Andorra competeix amb dos esportistes als Jocs Olímpics de París. L’una, Mònica Dòria, va fer història dimecres com a primera andorrana que es classificava per a una final olímpica, i, a més, tercera. Lamentablement, la final d’eslàlom amb canoa no li va anar tan bé i no va arribar al podi. Tot i això, la seva sisena posició és un molt bon registre i és el primer diploma olímpic de la història d’Andorra. L’altre esportista és Nahuel Carabaña, que debutarà dilluns a les 19.04 a la prova d’atletisme de 3.000 metres amb obstacles. Ell ja ha fet història i ha estat el primer andorrà a classificar-se per a uns jocs per mèrits esportius, i no amb les invitacions per universalitat. Hi arriba després d’haver estat setè al Campionat Europeu aquest mes de juny i segon al Campionat Ibero-americà del 2022. Aquesta vegada és a la cúspide mundial, allà on tot atleta vol arribar, i correrà a l’Estadi de França, que té una cabuda de 78.782 assistents. Pràcticament tota la població d’Andorra. Nahuel diu que no li fa por i creu que dilluns pot classificar-se per a la final, que es disputarà el 7 d’agost a les 21.43. Si hi arriba, l’objectiu passarà a ser gaudir de l’experiència.

—Com van els nervis?
—Encara no en tinc. Des que vaig arribar, simplement he gaudit. De la Vila Olímpica, de mirar totes les coses que hi ha disponibles, del menjar, de saber els horaris dels busos per a anar a la pista i res més. Però, de nervis, encara no en tenim. Suposo que aquest cap de setmana ja començarem a tenir-ne.

—Com és la vida a la Vila Olímpica?
—Continuo entrenant. Hem fet un petit manteniment, encara em tocaven un parell d’entrenaments forts abans de fer una petita baixada i descansar bé. Dijous vaig fer l’últim entrenament mig fort, per dir-ho d’alguna manera, i prou. Després ja és descansar, fer rodatges molt suaus i estar preparats per a la gran fita.

—Heu anat a veure com competeixen en uns altres esports?
—De moment no. Tenim una aplicació per a demanar entrades per a qualsevol esport, en podem agafar una el dia, però encara no hi he anat. Entre que havia d’anar al fisioterapeuta, que entreno dos cops el dia, que he de descansar i que vull anar a menjar… Prefereixo quedar-me aquí i mirar-ho a la tele, que sé que ho veuré millor. Hi ha molts esports pels quals has d’agafar un autobús que potser triga una hora a arribar a la zona. És un dia que acabaràs cansat tant sí com no.

—Com viviu l’ambient? Les graderies són plenes i els assistents, entusiasmats.
—Això sí que ho hem notat. A tots els esports es veuen les graderies plenes, sense cap forat. Em toca competir a l’Estadi de França, que hi cap moltíssima gent. Són quasi 80.000 persones. No sé si estarà ple, però veient com són els altres esports, sembla que sí.

—Això us impressiona o us encoratja?
—Crec que m’encoratja. M’impressionarà, òbviament, perquè no he corregut mai amb tanta afició al voltant, però tinc ganes de viure aquesta sensació. Però no em vull fixar gaire en l’exterior, només en la competició i que la resta em sigui igual.

—Amb l’entrenament previ no sembla que us permeteu gaire lleure. Una vegada hàgiu competit, podreu romandre-hi més dies?
—Segurament quan acabi de competir aprofitaré per anar a veure algun esport i visitar París en general, que en tinc moltes ganes. Ens quedem aquí fins el dia 12, així que tindré temps per a fer-ho.

—Vaig llegir que els organitzadors han repartit moltíssims preservatius.
—És veritat. Ens han donat cinc preservatius a cada esportista.

—Però alhora us posen al llit de cartó.
—Exacte! És una mica contraproduent, però la gent es busca les maneres.

—Com s’hi dorm? Cal estar ben descansat per a competir.
—Al final, depèn del cos de cadascú. Sóc una persona que dorm a qualsevol lloc i estic dormint molt bé. De veritat, no tinc cap mal ni cap problema. Però, per exemple, a un dels meus entrenadors li costa moltíssim. S’aixeca no sé quants cops per nit, li fa mal l’esquena pertot arreu… És clar, això depèn de les persones. Jo sóc capaç de dormir a terra i estaré bé.

—Això us dóna un avantatge competitiu, si els vostres rivals no dormen bé.
—[Riu.] Suposo, no sé com deuen dormir els altres, però espero que tots malament. Així tinc un petit avantatge.

—Són els primers jocs olímpics que disputeu. En quin moment de la preparació o les fases prèvies vau pensar que els teníeu a l’abast?
—A partir de l’any passat, quan vaig anar al Mundial de Budapest, que em vaig quedar a una posició de passar a la final, vaig fer un reset molt bèstia al meu cap. Ostres, he sigut capaç de competir a un alt nivell, m’he vist competint amb els millors. A partir d’allà em vaig dir: “L’any que ve tant sí com no he de ser als jocs i em veig capaç d’aconseguir-ho.” Crec que això és el que m’ha fet entrenar superbé durant tot l’any, fer una preparació molt bona i aconseguir realment l’objectiu que tenia al cap tot l’any.

—Com és un entrenament d’algú que vol arribar als Jocs Olímpics?
—Cada any intento d’aplicar més coses i millorar molts punts febles. Tot això t’ocupa molt més temps. Cada vegada en tinc menys per a anar a prendre alguna cosa amb els amics. Sempre prioritzes el descans abans de tot i els entrenaments. Sempre va junt, la majoria del temps entreno o descanso. Em deixo molt pocs dies. El diumenge, que és el dia que només faig una sessió d’entrenament, aprofito la tarda per fer vida social i desentendre’m de l’atletisme, per dir-ho així. La resta de la setmana entreno dues sessions el dia, i a part d’això, entre fisioterapeuta, psicòleg, nutricionista, gimnàs… que si fas una mica de gomes, una mica d’estiraments, que si ioga, que si tal… Són moltes coses que t’ocupen moments del dia i només queda temps per a menjar, dormir i ja està.

—I el cap, com el porteu? La pressió, l’autoexigència, la disciplina de no saltar-vos cap entrenament…
—Ho porto bastant bé. Tots els esportistes tenim alts i baixos durant tota la temporada, perquè és molt difícil estar al 100% cada dia. És normal. Hi ha setmanes que t’ho prens tot més negatiu, potser, creus que no hi arribaràs, estàs molt cansat… Però ho porto bastant bé, perquè després d’aquestes baixades mentals sempre ve de cop una pujada molt bèstia de motivació. Crec que això fa compensar-ho tot.

—Els tres mil metres amb obstacles tenen molts canvis de ritme en la mateixa cursa i són força sacrificats. Per a aquells lectors que no coneguin la vostra disciplina, com l’explicaríeu?
—La duresa de la meva prova són els obstacles. N’has de passar trenta-cinc en tota la cursa. Són set voltes i mitja amb quatre obstacles més una ria, que és l’obstacle amb aigua. El més dur és que durant tota la cursa acumules fatiga pels canvis de ritme. Quan arribes a les dues últimes voltes, que a sobre has de córrer encara més, arriba un moment en què cada vegada veus els obstacles més alts. Fa la impressió que, ostres, no arribo a saltar-los. No són gaire alts, però tampoc baixos. Són 91 centímetres.

—Hi juga molt la tàctica per a administrar el cansament, no?
—Totalment. Els obstacles no perdonen. Si al principi et passes, a vegades no acabes la cursa. M’ha passat de vegades d’arriscar de més i se’t fa de nit. No hi arribes. O acabes caient. La majoria de vegades passa això, perquè tens tant àcid làctic acumulat a les cames que no arribes a saltar, o fas l’últim quilòmetre caminant, quasi.

—Quin objectiu us heu marcat per als jocs?
—L’objectiu és passar a la final. És difícil, òbviament. Són Jocs Olímpics i lluitem contra els millors del món. Però veig que hi ha possibilitats. He entrenat molt bé i en tinc moltes ganes. Sobretot, que surti el potencial i el treball que hem fet fins ara. Vull veure de què sóc capaç. I si arribo a la final, gaudir-ne. Si en gaudeixo, sortiran coses maques.

—I hi ha alguna marca personal que vulgueu batre?
—Hi ha la possibilitat de fer marca personal, però aquestes curses, i més en semifinals, són molt tàctiques, no correran de pressa amb la idea de fer marca personal. Però pot haver-hi la possibilitat. M’agradaria fer el que és la mínima olímpica real, perquè em vaig quedar a 1,04 segons, que no és res. Si pogués fer-la en semifinals, ja seria brutal. Si pogués fer un 8,14, estaria molt content.

—Vau ser a punt de fer la mínima olímpica, però sou el primer atleta de la història d’Andorra que us classifiqueu directament per mèrits esportius, sense la invitació d’universalitat. Això pesa?
—Ho porto bastant bé. M’agrada aconseguir les coses per mèrits propis, ho he dit des que vaig començar amb l’atletisme. No m’hauria agradat anar als jocs si no tinc la possibilitat de lluitar de tu a tu amb els altres. Per mi, seria que no dono el 100%, o que no estic a l’altura. Mentalment, això em rebenta. El que realment vull és poder competir contra els altres i demostrar que també puc. La meva motivació és aquesta. Si vaig als jocs ha de ser complint el que toca.

—L’atletisme andorrà passa per un molt bon moment.
—Sense cap dubte, ara mateix passa pel millor moment. Entre les noies de quatre-cents metres tanques, que pugen amb molta força, en Pol Moya i jo, que anem sempre a competicions internacionals fent molt bons resultats, està molt bé. Passem pel millor moment, s’ha d’aprofitar i gaudir.

—Sentiu el suport social d’Andorra?
—Tenim moltíssim suport, el de tot el país, diria. Els missatges que he rebut aquests dies, i ja abans, quan em van confirmar que em classificava per als jocs, han sigut una bogeria. No havia rebut mai tants missatges i ha sigut un boom. No m’esperava que tindria tanta gent darrere donant-me tot el suport possible.

—Mònica Dòria es va classificar per a la final com a tercera, i al final va guanyar diploma olímpic com a sisena. És un al·licient per a vós?
—Estava súper nerviós mirant la seva competició, però ens va agradar molt veure-la. És la primera vegada que el país aconsegueix un diploma olímpic. Estem molt contents per ella i és tot un orgull per al país tenir una esportista d’aquest nivell.

—Vau estar junts com a abanderats andorrans en la cerimònia d’inauguració. Què us va semblar?
—La inauguració va ser una bogeria. Va ser molt ben parida, i mira que va ploure. A la gent no li va agradar tant pel tema del temps, però va ser un espectacle increïble. Per a nosaltres, que anàvem al vaixell, vèiem la gent que hi havia asseguda. Tres-centes mil persones mirant tot l’espectacle, a una banda i a l’altra. Feies el recorregut i veies tot París. No sabies ni on mirar perquè hi havia tanta cosa que no te’n podies quedar amb una de sola. Va ser impressionant. Crec que serà molt difícil que ho superin uns altres països en els següents jocs olímpics.

—Compteu ser a Los Angeles el 2028?
—Sí, sí, totalment. Espero anar a molts jocs olímpics. Fins on m’arribi el cos, intentaré de ser-hi per a representar Andorra.

—No em puc estar de demanar-vos pel que va passar a l’Europeu de Munic, quan us vau aturar a ajudar Axel Vang Christensen, que havia caigut. Abans parlàvem del sacrifici de l’entrenament, de la disciplina, i arriba la cursa i ho deixeu tot de banda per ajudar un company. Com ho vau sentir?
—És una cosa que m’ha preguntat moltíssima gent i encara no sé explicar què va passar aquell dia. Va actuar el meu subconscient, va ser sense pensar. Ho vaig fer perquè em va sortir així. Havia fet la mínima per a anar a Munic, era una ocasió molt important per a intentar de passar a la final. I just va passar això i ja està. No sabria què més dir.

The kind of sporting spirit we love to see ❤️

Credit 📷 @EuroAthletics | #Munich2022 | #BackToTheRoofs

Follow the European Athletics Championships live on All Athletics. pic.twitter.com/MoFH2Q6ZUm

— The Olympic Games (@Olympics) August 16, 2022

—És una cosa molt humana. Fora del context esportiu no seria gens extraordinari, però contradiu la idea de la competició i l’autoexigència.
—Totalment. Hi va haver comentaris de tota mena. Els respecto, i després els puc compartir o no. Però res més. Va sortir així aquell dia i no me’n penedeixo.

—Heu tingut contacte amb ell, després?
—Sí, sí. Hem coincidit en algunes competicions. Xerrem poc, perquè no parlo gaire anglès. És una de les coses que vull millorar aquest any, estudiar anglès per poder comunicar-me millor amb els altres atletes. Perdo molta comunicació i amistats, fins i tot, per culpa de la llengua. Mira que en parlo tres, però encara em falta l’anglès.

—Com teniu previst de viure el dia abans de la prova?
—Faré el que faig sempre abans de competir. Prendre-m’ho amb calma i tranquil·litat, menjar el que menjo sempre abans de competir, aixecar-me a la mateixa hora que m’aixeco sempre, fer una petita activació al matí, estar tranquil durant el dia, descansar bé, desconnectar una mica jugant al FIFA, i ja està. Quan les coses funcionen, crec que no les has de canviar. El dia de la competició sí que estaré més concentrat, suposo que estaré tot el dia pensant com correrem i quina estratègia farem. I, sobretot, ser superpositius. Pensant que volem ser a la final i que ho donarem tot per arribar-hi.

—Quan hàgiu acabat, sigui dilluns o sigui a la final, us permetreu alguna festa o heu de cuidar el cos?
—[Riu.] Tot depèn de com sigui la cursa. Si passo a la final o si no, o si faig molt bona semifinal, amb marca personal i tot, però no arribo a passar a la final. Pot passar, són els millors del món, si encara no puc guanyar-los, doncs ja arribarà un altre moment. Ho analitzarem amb els entrenadors, potser continuarem entrenant i, si és així, potser no surto de festa i em controlaré una mica per preparar la següent competició. Ara, si em diuen que descansi i desconnecti, tocarà fer-ho. Ha estat un any molt llarg, he estat entrenant des de finals de l’agost passat. Tocarà desconnectar i fer tot el que no he fet en tot l’any.