29.08.2018 - 22:00
|
Actualització: 29.08.2018 - 22:02
El cas judicial de l’activista anarquista Juan Manuel Bustamante, àlies Nahuel, ja s’ha tancat definitivament. Després d’un any i quatre mesos en presó provisional, ha estat absolt d’un presumpte delicte d’enaltiment del terrorisme arran d’uns piulets contra el sistema capitalista que havia publicat. Aquest càrrec partia d’una acusació inicial de terrorisme que, malgrat haver-se descartat posteriorment, el va dur a la presó.
Nahuel forma part del moviment Straight Edge Madrid, que es defineix com a anarquista, vegà i abstemi. Els integrants d’aquest moviment, molt lligat a la música hardcore, es limiten a fer activisme a les xarxes i a organitzar concerts. No obstant això, Nahuel i cinc companys del moviment van ser detinguts l’any 2015. La policia espanyola va ordir un relat que el convertia en el principal dirigent d’un grup terrorista responsable dels incendis a sucursals de La Caixa i Bankia el 2013 i el 2015. Les proves? Unes pintades amb les sigles del moviment trobades en una de les sucursals, la tinença d’objectes tan simples com ara productes de neteja, caragols i llaunes i els piulets crítics amb el sistema capitalista.
L’Audiència espanyola va considerar que amb tot això n’hi havia prou per a imputar-los els delictes d’integració en organització terrorista, tinença d’explosius, danys amb finalitat terrorista i enaltiment del terrorisme. D’aquest conjunt d’acusacions, que sumaven més de trenta-cinc anys de presó, només es mantingué l’última, però de bon començament van dictar presó provisional. Quatre dels acusats la van poder eludir amb una fiança, però dos hi van haver d’ingressar. Nahuel és qui hi va estar més temps: un any i quatre mesos sota el règim més sever i amb trasllats constants. La sentència absolutòria, que manifesta que en el cas no hi havia cap rastre de terrorisme, ni tan sols en els piulets, es va signar el 26 de juliol proppassat. Ara que ja ha acabat el termini que la fiscalia tenia per a interposar-hi recurs, parlem amb Nahuel, que ens explica com ha viscut aquest abús de la presó provisional i reflexiona sobre la criminalització de l’anarquisme per part de la justícia espanyola.
—La policia va considerar que el moviment Straight Edge, del qual formeu part, tenia relació amb dos incendis en sucursals de La Caixa i Bankia i us van investigar per terrorisme. En què es basaven per establir aquesta relació?
—En primer lloc, m’agradaria dir que visc en un barri obrer que, com qualsevol altre barri obrer, és ple de pintades. N’hi ha d’anarquistes, de comunistes i fins i tot de feixistes, fetes pels Ultrasur. El que va cridar l’atenció a la policia és que, a prop de la sucursal que havia estat atacada, hi havia una pintada que deia ‘SXEMAD’, que és l’abreviació d’Straight Edge Madrid, i va voler investigar-ho. Aquestes sigles les pot saber qualsevol persona aliena al moviment i que conegui la subcultura… Quan van començar a investigar, van veure que jo vivia al costat d’aquella sucursal. Després van veure que compartíem lletres de cançons de bandes hardcore que parlen sobre la revolució. Ells van deduir que l’ús simbòlic que es dóna al foc en aquestes lletres és una crida a cremar caixers, encara que no hi hagués cap missatge directe que ho confirmés. Van arribar a la conclusió que cremàvem caixers simplement perquè les cançons que compartíem parlen de foc i perquè formem part d’un moviment anarquista que va contra el capitalisme.
—Què fèieu, en realitat, com a moviment?
—L’Straight Edge neix dins el hardcore, un gènere musical molt lligat al fet de fer-te tu mateix les coses i a l’underground. Nosaltres només organitzàvem concerts i esdeveniments musicals relacionats amb aquest moviment. Això es va dir al judici. Un policia que ens havia seguit durant mesos va declarar que no havia observat que féssim cap activitat il·legal. L’única cosa que va veure és que havíem organitzat molts concerts, però això no és terrorisme.
—Com va ser el moment de la detenció?
—Jo era a casa de qui era la meva parella jugant a la consola. Una estona després d’haver anat a dormir, cap a les cinc de la matinada, vam començar a sentir cops a la porta. La policia va entrar-hi de manera violenta. Havien anat a casa meva, però no m’hi havien trobat i per això van venir a casa de la meva parella, que també cercaven. Vaig insistir a preguntar de què m’acusaven, però no m’ho acabaven d’aclarir. Finalment, em vaig assabentar que era de terrorisme. Un dels agents anava dient: ‘Els teus col·legues ja han parlat, has d’acceptar el que has fet…’ Però jo no sabia què havia fet.
—Quin material van requisar i com el van utilitzar en contra vostre?
—Quan van arribar a casa meva, una de les coses que se’n van endur van ser els caragols del meu llit d’Ikea. La policia va considerar que aquells caragols eren material per a construir bombes, malgrat que més tard no van tornar a aparèixer en la investigació. Ho van presentar com la prova més important, però en el transcurs de la investigació no va tenir cap importància. Això evidencia que la policia mateix, i sense escrúpols, crea aquesta mena de propaganda perquè la gent tingui por. També se’n van emportar videojocs. Un en concret, Red Dead Redemption, se’l van endur només perquè hi van llegir les paraules ‘mort vermella’. Com a prova, un videojoc! I objectes com ara llibres o fins i tot les cartes de la meva ex-xicota, que eren del 2011. Tenien un cor amb una A anarquista, i per això les van agafar. L’agent l’hauria pogut llegir allà mateix i saber de què es tractava, però em va dir: ‘No, això ja ho investigarem.’
—I als vostres companys?
—Encara va ser més ridícul: a un companya se li van endur una ampolla amb suc de taronja i a un altre company l’ampolla d’una beguda no alcohòlica que ells van dir que era cervesa i que podia servir per a fer còctels Molotov. Els va cridar l’atenció de trobar-ne una tenint en compte que som un grup abstemi. Fins i tot van investigar la composició d’uns petards que van trobar, que a sobre eren per a nens. Els semblava sorprenent que el mes de novembre la gent tingués petards. Va ser un absurd darrere un altre… Una cosa molt graciosa que va passar al judici és que l’encarregat de la investigació em va qüestionar pel fet de tenir un compte a Bankia i alhora fer crides a boicotar bancs. Com dient: ‘Quin anarquista…’
—En un primer moment, la base de l’acusació eren uns productes químics que suposadament servien per a fabricar explosius. Més tard, es va demostrar que simplement eren productes de neteja. Amb quins arguments van mantenir l’acusació després d’això?
—La policia ja va concloure que no hi havia explosius ni res el juny del 2016. En aquell moment, si més no, haurien pogut reduir les acusacions o fer-me sortir de la presó, però van continuar argumentant que, si es barrejava aquell material amb pólvora o metxes, es podia fer un petard. No va ser fins més endavant que van canviar l’acusació.
—Per l’acusació de terrorisme, heu estat un any i quatre mesos sota el règim penitenciari més sever. Què ha significat això?
—Vaig estar en règim d’aïllament en cinc presons diferents. Va ser un caos total. Passava més de vint hores cada dia tancat a la cel·la. Aquesta mesura es basava en la perillositat que jo representava per a ells. Em consideraven molt perillós…
—Això justificava els trasllats?
—No. Encara més, l’única vegada que vaig tenir contacte amb un pres abertzale, el va sorprendre moltíssim la meva situació perquè em va dir que ell només havia estat en una presó i que hi havia gent que feia deu anys que era presa i no l’havien mogut tant com a mi. A més, tenia prohibides unes quantes coses: si que la resta de presos podien trucar deu vegades a la família, jo només podia fer vuit trucades; si la resta podien enviar totes les cartes que volguessin, jo només tenia permeses dues de setmanals, que m’arribaven amb setmanes de retard. He estat víctima de la vulneració de drets molt bàsics, com el dret d’intimitat: em podien llegir les cartes, escoltar les trucades, m’enregistraven les visites, podien entrar a la cel·la sense avisar… Els mòduls d’aïllament són una presó dins la presó. Això ho deien fins i tot els funcionaris. Per menjar, quan era a Estremera i ja m’havien acceptat la dieta vegana, em donaven aquells plats de plàstic rebutjables amb arròs i dos tomàquets de penjar. Això és el que menjava en tot el dia: dos plats d’arròs. Vaig reclamar i em van dir que no s’incomplia cap reglament perquè, segons l’informe del metge, era una dieta molt nutritiva. També tenia falta de vitamina D perquè no em tocava el sol i a això cal afegir-hi l’esquena. Ara tinc hiperlordosi d’haver estat tant de temps estirat i assegut.
—Psicològicament, quines conseqüències heu tingut?
—En sortint de la presó, vaig notar que solucionava els conflictes de manera diferent. Allà dins, la solució als problemes és la violència, els crits o les baralles, i t’hi acostumes. Molts presos m’ho havien dit: a la presó, la teva tolerància disminueix. Jo sempre havia estat molt passiu en les discussions, però quan vaig sortir esclatava molt de pressa. A començament d’any vaig caure en una depressió. Continuo anant al psicòleg i al psiquiatre. Si ets culpable, assimiles millor què t’ha passat, però a mi tot em semblava molt absurd i surrealista. Em va semblar increïble, per exemple, que al final s’acabessin utilitzant com a base acusatòria uns piulets que havia fet, que suposadament incitaven al terrorisme.
—L’acusació de terrorisme va caure i es va mantenir l’enaltiment del terrorisme. Els piulets en qüestió deien coses com ara ‘Mort al capital’, ‘Odiant Espanya, odiant el tabac’ o ‘No donis a ningú el poder de prendre’t la llibertat. Ets propietària de la teva vida, ja no una esclava’. Què en penseu?
—La majoria eren lletres de cançons de grups de hardcore. Vam posar un text d’una que es deia ‘Declaració de guerra’, amb l’enllaç del videoclip al costat. A qui investigava, només li calia fer clic per adonar-se’n. Misteriosament, no hi havia vídeos per a inculpar-nos dels incendis. Per tant, quan els vam sol·licitar, se’ls va desfer el relat. No obstant això, com que hi havia hagut més condemnes relacionades amb usuaris de Twitter, devien voler deixar-nos una sentència de sis mesos o un any… Jo em demano quina inversió es deu haver fet en aquesta investigació. Què se n’ha fet dels diners de totes les investigacions contra el terrorisme que han acabat en no res? Quina classe d’interès públic tenien?
—Finalment, heu estat absolt també d’enaltiment del terrorisme. Us ho esperàveu?
—La veritat és que no, sincerament. Vist com havien anat tot aquesta classe de casos em va sorprendre. Després d’haver viscut un any i mig d’injustícies no m’esperava res de bo. Em va cridar molt l’atenció que la jutgessa que portava el meu cas, Carmen Lamela, arxivés la causa de Pandora perquè no hi havia res. Jo no entenia per què no feia això mateix amb el nostre cas, perquè era calcat a totes aquelles operacions. La diferència és que Pandora la portaven els Mossos, no la policia espanyola. Més endavant n’investigà un dels alts comandaments, el major Trapero…
—Heu estat molt crític amb Lamela. A més de portar el vostre cas, també ha estat darrere d’abusos clars de la presó provisional, com ara el cas d’Altsasu o dels presos polítics independentistes.
—El jutge Garzón deia en una entrevista que a la justícia espanyola, fent un seguit d’encàrrecs polítics, es pot ascendir professionalment i que l’exemple més gran és la jutgessa Lamela. Ara és al Suprem, i això que va començar a exercir a l’Audiència el 2014. Ha fet una carrera molt ràpida i crec que ningú no puja tan de pressa. Ella va sol·licitar l’informe a la Guàrdia Civil pel cas d’Altsasu, per exemple. Sembla que l’ala conservadora necessiti la construcció d’un enemic intern. Primer va ser tot allò que representava l’esquerra abertzale al País Basc. Encara que no fossin ETA, tot era ETA. Més endavant, els anarquistes. I ara els catalans. Va en la mateixa línia que la policia patriòtica de Jorge Fernández Díaz: perseguir tot allò que representi una oposició al carrer.
—A banda la jutgessa, el vostre cas i el d’Altsasu també tenen en comú que parteixen d’una acusació molt greu que després es redueix. Creieu que és una estratègia?
—A mi em recorda a la doctrina del xoc. Amb un cas mediàtic en què en castigues un, pots educar-ne molts. Ens hauríem de rebel·lar contra les injustícies, però si la gent que vol fer-ho veu que unes altres persones són a la presó sense haver fet res, es demana què li pot passar. És una forma de coerció cap a una classe d’oposició que ells volen eliminar. No s’han estat mai de res. Fernández Díaz ha tingut contactes amb comandaments de la policia xilena. De fet, molts casos relacionats amb anarquistes a Xile (com el cas Bomba) són un calc d’operacions com Pandora o Piñata. És la mateixa estructura, la mateixa manera d’utilitzar les fonts i la mateixa organització jerarquitzada.
