Nadala en prosa

Escrivia Rainer Maria Rilke en una de les cartes al jove poeta que la soledat no és res que es pugui triar o rebutjar. Hi és, la tenim, amb nosaltres, intrínsecament. «Estem sols. Ens podem enganyar i fer com si no fos així. Això és tot. Però és molt millor reconèixer-ho, i fins i tot partir gairebé d’això.»

Com més aviat reconeguem la nostra solitud, més temps viurem conscients del nostre ésser. Passa que això només s’aprèn vivint. Un cop après, tot i el possible vertigen, també arriba una nova manera de relacionar-se amb l’entorn. Que tots estem sols i morim sols, però no vivim sols. I viure amb els altres des de la consciència de la pròpia solitud pot fer més sincera, profunda, honesta i sana la relació amb els altres. Donar-se i obrir-se a rebre, sense por, construint les petites estimes a partir del nostre ésser solitari.

Què s’empatolla aquesta ara, oi? Pensava en Nadal. Diguem-ho de bon començament i avall: Nadal pot ser una autèntica merda, una puta agonia, un rellotge aturat que continua fent tic-tac. Ja ho sé, no diguis això davant les criatures, que pau i amor i bons propòsits. (El món és ple de bons propòsits, però bé, no hi entrarem ara.) Suposo que arribats a aquestes-dates-tan-assenyalades, la cosa queda dividida entre els entusiastes de Nadal, que frisen perquè arribi, i s’ho passen teta, i compren de tot i més, i van dient ‘bones festes’ a tot déu que s’encreuen pel carrer –i jo els entenc, perquè ja que som aquí, passem-nos-ho bé–; i els senyors Scrooge del segle XXI, que rondinen, i s’hi pixen, i se’n foten –i jo els entenc, perquè a vegades l’única manera de viure és a còpia de cinisme. Llavors hi ha els que naveguem entre dues aigües, els que a estones sí però no sempre, i entre poc i massa. Quan passa una estona de les que sí, tot és bonic i quanta joia i alegria, i panses i figues i mel i mató. I quan és una de les que no, toca dissimular, perquè no faràs el paperot, que en tots els dinars familiars de Nadal sempre hi ha la cosina que fa morros perquè allò li sembla una pantomima i tu no vols ser la cosina esgarriacries, de manera que t’ho passes com pots. Tic-tac. Que resulta que t’han parat la taula perquè enyoris qui ja no hi és, però et prems amb el dit índex el múscul que hi ha entre el llavi superior i el nas, que això ho talla tot, i continues escurant el plat.

Cadascú, a taula, mastega com pot la seva solitud. Són instants, que la música sona i el vi corre. Hi ha els dos que sempre comencen la discussió a què s’acaba enganxant tota la resta, la cosina que ja té una arruga fonda enmig del front, el nen que puja a la cadira a dir els vers i tots oh!, el brindis mirant als ulls fins que salta una nova ganivetada, els tons de veus que van pujant de decibels, els riures de la canalla que acabaran en plors, el que s’entesta a ‘cagar’ el tió en comptes de fer-lo ídem i el corregeixes educadament, quin mal cagar això tan gros i sec, i el procés que té divididíssima la família, quina mandra, parlem d’una altra cosa que aquests ja cansen. Perquè tu i aquell, i és que tu i aquell altre. I durant un moment te’ls mires com si no hi fossis, com si els ulls se t’haguessin desenganxat del cos i es passegessin per la taula, repassant cada escena. És clar que penses que verge santa, això no hi ha qui ho aguanti, però també que quina sort tenir-vos, encara que sigui per a discutir.

I quan surts a fer la copa amb els quatre de la colla que també s’escapen abans que els torrons saltin pels aires, també te’ls mires, i tornes a pensar allò mateix, encara que Nadal faci mandra i, a vegades, mal. Tic-tac. Com quan la companya de feina et porta caldo el dia que arrossegues un refredat de ca l’ample, tu que et pensaves que ningú no et tornaria a preparar mai un tàper. En la pena també hi ha bellesa. I penses en la solitud més crua, que és la que et deixa isolat amb un cartró de vi a la boca del metro o aparcat en una cadira de rodes a la llar d’avis. En la gent que fa que no estiguin sols, que dóna sense por, que estima sense esperar res a canvi, i els amorteix els dies de llums als carrers que encara il·luminen més els éssers aïllats.

Penses que quina sort tenir una petita xarxa d’estimes, i que tothom en tingui una mica, perquè tots la necessitem, fins i tot els solitaris que han comprès la soledat. Per això decideixes de no estalviar carícies ni petons, perquè sí, d’acord, estem sols, més val saber-ho i dir-ho, però ens en sortim perquè aquesta nit ens hem estimat i algú t’obrirà la porta. Ja pots deixar anar el dit índex.

«Aquest és de fet l’únic coratge que se’ns exigeix: ser valents, amb les coses més insòlites, estranyes i inexplicables amb què ens puguem trobar.» Nadal és ple de valents, trobo.

En fi, tot acaba passant millor amb una nadala. Bona digestió.

Bel Zaballa