentits, dels ulls, de l’oïda. Els científics som precisos a través de la raó, dels fets, de les dades. No és que uns siguin millors que els altres, només són diferents i em sembla que quan els poses a treballar junts arribes a entendre tot el bosc o tot l’ecosistema d’una manera més àmplia, que només amb la ciència o només amb l’art.

També ha col·laborat amb presons. Ha tingut resultats impressionants en casos de confinament solitari, amb presos que experimenten una gran millora només amb una hora de veure imatges de natura. Implementareu d’alguna forma els resultats d’aquestes recerques?

Ara mateix hem publicat els resultats i hem demostrat que quan mostrem imatges de natura a persones que no en tenen gens, de naturalesa –aquestes cel·les estan completament aïllades–, l’activitat violenta baixa un 25 %. I es tracta només de mostrar durant una hora al dia aquests vídeos de natura –ni tan sols és la natura real, només són vídeos de la natura–. Els presos van expressar que se sentien més tranquils, menys agressius. El següent pas és anar a d’altres presons i explicar: «Sembla que això funciona, disminueix la violència, fa que els presos se sentin més connectats amb la natura i amb altres persones.» I ara estem començant a treballar amb presons d’arreu del país.

Es tracta només de vídeos amb imatges de natura o també inclouen so?

També inclouen so. Però, a més, vam fer experiments on els vam separar. Vam obtenir una beca de la National Geographic Society per fer un estudi que determinés si era l’aspecte visual o bé l’aspecte auditiu el que tenia més incidència. I vam comprovar que hi havia més resposta als vídeos amb imatges de natura que no pas als sons de natura, però tot i així el so també tenia efectes positius. Una altra cosa que vam estudiar era quin tipus d’imatges de natura tenien més efecte –el bosc, l’oceà, el desert–. I el que vam descobrir és que no hi havia un únic ecosistema que tingués més efecte que els altres. Sembla que depèn de l’individu. Per a alguns els boscos eren més relaxants, d’altres triaven el desert i d’altres, l’oceà.

Aquesta entrevista ha estat publicada a la revista Mètode. Pots llegir l’article sencer ací.