Najat Driouech (ERC): ‘Sóc una catalana nascuda al Marroc’

Najat Driouech Ben Moussa és la primera diputada musulmana del Parlament de Catalunya. Abans que ella, hi havia hagut dos homes musulmans, però dona és la primera. Llicenciada en filologia àrab i diplomada en treball social, té disset anys d’experiència laboral a l’Ajuntament del Masnou i és professora del món àrab en un màster de la Universitat de Barcelona (UB). Ara és diputada per ERC. En aquesta entrevista, explica els seus orígens al Marroc, l’arribada al Masnou, com va aconseguir de ser la primera noia de la seva comunitat a tenir títol universitari, i la importància del seu fill i el ple del parlament del sis de setembre perquè ara faci el pas a la política. La senyora Driouech parla amb seguretat i experiència i atén VilaWeb per telèfon.

—El públic no us coneix. Us podríeu presentar, si us plau?
—Tinc 36 anys. Jo sóc del Masnou. Fa 27 anys que hi resideixo, des del 1990, perquè vaig néixer al Marroc. Si parlem de formació, sóc llicenciada en filologia àrab, diplomada en treball social, màster en construcció de noves identitats culturals, i postgrau en immigració, identitat i religions. Si parlem de feina, fa setze anys que treballo a l’Ajuntament del Masnou, primer com a tècnica en immigració i, des de fa sis anys, com a tècnica d’ocupació i formació. Al mateix temps, imparteixo classes de màster a la UB sobre el món àrab. I també faig classes en forma de tallers, xerrades i conferències a instituts més locals, o al Parlament Europeu, per posar dos exemples.

—Per què entreu en política ara?
—Jo sempre he defensat la idea que s’ha de fer una inclusió real i en totes les esferes. Si a la docència ja tenim mestres que s’han graduat i tenen orígens diversos, que puguin exercir la seva feina. Si tenim graduats en periodisme que vénen de cultures diferents, doncs que sigui habitual trobar-los als mitjans de comunicació. I això, per què no a la política? No ens enganyem. Molta gent ens veu de segona. És el col·lectiu del qual vinc, i n’estic molt orgullosa. I hem de fer fora estereotips. Jo porto una motxilla d’estereotips que no us podeu ni imaginar: dona, musulmana, casada i porto el vel. La societat ens ha fet creure que tot això és símbol d’ignorant. I no. Jo no em considero pas ignorant. Al revés. Estudiar em defineix.

—Dieu que un dels fills també ha estat important per a fer el pas a la política.
—El gran. Nou anys. Recordo que en els plens del parlament del 6 i 7 de setembre jo tenia festa, i era amb els nens a casa. M’ho mirava per la televisió perquè a mi la política m’agrada. I el dia era molt important. I el meu fill gran em va demanar que qui eren. Polítics, vaig dir, representants del poble. Nosaltres els hem escollit. I el fill se’n va anar, va tornar i em va dir: Dius que aquesta gent ens representa a nosaltres? Sí. Doncs no ho sé, mama. No sé si creure’m això. Per què? Doncs perquè no hi ha ningú que s’assembli a tu.

—Bona.
—I el fill va continuar: Oi que se suposa que som catalans. I vaig dir-li, i tant que som catalans. Ja, però som catalans àrabs. Vaig dir, sí. Doncs jo no en veig cap aquí, eh? Representants? I aquesta reflexió, reflexió que fa un nen, a mi em va fer pensar que, realment, la feina que faig quedava molt minsa. Les xerrades, les classes a la UB, els tallers. Total, em dic, els nens creixen, se senten igual que tothom, però a l’hora de la veritat no veuen la representació real a totes les esferes, que és el que jo defenso. Aquesta reflexió em va fer fer el pas, també.

—I de tots els partits decidiu entrar a ERC. Per què?
—ERC és l’únic partit que quan ha estat governant s’ha pres seriosament la gestió de la diversitat i ha fet coses. Només per aquest motiu, ja n’hi hauria prou. Quan ERC tenia un secretari d’Immigració com Oriol Amorós, que comptava amb experts sobre el terreny, que quan feien propostes les tenien en compte, i que ara quan t’ofereixen lloc a llistes no és de quaranta, sinó de posició de sortida, doncs em demostra que ERC és valenta. Hi ha una part de Catalunya que no ho veurà bé. La dreta, o en algun cas, l’extrema dreta. I ERC em demostra que és un partit que sí que hi creu, en la diversitat, i que no té por. Per això m’ha posat de número 10, en posició de sortir.

—I en el terreny concret de la independència, com us situeu?
—Sóc una persona que hi creu, en el dret de decidir de les persones. Vaig anar a votar el 9-N. I els meus pares, també. I els meus germans. L’1-O vaig anar a votar. Les persones, en un país democràtic, hem de tenir l’oportunitat de decidir. No sé per què hi ha aquesta por de no poder decidir. Però si potser surt que no! Sense por.

—Ningú no us assegura que un dia acabeu en un judici, tal com està la política. Ho teniu present?
—Bé. Esperem que la democràcia faci de democràcia i que s’acceptin els resultats. Veurem què ens deixen fer, al final. Arribarem a constituir govern, no el constituirem… No tinc una bola de pitonissa. No puc parlar de demà perquè encara està aplicat el 155. De moment, no hi ha govern. Ja ho veurem.

—Dona i amb vel. Tret de maca, us deuen dir de tot.
—Jo visc al Masnou. I no he tingut cap problema ni abans ni ara. Cap. Sí que és cert que amigues meves de vuit cognoms catalans estan enfadades perquè a les xarxes m’ataquen. I salten. Per què l’ataqueu perquè porta un mocador, coi, la coneixem, té estudis, fa vint anys que som amigues, quina ximpleria, això del mocador! I a mi em mostra que el tema del vel en una societat catalana del segle XXI ha d’acabar essent una anècdota. Com diuen els meus amics: per què no valoreu la persona i deixeu la peça? Jo no pretenc agradar tothom, igual que a mi no m’agrada tothom. Sóc conscient que rebré crítiques pertot. Però també rebia crítiques de la mateixa comunitat per ser diferent. Els amics marroquins dels meus pares em veien molt diferent dels seus fills o les seves filles.

—Diferent? Per què diferent?
— Al Masnou vaig ser la primera de la comunitat àrab a anar a la universitat. La primera. Les nenes de la meva edat es van casar amb divuit, dinou anys. Algunes persones em veien com un perill. Fins que, passada la universitat, no van veure que em convertia en important, diguem, no van venir a demanar-me perdó i disculpar-se. Perdona, ens hem equivocat. Tot element innovador que pogués afectar directament la vida dels seus fills, i filles, sortia del seu control. Després, però, ha vingut el canvi. Les mateixes persones, el dia que es van assabentar de les eleccions, van felicitar-me i van dir-me que era un honor. No he tingut cap atac. Al revés. Els catalans de tota la vida que conec, molt contents per mi. I els d’origen marroquí, també. He rebut ànims de Terrassa, Girona, Lleida, Tarragona, Barcelona, de la resta de l’estat, de Bèlgica, de França, i de marroquins de tot el món que s’han posat en contacte amb mi per felicitar-me. Família dient-me que m’han vist a Al-Jazira TV, ben orgullosos. Malament no ha caigut, no. Al contrari.

—I per què sou la primera noia de la comunitat àrab del Masnou d’anar a la universitat? Gràcies als pares o que sou tossuda?
—El meu pare treballava tot el dia i no el vèiem, sincerament. Treballa a la construcció i venia a les tantes, i el cap de setmana treballava en un restaurant. Penseu que érem cinc germans i el Masnou no és barat. La meva mare treballava per tot el nucli antic, fent la neteja de gairebé totes les cases de la zona. Els pares no han anat mai a escola. Però els germans de la meva mare, sí. Menys els tres grans, tenen formació universitària. I aquest és un tema que l’ha afectada sempre, perquè és una dona molt intel·ligent, molt emprenedora, però que no va anar escola. Al Marroc es comença l’escola a set anys. I ella a mi m’hi va portar als cinc i mig. Va parlar amb el professor i li va dir: Deixeu que vingui d’oient. Sumeu-li que jo, si fes falta, pagaria per continuar estudiant. M’encanta aprendre i superar-me.

—I el vostre marit com ho porta, que sigueu famosa?
—Ell treballa a la metal·lúrgica. Res a veure amb mi. Tot un àmbit diferent. Però us diré que el meu marit és part de l’èxit. El meu marit ja em coneix, que jo feia programes de televisió i la gent em saludava pel carrer. Ho has de fer tu, em diu, perquè si no ho fas tu, els teus fills tardaran molt. Sempre ho dic, nosaltres no tornarem al Marroc. Vaig venir a nou anys i no tornaré al Marroc. És clar que hi torno, però de vacances. O ens conscienciem que formem part d’aquesta societat en tots els sentits o ens passarà com a França. Aïllament de diferents zones urbanes que són micromons. I no ho volem, nosaltres. Ni per a nosaltres ni per als nostres fills.

—Sou la primera diputada musulmana del parlament. D’homes, ja n’hi havia hagut.
—Mohammed Chaib (PSC), en època de Montilla. I Chakir El Homrani, ara amb ERC. Si no estic equivocada, a Holanda i Bèlgica fa anys que les dones han fet el pas. I al parlament marroquí, ni us ho explico. A l’estat espanyol diria que només n’hi va haver una, de dona, i per Melilla amb el PP. Que només sigui una, i de Melilla, ja és trist.

—Com es veu el procés català amb ulls de catalans del Marroc?
—Als pobles catalans, la inclusió socials és força positiva. La gent hi participa. Sobretot la generació que ja té estudis, amb cultura democràtica. Moltes persones hi estan a favor. Altres, en canvi, encara tenen Felipe al cap.

— Quin Felipe?
—Felipe González, del PSOE. De la generació dels meus pares, alguns encara el voten perquè els va regularitzar els papers ‘y para que no gane el otro’.

—Res a afegir?
—Si la idea de l’entrevista era presentar-me, vull dir que jo sóc una catalana nascuda al Marroc. Em considero activista social. I m’he posat en política perquè és important per a la visibilitat, però també us dic una cosa: jo no em presento per representar un col·lectiu i prou. Vull representar tota la ciutadania catalana, no només a un col·lectiu. Que una part de la societat s’identificarà amb mi? Molt lògic. Vinc d’un passat i uns antecedents. Però el meu objectiu no és representar una minoria sinó tot el conjunt de la ciutadania. Si no, tenim els d’extrema dreta que diran que ‘esta sólo va aconseguir para los suyos’. I no. Els polítics treballem per a tothom. Només faltaria.