Nadal a un barri cristià del Vietnam

Quan faltaven pocs dies per Nadal, al districte 9 de Ho Chi Minh ja treien les decoracions al carrer. En aquell barri hi havia una gran concentració de famílies cristianes, que al Vietnam són una minoria. Per a elles, aquestes eren les dates més importants de tot l’any, i es notava amb la cura que dedicaven a aquell moment, en què disfressaven els carrers com si fossin a les festes de Gràcia.

“Som nosaltres, els qui decorem els espais públics, no l’ajuntament o el govern”, m’explicava tot passejant en Vũ Thanh Bình, un noi de trenta-un anys que havia nascut i crescut allí. El seu barri era el seu gran orgull. El considerava la llar dels cristians de l’antiga Saigon i, per tant, pràcticament de tot el Vietnam. “Aquesta comunitat es va originar fa setanta anys per cristians catòlics romans que van migrar del nord al sud. Ací van formar noves comunitats, amb qui compartien el mateix dialecte, cultura i fe. Jo sóc la tercera generació d’aquesta comunitat.”

A en Binh el vaig conèixer sis anys enrere, en el meu pas pel Vietnam i just abans de començar una aventura a peu des d’allà fins a Tailàndia. Ara em tornava a acollir a casa dels seus pares. No era gaire difícil veure que l’activitat religiosa variava molt segons l’edat, i el meu amic m’ho confirmava. “Les generacions comparteixen la mateixa fe, però difereixen en la pràctica. Els meus pares resen i reciten el rosari cada dia. Nosaltres no anem a missa regularment perquè crec que la caritat i la justícia són el que Déu desitja.”

Quan ell se’n va anar a treballar, vaig aprofitar per fer una altra volta pel barri. Al carrer hi havia un ambient amigable, segurament per l’arribada d’aquelles dates especials i per la relació lògica que devien fer del meu color de pell amb la meva suposada religió, que en certa manera ens agermanava. Els veïns col·locaven decoracions per tot arreu, em demanaven que els fes fotografies i, fins i tot, en una església van encendre els llums de Nadal per donar-me la benvinguda.

De fet, a l’antiga capital del Vietnam del Sud és on hi ha més esglésies. N’hi ha dues-centes a la ciutat, i mil a la regió. Això s’explica perquè ací era on tenien més influència els missioners francesos durant l’època colonialista dels segles XVII i XVIII. Però també perquè quan el Vietnam es va dividir en dos el 1954, més de mig milió de catòlics van fugir del Vietnam del Nord, comunista, que perseguia les religions i defensava l’ateisme, i es van establir ací, com els avis d’en Binh.

En l’actualitat, es calcula que un 7% de la població vietnamita és cristiana. És a dir, uns set milions de persones. Aquest percentatge, a Ho Chi Minh s’enfila fins a l’11%. D’ençà de la caiguda de Saigon i la victòria comunista el 1975, el Vietnam ha estat un país autoproclamat ateu. Segons les xifres oficials, un 85% de la població és atea, però la realitat és molt més complexa. Altres fonts calculen que gairebé un vietnamita de cada dos és budista. Però és que, a més a més, els qui no ho són continuen seguint tradicions espiritistes ancestrals molt esteses a tot el país independentment del credo.

De fet, a gairebé totes les cases hi ha petits altars amb encens per a mostrar respecte als esperits dels qui ja no hi són. I això passa a tot arreu, independentment de si la família és budista, cristiana o atea. De la mateixa manera que també és universal l’arribada de l’any nou en el calendari lunar, el Tet, una tradició que s’espera amb candeletes a tot el país. Tant és així, que la cançó típica d’aquestes celebracions sona contínuament mesos abans que arribi la data en qüestió, que aquest any caurà el 29 de gener del calendari gregorià.

Amb la reunificació del país, també es van començar a perseguir minories religioses, que consideraven sectes, com la del coco, però les religions més esteses també es trobaven amb dificultats. Sense anar més lluny, els cristians van veure com els tancaven gairebé la meitat de les esglésies i els posaven molts impediments per a registrar nous espais de culte.

D’aleshores ençà, la situació ha millorat. Les esglésies s’han tornat a obrir, i les restriccions s’han afluixat una mica. Tot i això, hi ha organitzacions cristianes, com ara la Veu dels Màrtirs o International Christian Concert, que denuncien que hi ha seguidors que són perseguits amb violència, detinguts injustament i, fins i tot, que n’hi ha que han desaparegut. Segons la llista mundial de la persecució de l’organització cristiana Portes Obertes, el Vietnam ocupa la posició 35 dels països que més persegueixen els creients cristians. El 2022 es trobava en la posició 19.

Tot i això, en Binh m’assegura rotundament que ell no ha sofert mai cap mena de discriminació per les seves creences. “Les generacions més joves viuen en harmonia i respecten les altres religions, però les més grans sí que solen discriminar i ser més crítiques les unes amb les altres”, m’explica. “Creuen fermament que la seva religió és l’única vertadera.”

En la meva experiència viatjant durant mesos al país, em vaig trobar sempre una gran tolerància religiosa a les cases, cosa que em va sorprendre des del primer dia. No importava ni la religió, ni la procedència, ni les creences ni, per exemple, les restriccions en l’alimentació per motius religiosos o polítics. Com a mínim, en el cas dels estrangers.

El dia més especial

Per a la família d’en Binh i la majoria dels seus veïns, el dia de Nadal és el més important del calendari. És l’ocasió en què es reuneixen amb tota la família i celebren el naixement de Jesús. Ací no hi ha plats típics de Nadal, sinó que es cuinen receptes que es poden trobar en altres celebracions vietnamites, com ara, amanides especials, vedella saltada o el hot pot, una mena d’estofat de verdures, bolets i carn o peix que es fa directament a sobre de la taula amb un fogonet. A les esglésies també hi ha les misses dedicades, i s’organitzen pessebres vivents d’allò més curiosos.

A la resta del país, com passa a gran part del món per culpa de la globalització, Nadal també hi és present. Sobretot, en l’àmbit comercial, que aprofita l’avinentesa per incentivar més consum. I és que d’ençà del 1986, el Vietnam va fer un canvi estratègic d’una economia planificada comunista a una “economia de mercat orientada al socialisme”.

En Binh es va casar fa poc amb una noia que ha hagut d’adoptar el catolicisme per poder contraure-hi matrimoni. Aquest ha estat el primer Nadal per a ella, però no ha significat cap daltabaix per cap de les dues famílies.

La diversitat religiosa del Vietnam és rica i complexa. De fet, en les darreres dècades també ha estat la llar de noves creences que han convençut milions de seguidors, com ara el caodaisme, que venera personatges com Lenin, Joana d’Arc o Mahoma, o el hoa hao, una escissió del budisme que ha proliferat al voltant del Mekong i que serà la meva nova destinació, ara que m’acomiado d’en Binh i la seva família.

No obstant això, l’ideal de llibertat religiosa que recull la constitució del Vietnam sembla que encara és poc més que això: un ideal. La discriminació es troba, sobretot, a les zones rurals. I, en particular, afecta en gran manera les minories ètniques, com ara els muntanyesos –montagnards–, els pobles que habiten les muntanyes de l’altiplà central del Vietnam.

I, malgrat tot, fins i tot en un país on la fe sembla diluïda entre xifres i ideologies, la religió és capaç de mostrar el seu costat més amable, actuant de refugi, de llar de les tradicions i de pont entre generacions.