01.03.2021 - 19:50
Aquest matí, a TVE, la ministra espanyola Nadia Calviño s’ha quedat ben descansada quan ha parlat dels 11.000 milions que va prometre la setmana passada el president Pedro Sánchez. Hom esperava que fes un pas més i en concretés alguna cosa: on aniran, de quina manera, amb quins instruments, quines comunitats seran les més dotades… Però no. Ho ha deixat una altra vegada tot en l’aire, i ha insistit en els mateixos errors d’apreciació que comet el govern espanyol des del començament de la pandèmia. Una cosa sí que ha canviat: sembla que s’han adonat que amb més crèdits ICO ja no solucionen els problemes.
Però mirem què ha dit. “Abans que es desencadeni un problema multitudinari d’insolvència de les empreses, activarem els instruments necessaris. No es tracta de donar més crèdits, perquè ja ho vam fer al desembre, ara analitzem ajuts directes a les empreses, és clar que sí. Però es poden donar els diners directament a l’empresari o que l’estat en pagui els costs.” I comença a desviar-se: “L’estat paga directament els sous dels seus treballadors i els costs de la seguretat social.” Compte! Això ho fan tots els països amb els ERTO, que han salvat, en primera instància, milions de llocs de feina, i Europa va crear un fons específic, el SURE, dotat de 100.000 milions perquè tots els països se n’aprofitessin.
I Calviño ha continuat. Ha dit que “ampliar el termini de carència dels crèdits en dos anys” era ajuda directa. No, això no ha d’anar per aquí. Entre més raons, perquè l’estat no hi ha posat ni un euro. Són els bancs que hi han exposat diners –un 20% o 30% del crèdit atorgat, segons l’empresa– i l’estat s’ha limitat a avalar-los fins a un 70% o un 80%, mitjançant l’ICO. I la perla final ha estat un impagable advertiment: “Cal evitar allò que ha passat en uns altres països, on s’han donat els diners directament a les empreses i han tancat.” És clar que n’han tancat algunes. És inevitable. Què passa? Que la resta de països són rucs? Però, senyora ministra, és que aquí, a més, no s’ha perdonat ni un euro d’imposts a les empreses ni de quotes als autònoms, cosa que sí que han fet uns altres països. Com poden continuar aquesta gent si els tanquen l’aixeta per a poder fer calaix?
Sembla que Calviño no hagi vist les dades dels veïns. Que no hagi vist que l’estat espanyol és l’únic on no s’han donat pràcticament ajuts directes. Que es troba a l’1,5% del PIB, en contrast amb la mitjana europea, que supera el 4%. I que el 72% d’aquestes ajudes han estat en forma de crèdits, cosa que malmet a mitjà termini els balanços de les pimes i els autònoms que han entrat en aquesta via –que, a més, són la majoria, com es podia esperar, perquè no han tingut cap més alternativa, més enllà dels ERTO. L’estat espanyol no vol jugar-s’hi diners. Les paraules de la ministra semblen indicar que tan sols cal ajudar aquells qui puguin tornar l’ajut amb una seguretat del cent per cent. A mi em sembla una bestiesa en moments com aquests, que són excepcionals. És la mentalitat pròpia d’un banc privat que sotmet a una avaluació de risc qualsevol demanda de préstec que li arriba d’una empresa. Mira d’eliminar al màxim possible el risc de l’operació, i aquesta és la seva obligació. Però si pel mig hi ha l’estat no parlem d’això. Ni de bon tros.
Si els famosos 11.000 milions acaben formalitzant-se amb més moratòries a crèdits i imposts, l’única cosa que aconseguim és allargar el problema i deixar en paper mullat allò que tantes vegades han repetit, què “són temps excepcionals”. Si ho són, on són les mesures excepcionals? Aquests dies veiem que es parla del turisme. Més enllà de la Setmana Santa, és clar, que amb bon criteri es considera perduda. Parlem de l’estiu, que ha de ser clau per a la recuperació del país. Els anglesos, que segueixen un bon ritme de vaccinació, sembla que ja fan reserves. Les accions de companyies que depenen del turisme, com IAG o Amadeus, pugen a la borsa després de caigudes monstruoses. I es torna a parlar de congressos… Què els passa als hotels, als restaurants, als bars, als comerços que depenen fonamentalment dels visitants i que formen part de la base que configura l’atractiu per a venir a Catalunya?
Les patronals estan fartes de demanar al govern que ajudi directament pimes i autònoms, perquè, altrament, això no aguanta. Recorden que a Alemanya l’estat ha donat a fons perdut un 75% de les pèrdues derivades de les mesures restrictives per a lluitar contra la covid-19. Fins i tot el Banc d’Espanya ha parlat obertament de la necessitat d’utilitzar aquest instrument. I més d’una vegada, aquestes darreres setmanes. I Madrid, ja ho veieu, com si sentís ploure. Es fa difícil d’entendre l’actitud dels responsables d’economia de l’estat espanyol, que no vol exposar ni un euro. Aquests 11.000 milions ja s’havien d’haver repartit fa moltes setmanes. I de temps per a saber com ho han de fer, n’han tingut de sobres. La responsabilitat que té el govern espanyol és immensa. I no sembla que en sigui conscient. O no la vol veure…
