Najat El Hachmi: ‘Ningú no pot fugir del seu origen’

‘M’agradaria que aquesta novel·la servís per trencar la llei del silenci’. Quin silenci? El de les dones que l’han precedit, començant per la seva mare. Durant molts anys, una veu interior li deia i li repetia que tot això no es podia explicar. Però ella necessitava fer-hi les paus i, per això, ara ho explica tot en més tres-centes pàgines, des de la intimitat, des del punt de vista de la mare, i sense filtres. Si en les premiades L’últim Patriarca (2008) i La filla estrangera (2015), parlava del pare i de la filla, ara parla de la mare i tanca un cicle. ‘Aquesta novel·la ha estat, per a mi, una reconciliació amb la mare, però també amb el meu origen i amb la condició de dona’, explica Najat El Hachmi, vigatana d’origen rifeny. Les dones del Rif (i per extensió, d’arreu), les seves històries amagades, la família, la gastronomia i, sobretot, la lluita silenciosa i sovint incompresa d’aquestes dones són els protagonistes de Mare de llet i de mel (Edicions 62; llegiu-ne ací les primeres pàgines). Ens en parla en aquesta entrevista, en què també analitza, igualment sense filtres, tant el masclisme que vivim al nostre país com els atemptats de Barcelona i Cambrils del mes d’agost. ‘Reivindico un debat públic i seriós sobre un fonamentalisme religiós que s’estén; em preocupa molt que, per voler ser políticament correctes, aquest debat, que és urgent, no es faci’.

—Aquesta novel·la és una manera de tancar el cercle?
—D’alguna manera, sí. Sé que amb aquest llibre tanco alguna cosa, però no et sé dir exactament què. Tinc la sensació de tancament d’un cicle, com si hagués fet tot el procés que necessitava fer des d’un punt de vista particular i personal abans de poder continuar. Però no puc dir que sigui un final. La sensació que em queda és de pau, és la sensació que a partir d’ara ja puc escriure sobre qualsevol cosa.

—Una mena de procés de reconciliació amb la mare, amb l’origen, amb…
—Aquesta era una novel·la latent durant molt de temps. Des de molt petita les històries que entre elles s’explicaven les dones del Rif em cridaven l’atenció i les anava memoritzant de manera inconscient. Històries de quan jo vivia allà i històries que he escoltat de les dones del Rif a Vic quan es trobaven. Eren històries que pesaven molt, i certament se’m feia feixuc, perquè assumir tot allò era dur. Jo m’arribava a sentir culpable, perquè havia conegut aquella realitat i no havia pogut fer-hi res i, a més a més, jo havia marxat. Com si m’hagués salvat i hagués abandonat la resta. Aquesta novel·la ha estat, per a mi, una reconciliació amb la mare, però també amb el meu origen i amb la condició de dona.

—Amb la condició de dona?
—Sí, quan véns d’un context tan terriblement masclista fins i tot arribes a tenir una mena d’autoodi com a dona i vols fugir i deixar-ho tot enrere. Però no és una bona solució, el que cal és afrontar-ho i destriar el que hi ha de bo i recuperar-ho. De fet, si aquest procés resulta dolorós és perquè també hi ha una part bona en tot això. Però sí que em vaig quedar molt en pau un cop acabada la novel·la, perquè també tenia aquesta sensació de deute, d’estar en deute amb elles.

—A la novel·la, la protagonista, la Fatima, diu: ‘plorava per mi i per vosaltres, germanes, plorava per tots, per la nostra dissort, la nostra dissort de ser dones…’
—És que tot el que els passa és vinculat al fet de ser dona. Les maternitats repetides, per exemple, el cos que ja no pot més. Moltes dones morien als parts! O els matrimonis convinguts: tu vas a parar a una casa i no saps què hi trobaràs. I a més aniràs a viure allà per sempre, serà el teu lloc per sempre. Imagina’t quan no va bé! És terrible.

—També diu que ‘una dona, quan neix, ja és estrangera…’
—Sí, perquè sap que on viu, abans o després de casar-se, hi és convidada. De casa la mare n’haurà de marxar i de casa el marit no en podrà sortir. La imatge de mares plorant a les cuines mentre les filles se’n van no sé on, es va repetint. És una imatge d’una incertesa enorme. Per això és rellevant el sentiment de Fatima, que quan arriba a la península i s’instal·la a uns baixos, malgrat les males condicions, aquell lloc és, per a ella, la primera vegada que sent que és casa seva, sentiment de casa pròpia. El cas és que hi ha tota una sèrie de condicionants que tenen a veure amb el simple fet de ser dona. Elles ja ho veuen això, però per a un canvi més important, falta la presa de consciència.

—I no ha succeït, encara?
—És que perquè això passi fa falta educació i l’accés a un esperit crític que alhora necessita cultura i educació. Això ja comença a passar, però no prou. Articular un discurs feminista faria no només adonar-se de les injustícies sinó que es pogués visualitzar tot el sistema, tot l’engranatge de sotmetiment de la dona. El contrapès és el discurs oficial, amb la religió com a eina, una eina molt eficaç que serveix per justificar el mateix sistema i per parlar del destí ja escrit. Però sí que en les últimes dècades hi ha hagut un canvi important, que aquí potser no s’ha entès prou.

—Quin canvi?
—Abans, al Marroc i al Rif en particular, només emigraven els homes. El meu avi matern, sense anar més lluny, va viure més de trenta anys a Alemanya. Però a partir de finals dels anys vuitanta les dones comencen a reivindicar el seu dret a emigrar. El més curiós és que quan aquí, a Catalunya, hi comencen a haver dones amb mocador al carrer, a molta gent li provoca un rebuig, i en canvi som davant d’un fet que a nivell de dona és una revolució i un canvi importantíssim.

—De fet, a al novel·la, hi ha una escena emblemàtica, quan ella, la Fatima, veu per primera vegada una altra dona amb mocador a la plaça…
— És impressionant, perquè en realitat érem poques les primeres famílies que vam arribar a Catalunya, en aquella època, als vuitanta. I aquest contacte amb altres persones del mateix origen era molt difícil. I per a una dona que a més a més estava sola, que havia de sobreposar-se a tot i espavilar-se sola,  el moment de trobar una altra dona com ella que, a més, parla la mateixa llengua, perquè també hagués pogut ser àrab i no amazic, suposa, d’alguna manera, recuperar una part d’ella mateixa. Cadascú és com és, però som en relació als altres. I ella, fins llavors, només podia ser en relació a la filla, que és una situació molt dura. Ella ho diu: hi ha un capgirament de tots els rols familiars, perquè la filla es converteix en mare de la mare, perquè ha de fer de traductora, d’amiga o de germana. No té ningú amb qui parlar. És increïble. El relat li serveix per continuar viva.

—Hi descriviu un paisatge, des del punt de vista de les dones, que potser poques vegades s’ha explicat… De fet, les mateixes dones de la novel·la es diuen a si mateixes que tot això, tot el que s’expliquen, no pot sortir d’allà.
—A mi, de petita, sempre m’havien dit que això no s’explicava, que no ho podia explicar, perquè si ho feia em jutjarien, que pensarien vés a saber què. La consigna era clara: tot això s’explica de portes endins i prou; a fora, res. I quan es parla de temes de desigualtat i de discriminació, la llei del silenci impera de manera molt clara. Això és així. De fet, he estat fent recerca durant el procés d’escriptura d’aquesta novel·la i la veritat és que tenia la impressió que tot aquest paisatge femení i domèstic ja s’havia explicat poc o molt, però va resultar que no. Hi ha obres de la Fatima Mernissi o de Mohamed Choukri, però mai des del punt de vista de les dones del Rif.

—Heu trencat la llei del silenci amb aquesta novel·la?
—M’agradaria que relatar tot això amb una veu el màxim de semblant a com parlen elles ajudés a trencar aquesta llei del silenci, sí. I sé que no és fàcil perquè segur que hi haurà algú que jutjarà i que traurà conclusions racistes del text. Però si una cosa pot fer la literatura és apropar la intimitat de les persones. I penso que si hi entrem des de la sinceritat, no es pot fer mal. És com una lluita i l’estratègia és, per a mi, la intimitat.

—La intimitat com a via d’entrada de coneixement i de cultura…
—La intimitat és molt important, molt rellevant. Jo, si d’alguna manera vaig poder fer el procés d’arrelar aquí i sentir-me d’aquí és perquè vaig tenir l’oportunitat d’accedir a aquesta intimitat, molt abans de poder accedir a les cases dels catalans. El dia a dia, la quotidianitat, la petita intimitat quotidiana de cada dia que jo vaig tenir la sort de trobar, és fonamental per ser d’un lloc. Jo vaig poder accelerar l’accés a la intimitat dels catalans a través de la literatura, a través de molts autors. La literatura em va ajudar a poder fer aquest procés més ràpidament. I per això deia que la literatura pot ser molt útil per apropar intimitats, perquè ho he viscut i m’ha servit. I escriure, en aquest cas, sobre les dones del Rif, per a mi, és també un retorn d’aquesta ajuda. És com si tornés aquesta intimitat que jo vaig rebre i que a mi em va servir molt.

—El llibre és també, en certa manera, un homenatge a la llengua amazic, més present en cada novel·la, i ara fins i tot amb un petit diccionari en les darreres pàgines. També és un deute? Un retorn?
—Ho és en la mesura que és la primera literatura que jo vaig viure, cosa que jo vaig entendre molt més tard. Era una literatura oral, però amb un pòsit molt fort i amb el temps n’he anat prenent consciència. Al principi pensava que escrivia perquè havia estat molt lectora, no ho relacionava amb aquest pòsit, però amb el temps m’he adonat que hi ha una connexió directa i que abans de la lectura hi havia hagut a la meva vida un univers oral molt important amb una llengua que oralment té molts recursos. De fet, un dels problemes amb què em trobo és que no puc expressar-me com ho fan aquestes dones, perquè he de passar-ho pel sedàs del català per dir tot allò que elles diuen en amazic, amb expressions i tons que no sempre tenen equivalències. La veritat és que costa, és un repte, però és apassionant.

—Un exemple que apareix a la novel·la: què és el batec del fetge?
—D’entrada, el concepte de salut és un xic diferent i la localització corporal d’alguns sentiments és diferent en el món amazic. Per exemple, l’estima cap als fills no és al cor. És al fetge. De petita em deien: ‘ja sabràs algun dia què és el mal del fetge’, i volia dir que quan tingués fills aprendria què vol dir patir pels fills. Una altra expressió curiosa és ‘pedreret meu’. Al pedrer, encara que no en tinguem, també s’hi localitza l’amor als fills. L’amor de parella es localitza als ulls! En amazic es diu que quan t’estimes molt algú te l’estimes tant que te’l poses sota la parpella… De fet, en amazic no hi ha cap verb per dir estimar, però d’expressions amb imatges precioses per expressar aquest amor n’hi ha un cabàs.

—A la novel·la parleu molt dels contes de les dones…
—M’agradaria molt recuperar aquests contes. No els recordo gaire, però sí que tinc imatges molt concretes de contes que m’explicava la meva mare. A més has de pensar en el context en què s’explicaven, aquests contes, que és: a l’habitació on dormíem tots junts, a les fosques, i sense haver tingut cap referent gràfic anterior, sense haver vist mai televisió. Hi ha un món simbòlic espectacular en aquests contes i vull començar a recuperar aquesta memòria perquè la generació de dones de la meva mare ja els comencen a oblidar. No descarto un dia reunir a totes les meves tietes, al Rif, i fer una sessió de memòria, de recordar i d’escoltar històries sense parar.

—Serà la pròxima novel·la?
—Tinc diverses coses al cap i hauré de decidir què faig primer. Una seria aquesta, sí, un treball de recuperació d’aquests contes, que s’han passat de generació en generació les dones amazics, i que poden acabar desapareixent. De fet, totes les coses que tinc al cap tenen a veure amb la memòria. Quan vam arribar a Vic ens deien, sovint, ‘els moros, els moros de Franco’, referint-se a les tropes de marroquins que Franco va reclutar durant la guerra. Les senyores grans de Vic tenen encara històries dels ‘moros de Franco’ i del mal que van fer. Crec que fins i forma part del subconscient de molta gent. Jo no ho entenia. Però és que, a més, fent recerca per la novel·la, resulta que aquests ‘moros de Franco’ eren del Rif, i concretament de la zona d’on venim jo i la meva família. Aquest tema històric també m’apassiona i aquesta memòria poc explorada em crida molt l’atenció.

—L’altra gran protagonista de la novel·la és la gastronomia…
—Jo sempre havia volgut fugir de tot allò que pogués semblar tòpic o folklòric, però amb el temps m’he adonat que parlar de la llengua, del menjar o de les aromes de la meva terra no té res de folklòric. El que en tot cas els qui ho folkloritzen són els altres. Jo no sóc exòtica per a mi mateixa. Això, tot això, sóc jo. No pots fugir del teu origen, ningú no pot fugir del seu origen. Pensava que si feia descripcions de plats, d’espècies, etc, de seguida em posarien l’etiqueta d’orientalista, que no suporto, però no puc fugir del meu origen. I la gastronomia és un element molt important de la cultura rifenya. Jo he vist dones que a través de la cuina poden expressar una creativitat que potser en altres àmbits no expressen.

—De fet, la cuina sempre ha estat molt més que menjar…
—És que els aliments són molt importants, tenen una càrrega emocional molt forta. Trobo interessantíssim veure i analitzar com ens vinculem a través dels aliments, sovint sense adonar-nos-en. És a dir, com els aliments defineixen un món simbòlic vinculat a qui som, a allò que hem viscut o sentit. Aquest és un tema sobre el qual vull aprofundir, investigar, continuar-lo, perquè m’interessa molt. De fet faig servir la cuina com a estímul a l’hora d’escriure. Olorar un aliment determinat o menjar. M’he passat hores cuinant amb aquesta novel·la! Cada vegada que em trobava mig encallada em posava a cuinar i m’anava la mar de bé. He descobert que les aromes, per exemple, m’estimulen la memòria i serveixen per connectar, per fer associacions d’idees que de manera més conscient costen de fer. A vegades també em passa amb la música.

—A la novel·la parleu del masclisme del Rif, però aquí també n’hi ha, de masclisme…
—I tant! A més, jo m’havia cregut la història que aquí ja ho teníem tot resolt, perquè comparat amb el que jo coneixia d’abans evidentment no hi ha color. Però crec que el que passa aquí és que hem confós la igualtat de drets amb la igualtat real. És cert que aquí no hi ha cap llei que discrimini la dona, cosa que sí que passa al Marroc, i això és un canvi molt important i molt necessari, però això no ho soluciona tot, perquè si no hi ha una societat que de manera estructural hagi assumit aquesta idea d’igualtat, continuarà havent-hi actituds discriminatòries. Jo crec que el feminisme o la història del feminisme s’hauria d’ensenyar a les escoles. Diguem-ne com vulguem, però és una nova cultura que ha de substituir l’anterior i per tant s’ha de transmetre. No n’hi ha prou de saber que home i dona som iguals i amb els mateixos drets. La desigualtat salarial, per exemple, com pot ser que no ens sembli greu?

—Demaneu-ho a Rajoy, que diu que no és bon moment per entrar a parlar-ne…
—Ho trobo brutal. Com si fos un tema prohibit. I no se n’ha parlat prou. L’escriptora Chimamanda Ngozi Adichie, a la conferència que va fer aquí a Barcelona, va explicar que s’havia sentit més sola parlant de temes de gènere que no parlant de temes de raça. I realment és així. Parlant de desigualtat de gènere encara et trobes gent que hi troba justificacions, que diu que no n’hi ha per tant o que no és tan greu. Parlant de raça, per sort, ja no passa. Però en el cas dels que som de procedència de països musulmans, ens passa el mateix. En la lluita contra el masclisme i contra el racisme, sovint hi perd el feminisme. Jo he arribat a rebre crítiques per haver escrit contra el masclisme perquè segons algú fomento l’estereotip racista i dono munició als racistes per rebutjar els marroquins, musulmans, etc. Per a mi això també és una nova mordassa, una nova llei del silenci. La por a la islamofòbia pot esdevenir una mordassa. I això fa molta ràbia. Una altra tendència que s’ha instaurat: ara resulta que no pots fer una crítica oberta a l’islam perquè no és políticament correcte.

—Recordo un article vostre titulat ‘Jo sí que tinc por’, al cap de poc dels atemptats del mes d’agost a Barcelona i Cambrils…
—Vaig trobar molt fort que amb les víctimes encara esteses a terra la primera cosa que diguéssim fos ‘alerta amb la islamofòbia’. Em va semblar terrible i contraproduent. Molt contraproduent, perquè la primera atenció ha de ser cap a les víctimes, altrament perdem el món de vista. Després ja parlarem dels efectes col·laterals derivats dels atemptats, però és cínic que parlem abans d’islamofòbia. Em vaig enfadar molt i em van caure moltes benes dels ulls.

—Per exemple, quines benes?
—Doncs que hem de poder parlar d’una qüestió que no és exactament el terrorisme, sinó que és la seva germana petita no violenta, que és el fonamentalisme. És un corrent religiós ideològic que existeix, que s’escampa i per al qual a més a més no tenim vacuna. El fonamentalisme sempre ha existit, des que tinc consciència, però jo mateixa creia que era minoritari i, a més, innocu, perquè no és violent. Però és una ideologia que d’entrada et diu que pertanys a la nació de l’islam i prou, i no al lloc on vius. Crec que cal un debat seriós sobre això, encara no l’he vist enlloc, i deixem-nos estar d’eslògans fàcils. La gent no és tonta.

—Quan dieu que no tenim vacuna, a què us referiu?
—Que no tenim mecanismes de prevenció. Per exemple: una mare té un fill que de cop i volta és més religiós que ella. D’entrada no salten les alarmes, perquè precisament si és més religiós pensarà que ja està bé, que va pel bon camí.

—Pel que dieu, les mares dels joves terroristes de Ripoll, per exemple, penseu que no van sospitar mai res?
—Estic convençuda que no van sospitar mai res. És un fenomen absolutament aliè a la família i nou per a les mares. No té res a veure amb res del que elles coneixen. No tenen manera de detectar-ho. Per això dic que cal fer-ne un debat estructural seriós, que es faci alguna cosa a nivell educatiu, tant per a joves com per a adults, perquè cal generar una prevenció, una vacuna. Altrament, aquesta ideologia totalitària, s’estén. Contra això no hi ha cap prevenció com sí que existeix sobre drogues, per exemple.

—I com us expliqueu el que va passar als joves de Ripoll?
—Jo no m’ho explico, el cas dels joves de Ripoll trenca, pel que sembla, totes les estadístiques. Però, com deia, coneixem massa poc aquesta ideologia, que per altra banda pot ser molt llaminera davant de frustracions o situacions socials complexes. En el cas de Ripoll, pel que diuen, no hi havia cap situació social dura, cosa que caldria veure, però sigui com sigui, el més important és fer front a aquesta ideologia. I no ho fem. És molt fort però no ho fem. No n’hem parlat més. A mi em preocupa molt.

—No en parlem per allò mateix que comentàveu de no semblar islamofòbics?
—Aquest n’és un dels motius, segurament. El que vull dir és que obrir-ne un debat públic no es pot considerar políticament incorrecte. Ans al contrari, és necessari i urgent. I per primera vegada, arran de la publicació de l’article, em van dir que això ara no tocava.

—Com?
—Sí, no diré qui, però em van escriure per dir-me que allò que havia escrit no tocava. Que no tocava perquè fomentava el racisme, la islamofòbia, etc. I jo crec que és una estratègia totalment equivocada, perquè silenciar-ho i que només sigui la ultradreta qui parli d’aquests temes és un error gravíssim.

—A Vic, on hem crescut tots dos, ho hem vist…
—Sí, a Vic i a altres llocs també. A veure, deixar abandonats debats importants perquè se n’apoderin altres és un error. Entre altres motius perquè aquests altres poden no tenir bones intencions. A més, jo no vull parlar d’això, només, amb persones del meu mateix origen i en un espai a part. Vull parlar-ne a l’espai públic, en un espai comú. I que en parlem tots, com a societat. He de confessar que em sorprèn i em preocupa molt aquesta prevenció. No l’entenc. Espero que tots plegats ens hi posem i ben aviat.